El flotador dels llibres

La biblioteca de París, Janet Skeslien Charles

He llegit força novel·les que tenen l'encant especial de ser un cant, una elegia, una declaració d'amor al llibre i al seu món: el lector, la biblioteca, el Club de Lectura o la Societat literària, la Literatura, els seus ensenyants, les llibreries...
Així, sense recercar especialment,  em vénen a la memòria alguns títols: Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, El lector, de Bernhard Schlink, Un viejo que leía novelas de amor, de Luis Sepúlveda,  La ladrona de libros, de Markus Zusak, Stoner, de John Williams, La librería, de Penélope Fitzgerald, 84, Charing Cross Road, de Helene Hanff, La sociedad literaria del pastel de piel de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows, La biblioteca de los libros rechazados, de David Foenkinos, El lector del tren de las 6'27, de Jean Paul Didierlaurent ... de registres, pretensions, tractament i, possiblement, qualitat, ben diversos. 
Aquest La biblioteca de París s'uneix a la molt més llarga llista i penso que no decebrà a tots el lectors, que com jo mateixa, sentim que el llibre és una flotador per la vida, a vegades com a salvador, a vegades com a joguina, i sempre, sempre, com a amic que acompanya.
Però comencem per conèixer, una mica, qui és la seva autora. 
Janet Skelien Charles va néixer a Conrad ( Montana), el 8 de maig de 1971.
Quan va acabar els seus estudis, va viatjar a Ucraïna, a la ciutat d'Odessa, com a professora d'anglès en el marc d'un programa de la Fundació Soros. Aquesta estada s'allargà dos anys i li va proporcionar materials per a la seva primera novel·la:  Llum de lluna a Odessa ( 2009). L'obra, que té com a protagonista a una traductora nord-americana afincada a Ucraïna que es veu obligada a treballar en una agència matrimonial online, va tenir èxit internacional i es va traduir a més d'una desena d'idiomes.  
El 1999, Janet Skeslien Charles es va instal·lar a París i va col·laborar, com a Directora de Projectes de la Biblioteca Americana de París, experiència que li va ser molt útil per a l'ambientació de la seva segona novel·la, aquesta La Biblioteca de París, que va aparèixer el 2021 i ha estat traduïda a una vintena d'idiomes. Mentre treballava a París es va interessar per primera vegada per la increïble història real dels bibliotecaris enfrontats al "protector de llibres" nazi, durant la segona Guerra Mundial, investigació que va prosseguir fins a culminar en aquesta celebrada obra. 
Actualment, l'autora reparteix el seu temps entre Montana i París i col·labora a les revistes Slice i Montana Noir.
I ara, la novel·la, la trama de la qual es desenvolupa entre París i Montana - com la realitat de la mateixa autora - en èpoques molt allunyades de la vida de la protagonista principal.
En un primer moment, a l'any 1939 i a París, la vida de l’Odile Bouchet, jove i apassionada pels llibres i per les biblioteques, transcorre feliç, quan, malgrat les reticències del pare un policia terriblement conservador, aconsegueix el seu primer treball com a bibliotecària de la Biblioteca Americana de París. Però la guerra tot ho trasbalsa i la persecució nazi antisemita, acompanyada per la fòbia als llibres lliures, l’obliguen a prendre postures molt més compromeses i perilloses.
Passen els anys i paral·lelament a l'esdevenir de la jove bibliotecària, se’ns narra una història molt allunyada en l’espai i en el temps, però que té la mateixa protagonista, una Odile ja gran i solitària fins que una adolescent, també solitària, la Lily, irromp en la seva vida.
La biblioteca de París, a banda d’una història amena i sentimental, amb personatges i situacions que fan fàcil i interessant la seva lectura, és també una reflexió sobre com les circumstàncies límits poden treure el millor, o el pitjor, de les persones, de com les poden unir o distanciar i, sobretot, de la possibilitat que en moments molt difícils, on es perd el control de la situació, les nostres decisions no siguin tant correctes com desitjaríem. 
Però aquesta novel·la té un altre important protagonista, que articula tota la trama: l’amor als llibres i a les biblioteques.
 La presència del llibre, com a amic i flotador, articula i fa de fil conductor de tota la trama. Les al·lusions a autors, títols i cites, així com als intríngulis d'una biblioteca, esquitxen tot el relat i el fan especialment entranyable per a tots els lletraferits.
La crítica ha dit d’aquesta novel·la:
La Biblioteca de París és una novel·la fresca i emocionant que celebra el paper de les biblioteques com a nuclis de comunitat, especialment quan més les necessitem. Ens mostra que la literatura pot ser una via d’escapament, un catalitzador per a la connexió humana i una brúixola moral en temps foscos. Una lectura summament agradable, amb molt de cor i plena a vessar de referències que faran les delícies dels aficionats als llibres. Matthew Sullivan, autor de Midnight at the Bright Ideas Bookstore.
Una carta d’amor a París, al poder dels llibres i a la bellesa de les amistats intergeneracionals. Booklist.
Un llibre encantador, ric en detalls… els lectors de literatura històrica es veuran atrapats pel realisme de la narració i l’amistat que es forja entre una vídua i una jove solitària. Publisher’s Weekly.

