Primera immersió, que no serà l'última, en l'obra d'aquest mític autor cubà, que encara no havia tastat.
I la primera, o la més escandalosa pregunta, a banda de la constatció que és realment boníssim, és: com es pot traduir un autor com aquest, que construeix els personatges i les accions a partir d'un idioma, o idiolecte, o registre tan barroc i cubà com el que ens obsequia l'autor a cada una de les seves pàgines?
Encara enlluernada, em poso a buscar una breu biografia d'aquesta autor que fins al moment només sabia que era bo, però no com de bo era.
Leonardo de la Caridad Padura Fuentes neix a la capital cubana de La Habana, en La Mantilla, un dels deu Consejos Populares del barri d' Arroyo Naranjo,l'any 1955.
Realitza els seus estudis preuniversitaris en un barri proper, La Víbora, d'on és originària la que serà la seva esposa, la guionista Lucía López Coll.
Tots aquests espais seran reflectits posteriorment a l'obra d'aquest autor, que se sent espiritualment i sentimental unit a ells.
Més endavant va a la Universitat de La Habana on estudia Literatura latinoamericana.
D'encà dels 25 anys, es dedica al periodisme, escrivint reportatges sobre història i cultura per a diverses publicacions cubanes. També és cap de redacció de La gaceta de Cuba.
La seva primera novel·la, Fiebre de caballos (1988) inaugura una brillant carrera literària, que arriba al zènit amb les nove·les policíaques que formen la tetralogia de les Cuatro estaciones, protagonitzades pel tinent de policia Mario Conde: Pasado perfecto (1991), Vientos de Cuaresma ( 1994), Máscaras (1997) i Paisaje de otoño ( 1998), que són seguides per Adiós, Hemingway (2001), La neblina del ayer (2005), La cola de la serpiente (2011), Herejes (2013) i La transparencia del tiempo (2018). Amb El hombre que amaba a los perros (2009), sobre la vida de Ramón Mercader, l'assassí de Trotski, i l'última,Como polvo en el viento (2020), el seu prestigi i popularitat a nivell personal està més que consolidat.
Però la carrera literària de Padura té altres vessants amb molt de pes, a banda de la novel·la: escriu guions per a documentals cinematogràfics i és un reconegut assagista sobre l'obra d'Alejo Carpentier, de José Maria Herèdia i de la producció de novel·la negra en espanyol, amb obres com: Colón, Carpentier, La mano, el arpa y la sombra (1987), Un camino de medio siglo: Alejo Carpentier y la narrativa de lo real maravilloso(1994), Modernidad, posmodernidad y novela policial (2000), José María Heredia: la patria y la vida (2003)... També escriu contes i edita les seves entrevistes i reportatges.
La seva trajectòria literària ha estat reconeguda i esquitxada per múltiples guardons: "Premio Nacional de Literatura de Cuba" (2012), "Ordre de les Arts i les Lletres" (2013), atorgat pel govern francès , i "Premi Princesa de Asturias de las Letras" (2015), entre d'altres.
Máscaras és, per tant, la tercera de la seva més célebre tetralogia, que, com sol ocórrer, segueix amb un protagonista i uns personatges ja presentats en novel·les anteriors, però immersos en un cas totalment diferent. Cuba i els cubans, com a rerefons cabdal, per descomptat.
Aquesta novel·la, que va ser reconeguda el 1995 amb el "Premio Café Gijón de Novela", reprèn el policia solitari i desencantat, sancionat per la Central per antigues insubordinacions, però que és reclamat per a investigar els casos més difícils. Com aquest.
Un dia d'agost troben al Bosque de la Habana el cadàver d'un travesti, vestit de vermell i amb un llaç de seda vermella, encara al coll. La víctima, que resulta ser el fill un respectat diplomàtic del règim, el duu a conèixer personatges singularíssims, entre els que destaca el Marqués, un brillant home de teatre, un intel·lectual, excèntric, cult i molt intel·ligent, que viu desterrat en la seva casa a causa de les seves idees i de la seva condició d'homosexual. A través d'una pintoresca galeria de personatges que semblen amagar la veritat, Mario Conde, acabarà descobrint el misteri de la manera anàrquica i subtil que el caracteritza.
Però la trama policíaca, que és interessant i solvent, no és, al meu parer, el més remarcable de la novel·la. Padura hi dibuixa un fresc acolorit i ombrívol de la Cuba actual i ho fa amb una brillant i profunda reflexió. La seva és una novel·la negra, indiscutiblement, però sobretot un retrat de personatges i una crítica d'una societat, que és la seva, que estima i pateix.
I això es fa palès en el seu llenguatge, que, com ja he dit, és treballat i barroc, però com un glop d'autèntica i viva vida cubana.
Un magnífic plaer per als lectors que, com jo mateixa, gaudim de la diversitat de les parles, i que, repeteixo, ha de ser un autèntic trencaclosques per als traductors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario