Cims , realment borrascosos

Cumbres borrascosas, d'Emily Brontë

Acabo la relectura d'aquesta novel·la mítica, amb la sensació ben clara que no ha estat una relectura, que mai no l'havia llegida en la meva ja llunyana joventut, com sempre havia cregut. Si l'hagués llegit, podria haver oblidat detalls i fins i tot part de la trama, però em sembla inpensable haver oblidat l'impacte que aquesta novel·la hiperromàntica, hipersalvatge, hipergòtica, hipersorprenent m'hauria causat. I que ara voldria expressar.

Començaré, tanmateix, amb una breu biografia de la seva autora, que juntament amb la resta de la troupe Brontë, va tenir una vida que és en ella mateixa una altra i suggerent novel·la.

Emily Brontë Branwell va néixer a Thornton l'any 1818. Era la cinquena dels sis fills de Patrick Brontë, un rector anglicà irlandès, i de Maria Branwell.

L'abril de l'any 1820, quan encara no havia fet els dos anys, tota la família es va instal·lar a la rectoria de Haworth, una zona d'erms pantans del nord de Yorkshire, àrida i ventosa. 

Un any i pocs mesos després del trasllat, el setembre de 1821 moria la mare i els sis fills quedaven a càrrec del pare, de la germana de la mare , la tia Branwell i de dues germanes adolescents del poble, les germanes Garr.

Els nens, bastant malaltissos, van créixer una mica salvatges i tancats en el seu grup fraternal, amb unes distraccions molt fantasioses i intel·lectuals. 

El novembre de 1824, Emily, a punt de cumplir els sis anys, va ser enviada a l'internat de Cowan Bridge - una escola per a fills de clergues, de gran duresa i funestes condicions de salubritat, que inspiraria a la germana Charlotte alguns episodis de l'escola Lowood, de Jane Eyre -,on ja anaven les seves tres germanes Maria, Elizabeth i Charlotte. 

A finals de l'any 1824, les dues germanes grans, Maria i Elizabeth, van emmalaltir de tuberculosi i van ser traslladades de l'internat a casa seva ja in extremis. Van morir en poc més d'un mes, a la primavera de 1825.

Al poc temps, el senyor Brontë va treure les altres dues filles del col·legi i a partir d'aquí els germans van caure en un món ple de desvaris tenebrosos i fantàstics, un món gòtic, amb visites setmanals a les tombes de la mare i les germanes.

La petita Emily, va créixer introvertida, afligida per una timidesa extrema i va començar a descobrir en el silenci i en les veus de la naturalesa inhòspita que l'envoltava correspondències místiques i sobrenaturals.

Els quatre germans, educats privadament pel pare, lectors infatigables i encisats per les històries sobrenaturals i llegendàries de Tabbhita Aykroid, "Tabby", la minyona que es va integrar a la família, van començar a escriure en una mena de societat literària i a crear móns imaginaris i amb temàtiques prohibitives, que amagaven dels adults a base d'escriure'ls en llibretes minúscules, amb una argot inventat. Només durant l'any 1829, els quatre germans van acumular divuit d'aquests quaderns. El joc obsessiu havia començat a partir d'una caixa de dotze soldats de fusta que van regalar a Branwell i que aquest va compartir amb les seves germanes, Els soldats - Els Joves - , convertits en personatges d'inspiració més o menys històrica, van esdevenir els protagonistes de regnes imaginaris: La Ciutat de Cristall, Angria i Gondal, sobre els quals es bastien les fantàstiques històries.

El 1838, Emily va començar a treballar com a institutriu a Law Hill i el 1842 va marxar amb la seva germana Charlotte a estudiar francès a Brusel·les, però torturada per la nostàlgia del seu país, i tancada en una solitud extrema, en morir la tia Branwell, va tornar a Haworth i es va quedar com a administradora de la casa familiar.

La preocupació per cuidar del seu germà Branwell, alcohòlic i opiòman, fracassat com a pintor i víctima de penes d'amor, va ocupar els seus últims anys. Es diu que Emily l'esperava desperta cada nit per ajudar-lo a ficar-se al llit cada nit de borratxera i deliris i que, durant aquestes vetlles, van ser escrits alguns dels seus poemes i passatges de Cumbres borrascosas.

L'any 1846, la seva germana Charlotte va descobrir per casualitat els poemes d'Emily, que li van semblar d'una gran qualitat, i va convèncer les seves germanes de publicar un llibre de poemes conjunt, que va ser signat amb tres pseudònims: Poesies de Curre, Ellis i Acton Bell. Només es van vendre dos exemplars.

L'any següent va publicar Cumbres borrascosas, una novel·la que tot i que actualment és considerada un clàssic de la literatura victoriana i possiblement l'obra mestra de la narrativa romàntica anglesa, va ser titllada com a tosca i salvatge per la crítica, que , a més, va quedar desconcertada amb la seva innovadora estructura.

El 24 de setembre de 1848 va morir Branwell i Emily, que agafà fred al seu enterrament, s'allità en tornar del cementiri i ja no es llevà més. Es negà a menjar i  a ser visitada pel metge, que no ho va poder fer fins al dia anterior a la seva mort, el dia 19 de desembre, a causa de la tuberculosi, com tots els altres germans.

Va ser enterrada a l'església de Haworth.

