Ficcionar la realitat

La familia Martin, David Foenkinos 

David Foenkinos sempre és una bona notícia.

Encara que els seus registres solen ser diferents - des del contingut però demolidor dramatisme de Charlotte, a la finor i extrema sensibilitat de La delicadesa, passant pel joc divertit de La biblioteca dels llibres rebutjats...- qualsevol del seus llibres ens regala una mirada tendra i molt humana sobre uns personatges que de seguida fem nostres. 

Refresquem qui és aquest reconegut i original escriptor francès.

David Foenkinos, escriptor, dramaturg, cineasta i músic francès, va néixer a París l’octubre de 1974.

Com a conseqüència de les feines dels pares – la mare era secretària a la companyia aèria Air France i tenia fàcil accés a bitllets d’avió gratuïts i el seu pare treballava en una empresa que construïa torres de control i era enviat a diversos països on s’instal·lava amb la família -, durant la infantesa, va viatjar i conèixer diversos països. 

Durant l’adolescència es va aficionar a anar molt sovint al cine sol, perquè el seu germà amb qui compartia la passió cinèfila havia marxat a estudiar fora.

Als 16 anys va patir una greu malaltia, un problema de pleura que els metges van trigar molt a identificar i que el va obligar a estar ingressat força temps a l’hospital i , ja proper a la mort, a ser operat del cor. Durant els mesos de convalescència  a la UCI es va aficionar a la lectura, com a únic mitjà de fugir del seu patiment. Va llegir Nabokov, Kundera, Henry Miller, Paul Auster, Philip Roth i d’altres. La proximitat de la mort i el contacte amb altres malalts va fixar en el seu imaginari l’omnipresència de la mort. 

Posteriorment va estudiar Lletres a la Sorbonne, es va formar com a músic de jazz i va treballar com a professor de guitarra.

Es va estrenar com a novel·lista amb Inversion de l'idiotie : de l'influence de deux Polonais (2001), que va guanyar el Premi François Mauriac. Més tard, el 2004, va obtenir el premi Roger Nimier, amb El potencial eròtic de la meva dona i, després d’altres novel·les que no van sobresortir, novament va ser guardonat amb un premi, el Jean Giono del jurat, amb Qui es recorda de David Foenkinos? (2007).

Però el triomf internacional de Foenkinos va venir de la mà de La delicadesa (2009), que va ser portada al cinema per ell mateix i el seu germà Stéphane Foenkinos, el 2011.

Aquest mateix any va publicar Els records, finalista del premi Goncourt, que també va ser adaptat al cinema per Jean- Paul Rouve el 2014, i el mateix any va publicar Charlotte, llibre centrat en la vida de la pintora alemanya d’origen jueu, assassinada a Auschwitz, Charlotte Salomon, que va ser reconeguda amb el premi Goncourt dels estudiants,el Renauldot i el Globus de Cristall a la millor novel·la assagista de l’any.

L’any 2017 publicà la novel·la La Biblioteca dels llibres rebutjats, portada al cinema amb el títol Le mistére Henry Pick, pel director Remi Bezançon, el 2019.

El mateix 2017 va estrenar la seva segona pel·lícula com a director amb el seu germà Stéphane: Una mica gelosa.

Posteriorment ha publicat Cap a la bellesa ( 2018), Dues germanes ( 2020), aquesta que ens ocupa, La família Martin (2021). El 2018 va escriure el guió de la pel·lícula Lola i els seus germans, dirigida novament per Jean–Paul Rouve.

David Foenkinos, reconegut per tants premis literaris i publicat per les principals editorials franceses, ha estat traduït a més de quaranta idiomes.

La trama d'aquesta darrera novel·la – real?, fictícia?, híbrida? – ens presenta un escriptor en un moment d’hores baixes creatives, que pren una decisió aparentment disbauxada: sortirà al carrer i farà una novel·la de la vida de la primera persona que trobi.

Aquesta persona, Madeleine Tricot, una vella d’uns 80 anys que havia estat costurera de la casa de modes Chanel, el posarà en contacte amb la seva família, la família Martin, travessada per l’estima i l’esgotament de la rutina, a partir del coneixement de la qual anirà sorgint la novel·la esperada.

Es tracta d’una nova pirueta d’aquest versàtil autor que, tanmateix es manté fidel al retrat de la realitat més quotidiana, que tracta amb una mirada original , tendra i de gran sensibilitat.

Però la gran novetat  és que l’escriptor/narrador se’ns cola en aquesta realitat, en aquesta radiografia més o menys aconseguida d’una família actual, i l’enriqueix o distorsiona amb les seves reflexions i sentiments per revelar-nos l’entrellat de la seva tasca d’escriptor.

On està el límit entre la realitat i la ficció? És veritat que Foenkinos vivia una falta d’inspiració i volia explorar els límits de la literatura, o, simplement, es tracta d’un enfocament original per a una novel·la una mica diferent.

Quan el llibre va aparèixer a França tothom em preguntava si era veritat o no el que hi explico. El llibre va néixer a partir del desig de fer un joc, el punt de partida del qual era un desafiament literari. No era falta d’inspiració sinó la idea de pensar que qualsevol persona podria ser objecte d’una bona novel·la. La idea de fer una pausa a la ficció, com si la realitat fos més potent. El que és interessant és que a partir d’aquest postulat la realitat es convertirà en una ficció, va explicar l’autor en una entrevista en un periòdic espanyol.

I hi afegeix: A França vaig explicar sempre que sí, vaig fer creure que tot el llibre era veritat. I després vaig canviar de versió. Després vaig fer una barreja de les dues versions. Per a la promoció a Espanya he de reflexionar quina en trio, encara. Però en tot cas hi ha una cosa certa i és que em vaig dir que si baixava al carrer i parava la primera persona que em creués, seria un bon tema. Ho he barrejat amb ficció , però és veritat que aquest llibre s’inspira amb molts relats que ja tenia. Quan ets escriptor la gent et parla molt. I quan s’és escriptor també s’és molt curiós. El llibre és una barreja de tot el que he anat recollint per aconseguir una família novel·lesca.

Sigui com sigui, La família Martin és una lectura interessant i amena, escrita amb la saviesa i delicadesa d’aquest autor que ja coneixem d’altres títols i que , en aquest, ens vol mostrar, també, el procés i els recursos de l’elaboració d’una novel·la, entre bastidors.