Cims , realment borrascosos

Cumbres borrascosas, d'Emily Brontë

Acabo la relectura d'aquesta novel·la mítica, amb la sensació ben clara que no ha estat una relectura, que mai no l'havia llegida en la meva ja llunyana joventut, com sempre havia cregut. Si l'hagués llegit, podria haver oblidat detalls i fins i tot part de la trama, però em sembla inpensable haver oblidat l'impacte que aquesta novel·la hiperromàntica, hipersalvatge, hipergòtica, hipersorprenent m'hauria causat. I que ara voldria expressar.

Començaré, tanmateix, amb una breu biografia de la seva autora, que juntament amb la resta de la troupe Brontë, va tenir una vida que és en ella mateixa una altra i suggerent novel·la.

Emily Brontë Branwell va néixer a Thornton l'any 1818. Era la cinquena dels sis fills de Patrick Brontë, un rector anglicà irlandès, i de Maria Branwell.

L'abril de l'any 1820, quan encara no havia fet els dos anys, tota la família es va instal·lar a la rectoria de Haworth, una zona d'erms pantans del nord de Yorkshire, àrida i ventosa. 

Un any i pocs mesos després del trasllat, el setembre de 1821 moria la mare i els sis fills quedaven a càrrec del pare, de la germana de la mare , la tia Branwell i de dues germanes adolescents del poble, les germanes Garr.

Els nens, bastant malaltissos, van créixer una mica salvatges i tancats en el seu grup fraternal, amb unes distraccions molt fantasioses i intel·lectuals. 

El novembre de 1824, Emily, a punt de cumplir els sis anys, va ser enviada a l'internat de Cowan Bridge - una escola per a fills de clergues, de gran duresa i funestes condicions de salubritat, que inspiraria a la germana Charlotte alguns episodis de l'escola Lowood, de Jane Eyre -,on ja anaven les seves tres germanes Maria, Elizabeth i Charlotte. 

A finals de l'any 1824, les dues germanes grans, Maria i Elizabeth, van emmalaltir de tuberculosi i van ser traslladades de l'internat a casa seva ja in extremis. Van morir en poc més d'un mes, a la primavera de 1825.

Al poc temps, el senyor Brontë va treure les altres dues filles del col·legi i a partir d'aquí els germans van caure en un món ple de desvaris tenebrosos i fantàstics, un món gòtic, amb visites setmanals a les tombes de la mare i les germanes.

La petita Emily, va créixer introvertida, afligida per una timidesa extrema i va començar a descobrir en el silenci i en les veus de la naturalesa inhòspita que l'envoltava correspondències místiques i sobrenaturals.

Els quatre germans, educats privadament pel pare, lectors infatigables i encisats per les històries sobrenaturals i llegendàries de Tabbhita Aykroid, "Tabby", la minyona que es va integrar a la família, van començar a escriure en una mena de societat literària i a crear móns imaginaris i amb temàtiques prohibitives, que amagaven dels adults a base d'escriure'ls en llibretes minúscules, amb una argot inventat. Només durant l'any 1829, els quatre germans van acumular divuit d'aquests quaderns. El joc obsessiu havia començat a partir d'una caixa de dotze soldats de fusta que van regalar a Branwell i que aquest va compartir amb les seves germanes, Els soldats - Els Joves - , convertits en personatges d'inspiració més o menys històrica, van esdevenir els protagonistes de regnes imaginaris: La Ciutat de Cristall, Angria i Gondal, sobre els quals es bastien les fantàstiques històries.

El 1838, Emily va començar a treballar com a institutriu a Law Hill i el 1842 va marxar amb la seva germana Charlotte a estudiar francès a Brusel·les, però torturada per la nostàlgia del seu país, i tancada en una solitud extrema, en morir la tia Branwell, va tornar a Haworth i es va quedar com a administradora de la casa familiar.

La preocupació per cuidar del seu germà Branwell, alcohòlic i opiòman, fracassat com a pintor i víctima de penes d'amor, va ocupar els seus últims anys. Es diu que Emily l'esperava desperta cada nit per ajudar-lo a ficar-se al llit cada nit de borratxera i deliris i que, durant aquestes vetlles, van ser escrits alguns dels seus poemes i passatges de Cumbres borrascosas.

L'any 1846, la seva germana Charlotte va descobrir per casualitat els poemes d'Emily, que li van semblar d'una gran qualitat, i va convèncer les seves germanes de publicar un llibre de poemes conjunt, que va ser signat amb tres pseudònims: Poesies de Curre, Ellis i Acton Bell. Només es van vendre dos exemplars.