Cumbres borrascosas és un llibre que no pot deixar indiferent i que s'estima o es detesta, però que no s'oblida. Narra la història d'un amor devorador, desesperat i maleït que protagonitza un ésser gairebé diabòlic, Heathcliff - se li han vist connexions amb Lord Byron, el monstre de Frankenstein... - i una jove seductora i capriciosa, Catherine, lliurats a una passió condemnada a perpetuar-se més enllà de la mort, i de la dissortada generació posterior, encara marcada per la fatalitat dels seus pares.

Com que s'ha escrit i comentat fins a la sacietat sobre aquesta obra, per part de plomas molt més qualificades i documentades que la meva, em limitaré a remarcar aquells aspectes del fons i de la forma que m'han cridat més l'atenció. 

Com s'ha dit a bastament ens trobem davant d'una novel·la plenament romàntica, no en el sentit que sovint es dóna en aquest adjectiu, com a sensible, sentimental, rosa..., sinó en l'autèntic del corrent literari/ revolucionari del s. XIX, que volia afirmar la individualitat i la singularitat de l'home enfront dels poders establerts, de les forces de la natura i de qualsevol convenció que limités la seva sacrosanta, o diabòlica, llibertat. Cumbres borrascosas és romàntica pels seus personatges indomables, pels paisatges ferèstecs on els elements naturals es manifesten amb plena força i cruesa, pels excessos salvatges i extrems de les passions que senyoregen la trama i que no concedeixen respir al lector que, tot i considerar-los sovint desmesurats, no pot abandonar la seva lectura. 

A Cumbres borrascosas els personatges es moren d'amor, alimenten odis que els destrueixen, i, malgrat la força dels seus caràcters, semblen dominats per fats adversos. 

La novel·la, gòtica i tremendista, està plena d'escenes, algunes pretesament domèstiques, d'enorme violència física i verbal. Una rudesa que sobtaria que hagués sortit de la ment d'una dona jove, filla d'un clergue, si no sabéssim de la seva història i del seu temperament , també torturats, on els aspectes gòtics i tenebrosos són tan presents. 

Una cita atribuïda a una Emily de dinou anys, ens pot donar una aproximació d'aquesta vida interior convulsa i fosca que alena en la novel·la: Va ser dolorós pensar que els homes eren vans, servils i hipòcrites. Però va ser pitjor confiar en el meu cor i trobar-hi una idèntica podridura.

D'altra banda, la novel·la introdueix elements molt moderns per a l'època en què va ser escrita: un doble narrador, reflexions sobre la pròpia narració i  recursos de distanciament, com els comentaris que intercanvien en ocasions els dos narradors, les el·lipsis temporals i temàtiques, com la inconcebible omissió dels embarassos de dues de les protagonistes, que de sobte tenen fills sense que en cap moment s'hagi esmentat el seu estat... També, en l'aspecte temàtic, hi ha l'aspecte innovador de presentar la maldat del protagonista com a resultat de la seva condició de diferent, de marginat, que és rebutjat  pels que en principi l'havien acollit.

La narració, plena de metàfores reeixides i de descripcions molt efectives - és impossible desprendre's de la imatge de l'ermot cobert de matolls de bruc i escombrat pel vent - arriba a pics de passió en moments on s'invoca la pervivència de l'amor més enllà de la tomba, com en el deliri de Catherine, a les portes de la mort: Està esperant que jo torni a casa per tancar la reixa. Bé, doncs haurà d'esperar bastant. És un viatge dur per fer-lo amb el cor tan trist i cal passar pel cementiri de Gimmerton per arribar-hi. Quantes vegades no hem desafiat tots dos plegats els espectres; fèiem apostes a veure qui s'atrevia a quedar-se més estona entre les tombes invocant-los perquè vinguessin. Heathcliff, si et desafiés ara, t'atreviries? Si t'atreveixes, ens quedarem allà tots dos. Jo sola no vull jeure allà. Encara que m'enterrin a dotze peus de profunditat, encara que em tirin l'església sencera al damunt, fins que no vinguis tu amb mi no descansaré, mai no descansaré! o la pregària/jurament/maledicció que fa Heathcliff mentre es colpeja el cap contra una soca en saber que Catherina acaba de morir: On es troba?  Aquí no, al cel tampoc...i no s'ha extingit... Aleshores, on és?. Ah!, vas dir que no t'importava res dels meus sentiments, Doncs vaig a resar una pregària i a repetir-la fins que la llengua se m'assequi: Catherine Earnshaw, tant de bo no trobis descans mentre jo segueixi amb vida! Vas dir que jo t'havia matat, doncs aleshores persegueix-me! Les víctimes persegueixen els seus assassins. Jo crec que hi ha fantasmes que vaguen pel món, ho sé! Queda't sempre amb mi, sota la forma que vulguis, tor-na'm boig! Però l'únic que no pots fer és deixar-me sol en aquest abisme on no sóc capaç de trobar-te! Oh, Déu meu, és inconcebible! No puc viure sense la meva vida! No puc viure sense la meva ànima!

Com assenyala Carmen Martín Gaite al pròleg de la novel·la, que ella mateixa va traduir, aquesta obra, tan desmesurada i excessiva, podria haver-se convertit en un fulletó, si no fos per:  la mestria de l'autora, que des de la primera pàgina  aconsegueix emborratxar-nos  amb la història que ens va a contar i ens fa deposar  els criteris habituals de versemblança i inversemblança de què ens proveïm davant d'un text literari.

Per acabar, i aquesta ja és una consideració molt i molt personal, no puc acabar de pair que entre aquesta escriptura "borrascosa" i tan extrema i la de la meva tan admirada i rellegida Jane Austen, tan mesurada, irònica i equilibrada, hi hagi només trenta anys i un grapat de quilòmetres de distància.