L'any següent va publicar Cumbres borrascosas, una novel·la que tot i que actualment és considerada un clàssic de la literatura victoriana i possiblement l'obra mestra de la narrativa romàntica anglesa, va ser titllada com a tosca i salvatge per la crítica, que , a més, va quedar desconcertada amb la seva innovadora estructura.

El 24 de setembre de 1848 va morir Branwell i Emily, que agafà fred al seu enterrament, s'allità en tornar del cementiri i ja no es llevà més. Es negà a menjar i  a ser visitada pel metge, que no ho va poder fer fins al dia anterior a la seva mort, el dia 19 de desembre, a causa de la tuberculosi, com tots els altres germans.

Va ser enterrada a l'església de Haworth.

Cumbres borrascosas és un llibre que no pot deixar indiferent i que s'estima o es detesta, però que no s'oblida. Narra la història d'un amor devorador, desesperat i maleït que protagonitza un ésser gairebé diabòlic, Heathcliff - se li han vist connexions amb Lord Byron, el monstre de Frankenstein... - i una jove seductora i capriciosa, Catherine, lliurats a una passió condemnada a perpetuar-se més enllà de la mort, i de la dissortada generació posterior, encara marcada per la fatalitat dels seus pares.

Com que s'ha escrit i comentat fins a la sacietat sobre aquesta obra, per part de plomas molt més qualificades i documentades que la meva, em limitaré a remarcar aquells aspectes del fons i de la forma que m'han cridat més l'atenció. 

Com s'ha dit a bastament ens trobem davant d'una novel·la plenament romàntica, no en el sentit que sovint es dóna en aquest adjectiu, com a sensible, sentimental, rosa..., sinó en l'autèntic del corrent literari/ revolucionari del s. XIX, que volia afirmar la individualitat i la singularitat de l'home enfront dels poders establerts, de les forces de la natura i de qualsevol convenció que limités la seva sacrosanta, o diabòlica, llibertat. Cumbres borrascosas és romàntica pels seus personatges indomables, pels paisatges ferèstecs on els elements naturals es manifesten amb plena força i cruesa, pels excessos salvatges i extrems de les passions que senyoregen la trama i que no concedeixen respir al lector que, tot i considerar-los sovint desmesurats, no pot abandonar la seva lectura. 

A Cumbres borrascosas els personatges es moren d'amor, alimenten odis que els destrueixen, i, malgrat la força dels seus caràcters, semblen dominats per fats adversos. 

La novel·la, gòtica i tremendista, està plena d'escenes, algunes pretesament domèstiques, d'enorme violència física i verbal. Una rudesa que sobtaria que hagués sortit de la ment d'una dona jove, filla d'un clergue, si no sabéssim de la seva història i del seu temperament , també torturats, on els aspectes gòtics i tenebrosos són tan presents. 

Una cita atribuïda a una Emily de dinou anys, ens pot donar una aproximació d'aquesta vida interior convulsa i fosca que alena en la novel·la: Va ser dolorós pensar que els homes eren vans, servils i hipòcrites. Però va ser pitjor confiar en el meu cor i trobar-hi una idèntica podridura.

D'altra banda, la novel·la introdueix elements molt moderns per a l'època en què va ser escrita: un doble narrador, reflexions sobre la pròpia narració i  recursos de distanciament, com els comentaris que intercanvien en ocasions els dos narradors, les el·lipsis temporals i temàtiques, com la inconcebible omissió dels embarassos de dues de les protagonistes, que de sobte tenen fills sense que en cap moment s'hagi esmentat el seu estat... També, en l'aspecte temàtic, hi ha l'aspecte innovador de presentar la maldat del protagonista com a resultat de la seva condició de diferent, de marginat, que és rebutjat  pels que en principi l'havien acollit.

La narració, plena de metàfores reeixides i de descripcions molt efectives - és impossible desprendre's de la imatge de l'ermot cobert de matolls de bruc i escombrat pel vent - arriba a pics de passió en moments on s'invoca la pervivència de l'amor més enllà de la tomba, com en el deliri de Catherine, a les portes de la mort: Està esperant que jo torni a casa per tancar la reixa. Bé, doncs haurà d'esperar bastant. És un viatge dur per fer-lo amb el cor tan trist i cal passar pel cementiri de Gimmerton per arribar-hi. Quantes vegades no hem desafiat tots dos plegats els espectres; fèiem apostes a veure qui s'atrevia a quedar-se més estona entre les tombes invocant-los perquè vinguessin. Heathcliff, si et desafiés ara, t'atreviries? Si t'atreveixes, ens quedarem allà tots dos. Jo sola no vull jeure allà. Encara que m'enterrin a dotze peus de profunditat, encara que em tirin l'església sencera al damunt, fins que no vinguis tu amb mi no descansaré, mai no descansaré! o la pregària/jurament/maledicció que fa Heathcliff mentre es colpeja el cap contra una soca en saber que Catherina acaba de morir: On es troba?  Aquí no, al cel tampoc...i no s'ha extingit... Aleshores, on és?. Ah!, vas dir que no t'importava res dels meus sentiments, Doncs vaig a resar una pregària i a repetir-la fins que la llengua se m'assequi: Catherine Earnshaw, tant de bo no trobis descans mentre jo segueixi amb vida! Vas dir que jo t'havia matat, doncs aleshores persegueix-me! Les víctimes persegueixen els seus assassins. Jo crec que hi ha fantasmes que vaguen pel món, ho sé! Queda't sempre amb mi, sota la forma que vulguis, tor-na'm boig! Però l'únic que no pots fer és deixar-me sol en aquest abisme on no sóc capaç de trobar-te! Oh, Déu meu, és inconcebible! No puc viure sense la meva vida! No puc viure sense la meva ànima!

Com assenyala Carmen Martín Gaite al pròleg de la novel·la, que ella mateixa va traduir, aquesta obra, tan desmesurada i excessiva, podria haver-se convertit en un fulletó, si no fos per:  la mestria de l'autora, que des de la primera pàgina  aconsegueix emborratxar-nos  amb la història que ens va a contar i ens fa deposar  els criteris habituals de versemblança i inversemblança de què ens proveïm davant d'un text literari.

Per acabar, i aquesta ja és una consideració molt i molt personal, no puc acabar de pair que entre aquesta escriptura "borrascosa" i tan extrema i la de la meva tan admirada i rellegida Jane Austen, tan mesurada, irònica i equilibrada, hi hagi només trenta anys i un grapat de quilòmetres de distància.

 

Ho teníem tot

 

Ho teníem tot

De com una frase sentida en un pel·li se't queda voltant pel cap perquè conecta molt amb el teu pensament i estat d'ànim. 

I aleshores fas quatre ratlles, evocant el que has perdut, i mirant amunt, perquè el que no has perdut és l'esperança d'aconseguir derrotar el meteorit!

http://mirgeribert.cat/index.php/2022/01/01/ho-teniem-tot/

https://lafurapenedes.cat/ho-teniem-tot/

I parlant de salvatges...

Endinsar-se en els Brontë

En endinsar-se en l'univers Brontë, en principi era en el de les Brontë, que continuen sent l'objecte del meu estudi, però on inevitablement es topa amb el germà, Brandwell Brontë - un personatge torturat que, possiblement, va incidir en les seves germanes, sobretot en Emily -, no es guanya per a sorpreses.

Començar a llegir-les, o rellegir-les, i a investigar sobre aquesta peculiar, brillant i dissortada família (dels sis germans, cap no va arribar a fer quaranta anys) és endinsar-se en uns paisatges, geogràfics i humans, absolutament salvatges en el sentit del romanticisme més abrupte i extrem.

Estic en un primer estadi del treball i, probablement, a mesura que avanci, aniré descobrint aspectes encara més sorprenents i , segurament, també, matisant algunes apreciacions, però en aquest moment, vaig de sorpresa en sorpresa i em meravello que entre l'equilibrada, irònica i subtil Jane Austen, que acabo de recollir en les primeres pàgines del projecte que m'ocupa, i aquesta família hi hagi només uns centenars de quilòmetres i que part de les seves vides se solapin parcialment . De fet, quan Jane Austen mor a Winchester, també a una edat escandalosament prematura, 41 anys, ja havien nascut els quatre primers germans Brontë. Les diferències en la seves escriptures, temàtiques, sensibilitats i concepcions de la vida, em semblarien apuntar a latituds i èpoques immensament més allunyades.

Seguiré bucejant en el món brontià encara uns quants mesos, perquè quan comences a ficar el nas en un univers tan ric, ets conscient que no te l'acabaràs mai i que costarà d'acotar-lo i posar-li límits, però de moment, el que em costa és tancar la boca davant d'algunes de les descobertes, que la lectura gairebé adolescent de Jane Eyre i Cumbres borrascosas m'havia fet passar totalment desapercebudes.

De moment, procuraré gaudir plenament d'una immersió tan rica i estimulant!

 

Tres per al tercer d'una trilogia

Presentació de Quan s'esborren les paraules

Divendres 17 de desembre, a les 19'30h i al Foment Vilanoví, presentàvem l'últim llibre de Rafel Nadal, Quan s'esborren les paraules, que diuen que tanca la trilogia de la memòria familiar, o de la memòria d'un temps, al voltant d'una saga familiar representativa  d'un estament i d'una manera de viure, com li agrada de dir a l'autor.

Va anar prou bé, amb tres parlaments ben diversos, perquè els dos presentadors - el periodista i analista Francesc -Marc Álvaro i jo - i el mateix escriptor, hem llegit/escrit el llibre des de percepcions sempre una mica diferents, com és manat. Tants caps, tants barrets, diuen, i quan es tracta de llibres, una veritat com una casa.

Per no estendre'm, transcric a continuació els apunts de la meva presentació, on crec que deixo prou clar allò que el llibre em va suggerir, i els principals valors que hi he trobat.

Bona tarda. 

Ja que em toca obrir l’acte començaré pels agraïments: Gràcies a tu, Rafel Nadal per venir a presentar-nos aquest nou fill de paper, Quan s’esborren les paraules, que , diuen, tanca la trilogia de la memòria familiar; a tu, Francesc Marc per compartir aquesta presentació, al Foment per acollir-nos , a Llorens Llibres i a la Mulassa per organitzar-ho i a tots vostès per acompanyar-nos.

Avui crec que ens podem estalviar la presentació de l’autor, perquè aquest periodista i escriptor gironí ja és prou conegut per tothom. L’han llegit a les seves col·laboracions a diversos diaris (des del Catalunya Expréss al Punt Diari, a El País, al Periòdico de Catalunya o a La Vanguardia, periòdics en què ha exercit de cap de redacció, sot-director o director, en diferents etapes de la seva carrera), l’han sentit a diferents programes radiofònics (Catalunya Ràdio, Rac 1...)  i l’han vist i escoltat a diferents tertúlies i debats televisius.

Però sobretot, en aquests darrers deu anys han pogut gaudir dels seus llibres – des d’ Els Mandarins, el 2010, passant per Quan érem feliços (2012), Quan en dèiem xampany (2013), La maledicció dels Palmisano ( 2015), La senyora Stendhal ( 2017), El fill de l’italià (2019) i Mar d’estiu (2020), fins a arribar al que avui presentem. N’he comptat vuit -, alguns dels quals ja ens l’han portat a Vilanova en diverses ocasions, llibres que han estat guardonats amb diversos premis: el Josep Pla, el Joaquim Amat-Piniella i el Ramon Llull.

Passaré, doncs, a comentar alguns aspectes que m’ha suggerit la novel·la que presentem, mirant de no allargar-me gaire perquè els meus dos companys de taula tenen coses molt interessants a dir.

Abans de tot, vull afirmar que aquest és el llibre de la trilogia que m’ha agradat més. Tot i que vaig valorar en el seu moment el ofici i l’amenitat del Rafel com a cronista -  primer de la seva infantesa i joventut, després dels orígens de la seva extensa nissaga -, i que vaig llegir Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany amb interès i molta complaença, aquest tercer l’he gaudit encara més. El to més intimista, l’honestedat en l’expressió dels sentiments, l’aire de continguda melangia que travessa la decadència dels pares i el pas irremeiable del temps, la major riquesa de recursos literaris, m’han emocionat molt més i m’han fet pensar que en Rafel exercia menys de cronista i molt més de literat. Conservant el ben fer del periodista i documentalista solvent, que aporta informació històrica i geogràfica alhora que interessa i delecta amb les anècdotes i records familiars, aquest llibre té un plus de  reflexió i vivències més íntimes. És més líric i més reflexiu.

També és una mica més trist, per la temàtica que aborda, l’Alzheimer o algun tipus de demència senil que afecta aquests darrers anys la seva mare,  aquest perdre les paraules, que suposa perdre els referents, les persones i els records, i, possiblement també perquè l’autor es troba en una fase vital de més vulnerabilitat i introspecció. 

La intenció del llibre o al menys una de les més importants, es troba entre els consells que l’autor dóna als seus néts  (pàg. 78 i 79):  I que no reneguin mai del punt de partida, dels orígens. Si emprenen el viatge tots sols, que s’obrin als companys de viatge, però que no oblidin mai aquells que deixen enrere, que potser només els tenen a ells. Per ser recordats, per seguir vivint en la seva memòria.

Per això, Rafel Nadal, quan veu que la mare s’endu amb el seu silenci la memòria familiar, se sent empès a escriure compulsivament, i es converteix en el notari de la història personal i familiar. (p.165).

I potser  també per això , l’autor expressa la seva voluntat de revisitar els camins caminats, amb el plus de l’experiència acumulada, a mesura que es va fer més conscient que el seu temps té data de caducitat.(pàg.77).

Com s’estructura Quan s’esborren les paraules? En dues parts molt diferenciades. La primera, Les paraules perdudes, gira al voltant de la mare , de 98 anys, la baba Montserrat per a la seva filla, Sílvia, i la baba Coco per als néts, a qui li han fugit les paraules. Aquests capítols miren al passat i a un present on les coses, al compàs del seu silenci, ja no són com eren, i l’enyor del que s’ha anat perdent hi senyoreja.

La segona, Les paraules retrobades, posa la seva mirada en un present carregat de futur, perquè gira al voltant dels tres néts de l’autor, el Jordi, la Raquel i el Rubén, i el seu descobriment del món i de les paraules, que l’avi, més conscient que mai del seu valor, contribueix a ampliar, enriquir i fer valorar amb jocs i lectures. Hi remarcaria l’últim capítol d’aquesta part, molt aconseguit, El nom de les coses, on l’autor evoca tot el que romandrà quan ell ja no hi sigui, amb un mateix esperit que el poema de Borges Las cosas:

 Las cosas

El bastón, las monedas, el llavero

la dócil cerradura, las tardías

notas que no leerán los pocos días

que me quedan, los naipes y el tablero,

un libro y en sus páginas la ajada

violeta, monumento de una tarde

sin duda inolvidable y ya olvidada,

el rojo espejo occidental en que arde

una ilusoria aurora. ¿Cuántas cosas,

limas, umbrales, atlas, copas, clavos,

nos sirven como tácitos esclavos,

ciegas y extrañamente sigilosas!

Durarán más allá de nuestro olvido,

no sabrán nunca que nos hemos ido.

Aquest capítol es clou amb una enumeració del que encara espera poder fer amb el temps de què disposi, entre les quals coses el joc combinat de paraules i piscina posa un preciós punt d’esperança.

Hi ha un epíleg, trist, on tornem a la mare, que també ha perdut les paraules escrites, mentre s’ha anat consumint en el silenci.

I què dir de l’estil? Com ja he anticipat l’estil és més literari, menys periodístic, al  servei  no només de la narració, que també, sinó al de l’evocació i la memòria. Molta  abundància d’ anàfores i enllaç de diversos paràgrafs amb repeticions més o menys  paral·leles. Ex: pàg. 97 i següents: El cos inert..., Aquell cos apagat..., aquell cos rendit..., aquell cos inanimat, en parlar de la mort del pare, o el Vés a saber de la pàg 94, o els Com  els dies..., Com les nits..., Com las tardes..., Com l’època..., Com les vegades..., Com  alguns dissabtes..., Com la Nit de Nadal... de les pàgines 286 i 287, quan rememora moments d’aïllament i de soledat extrema, com els que sent puntualment durant el  confinament per la pandèmia.

I, encara,  què és el que voldria remarcar especialment d’aquest llibre? Diverses coses:

-       Impactant i, molt important per a mi, la idea, compartida fins i tot en el meu darrer llibre, de la pèrdua dels referents per a les persones que han format part de la vida d’aquell/a que se’n va, sigui per la mort, sigui per una malaltia que l’aparta del curs de la vida. Ve a ser aquella idea de Quand un vieillard meurt, c’est une bibliothèque qui brûle, una frase que forma part del discurs d’Amadou Hampâté Bâ, escriptor i etnòleg malinés que la va pronunciar en un discurs a l’UNESCO, el 1960 i que, ara, ja transformada en proverbi, em sembla una veritat com un temple i una constatació trista que crec que acompanya el dia a dia de tots, a mesura que ens fem grans i perdem els nostres. (Pàg. 28)

-      Molts passatges tenen l'encant especial, per als lectors de més o menys la quinta de l'autor i que ens hem bellugat per coordenades semblants, de dur a la memòria objectes i costums que també han estat  presents a les nostres vides. Ja passava als dos llibres anteriors, amb els viatges a Perpinyà per comprar Duralex, els globus de paper que s'enlairaven gràcies al cotó mullat d'alcohol que els pares i avis encenien en els estiuejos familiars, les cançons de Les companyons de la chanson, les recollides de mores estivals i l'elaboració de melmelades i confitures que nodrien les taules de tot l'any, o d'altres de més reculats, però que recordem haver sentit explicar a pares i avis, com l'escàndol d'un invent tan eròtic com el bidet, fruit de la perversió gavatxa. Amb tot, en aquest llibre, a la seva segona part, s’eixampla en ventall de personal que es pot sentir identificat, per les noves generacions que s’hi incorporen. I així com els grans ens podem sentir al·ludits amb les dites de les pàgines 47 i 48, que hem sentit a pares i avis, o amb la celebració de festes, estius i àpats familiars, amb el “vers”, que no el poema, de Nadal, recitat damunt la cadira, per exemple, els més joves es trobaran com a casa amb l’al·lusió a música, jocs i pel·lícules que formen part del seu imaginari.

-      També són remarcables les descripcions dels seus paisatges, amb l’encant dels que parla d’una realitat familiar i estimada, que ja comencen a fer-se com una mica de tots: el jardí de la casa de Santa Llúcia, que ja coneixem pel primer llibre i pel Quim: Fent tentines per  la vida i el Primer i Segon llibre de família, i la seva vegetació tan evocadora; la serradura de fustes de la plaça de St. Nicolau; la casa de la Fosca; tota la costa palamosina; l’hotel RocaFosca; el Mas de Cantalozella, a Aiguaviva... Paisatges que l’autor s’estima i que aconsegueix fer estimar als lectors.

-      També em sembla molt aconseguit el fet que ens faci empatitzar amb les figures dels pares, i amb la seva família en general, sense necessitat d’ensucrar-los, explicant coses bones i d’altres més esquerpes. Igualment, en parlar d’ell mateix. També que rememori tots el moments bells i vitals  de la vida del seu pare i de la seva mare, quan els contempla mort o absent, respectivament.

·      I acabo, perquè volem escoltar la lectura que n’ha fet el Francesc-Marc, proba-blement ben diferent de la meva i ben segur molt interessant i, sobretot, escoltar Rafel Nadal que és el que realment hem vingut a fer aquest vespre.

 Moltes gràcies.  

 

Bones festes i millor any, Jardineres!

Últim Club del 2021, de les Jardineres

No totes en persona - perquè sumar anys és un privilegi però també imposa algunes limitacions i obligacions -  però sí totes en l'ànim de les presents i de les absents, vam poder gaudir del Club del mes de desembre, que clou un curs on ens hem reunit puntualment, primer virtualment  i des del juny, un altre cop "in person", per comentar el llibre del més i per poder seguir teixint i ampliant la nostra amistat ja tan antiga. I tan preuada!

Aquest mes, es tractava de Libro de familia de Galder Reguera, que majoritariament va agradar i que va donar per a moltes reflexions i comentaris sobre la temàtica, l'enfocament i l'autor d'aquest llibre realment singular.

Després, amb les finestres ben obertes i sense mascaretes, vam degustar algunes delicatessen i vam brindar no només per unes festes que es presenten tan incertes i per un any 2022 que finalment ens permeti desar-les o cremar-les, sinó també pel privilegi de la nostra amistat i d'aquest espai de llibres, paraules i rialles que tant estimem i valorem.

Salut, guapes meves!, i fins al gener, sanes, estalvies i tan guapes com sempre!📚🥂💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜

Filosofia, amor i erotisme

La insoportable levedad del ser, Milán Kundera

Quan un llibre que et va impressionar, i potser marcar, fa trenta-cinc anys et torna a entusiasmar si l'agafes amb molt més de mitja vida viscuda, vol dir que és realment un llibre molt bo.

I això m'acaba de passar amb La insoportable levedad del ser, un llibre que ja des del seu primer descobriment em va regalar, entre altres coses, l'anàlisi del terme com-passió que m'ha acompanyat des d'aleshores i ha esquitxat algunes de les pàgines dels meus llibres. 

 

Repassem una mica qui és l'autor d'aquest clàssic: 

 

 Milan Kundera  - novel·lista, contista, dramaturg, assagista i poeta - neix a Brno (Moràvia.Txecoeslovàquia), l'1 d'abril del 1929, fill d'un pianista i musicòleg que l'introduí als estudis de musicologia i composició musical, una influència sempre present en la seva obra posterior. 

 

En acabar la secundària comença a estudiar Literatura i Estètica a la Universitat Carolina de Praga, però abans d'acabar el primer curs es canvia  a la Facultat de Cine de l'Acadèmia de Praga, on finalitza els estudis el 1952. 

 

Allà mateix, a més d'escriure i tocar jazz, música que interpreta des de l'adolescència, imparteix classes d'Història del Cine fins l'any 1969; posteriorment, als Estudis Cinematogràfics de Praga. 

 

En acabar la segona Guerra Mundial, el 1948, s'afilia al partit comunista, però dos anys després n'és expulsat per sustentar posicions massa individualistes, un episodi que queda reflectit en una de les seves primeres novel·les, La broma (1967). Anteriorment ha publicat alguns textos poètics com El hombre es mi jardín (1953) i Monólogos (1957-1965). 

 

L'any 1967 es casa amb la compositora musical Vera Hrabankova, amb qui actualment resideix a França. 

 

Un any després, el 1968, a causa de la invasió soviètica, es prohibeix la circulació dels seus llibres i Kundera perd la feina. 

 

L'any 1975 s'exilia a París i exerceix com a professor a l'Escola de Ciències Socials i ensenya Literatura comparada a la Universitat de Rennes. El 1981 es nacionalitza francès, després de perdre la nacionalitat txeca el 1979. Entre 1985 i 1987 revisa personalment la traducció de tota la seva obra al francès i des de 1993 les seves obres noves apareixen primer en aquesta llengua que en txec. 

 

Les principals novel·les, que segueixen la ja esmentada La Broma (1976), que havia guanyat el Premi de la Unió d'Escriptors Txecoeslovacs, són el recull de relats El llibro de los amores ridículos (1968), La vida está en otra parte (1972), guardonada amb el Premi Medicis a la millor novel.la estrangera publicada a França, La despedida (1973), Premi Mondello al millor llibre editat a Itàlia, El libro de la risa y el olvido (1979), La insoportable levedad del ser (1984), considerada la seva obra mestra i portada al cine per Philip Kaufman el 1988, La inmortalitat (1988), l'última novel·la en llengua txeca, La lentitud (1995), La identitat (1998), La ignorancia (2000) i La fiesta de la insignificancia (2014).

Ha escrit també una obra de teatre, Jacques y su amo. Homenatge a Denis Diderot en tres actos ( 1981) i quatre assaigs sobre art i literatura: El arte de la novela( 1986), Los testamentos traicionados (1992), El telón (2005) i Un encuentro (2009). 

El 1981 a EEUU li atorgan el premi Commonwealt Award, al conjunt de la seva obra, que també atorguen simultàniament al conjunt de l'obra dramàtica de Tennessee Williams. Un any després, el 1982, rep el premi Europa de Literatura i el 1985 el Premi Jerusalem, que es concedeix a escriptors que han destacat en la lluita per la llibertat.

No és fins al 2006 que es publica per primera vegada en el seu  país  La insoportable levedad del ser, vint - i - dos anys després que aparegués a París. L'any següent, rep el Premi Nacional Txec de Literatura , al lliurament del qual excusa l'assistència.

El setembre de 2020 li atorguen el Premi Kafka en reconeixement a la seva trajectòria literària i li és retornada la seva nacionalitat txeca.

Els seus llibres han estat traduïts a més de quaranta idiomes i el seu nom ha estat proposat diverses vegades com a Nobel de Literatu 

Però tornem a La insoportable levedad del ser.

Aquesta  és una novel·la que s'ha qualificat com a total, perquè uneix la narrativa psicològica i eròtica, amb la reflexió filosòfica i política i la plasmació d'un moment cabdal en la història de l'Europa del s. XX. 

Entre la dolça lleugeresa del no compromís i de l'excitació de l'aventura que no pesa, i la gravetat de la compassió - Kundera la defineix així: tenir compassió  significa saber viure  amb altre la seva desgràcia, però també  sentir amb ell qualsevol altre sentiment: alegria, angoixa, felicitat, dolor. Aquesta compassió  significa també la màxima capacitat d'imaginació sensible, l'art de la telepatia sensible; és a la jerarquia dels sentiments el sentiment més elevat" - que lliga i compromet, es belluguen els tres membres d'un triangle amorós, Tomàs, Teresa i Sabina, que es converteix en quadrangle amb la irrupció de Franz, protagonistes d'aquesta història de desempar, amor, sexe i gelosia, però també vehicle per a la reflexió filosòfica i profundament humana del seu creador. 

Els escenaris  de les seves vides, que s'entretexeixen de manera fatal, Praga, Ginebra i la campanya on Tomàs i Teresa passen els seus últims dies, serveixen per emmarcar les lluites internes i l'evolució dels personatges i les dificultats a què la situació històrica els aboca.

A banda de les profundes i molts personals reflexions que esquitxen la narració - potser a alguns lectors els poden acabar pesant les irrupcions filosòfiques i metafísiques en el curs del relat -, i de la brillantor, la contundència i l’intel·ligent engranatge de les diverses històries que componen la novel·la, em sembla molt remarcable el treball dels personatges, molts d’ells plantejats amb la finalitat d’exposar les idees marc de l’autor sobre els temes tractats, però no dibuixats amb precisió. El mateix Kundera en deia: Com ja vaig dir, els personatges no neixen com els éssers humans del cos de la seva mare, sinó d’una situació, d’una frase, d’una metàfora dins de la qual està dipositada, com dins d’una nou, una possibilitat humana que l’autor creu que ningú no ha descobert encara o sobre la qual ningú no ha dit encara res essencial. No és cert que l’autor no pot parlar de res més que d’ell mateix?[...] totes aquestes situacions les he viscut jo mateix, però de cap d’elles en va sorgir un personatge com el que sóc jo, amb el meu currículum vitae. Els personatges de la meva novel·la són les meves pròpies possibilitats que no es van realitzar. 

Hi ha encara molts subtemes a La insoportable levedad del ser: la condició de l’exiliat, el paper del llibre com a defensa i contrasenya d’una  germandat secreta, la presència de l’art i la música en la vida i composició de l’esser humà..., perquè es tracta d’un llibre molt dens, malgrat que sigui  narrat amb la fluïdesa i el  didactisme que caracteritzen l’estil de l’autor. 

Innegablement, La insoportable levedad del ser és un  llibre important, que no pot deixar indiferent i que, segurament seguirà acompanyant el lector després d’haver-lo tancat, potser per sempre.