Tres per al tercer d'una trilogia

Presentació de Quan s'esborren les paraules

Divendres 17 de desembre, a les 19'30h i al Foment Vilanoví, presentàvem l'últim llibre de Rafel Nadal, Quan s'esborren les paraules, que diuen que tanca la trilogia de la memòria familiar, o de la memòria d'un temps, al voltant d'una saga familiar representativa  d'un estament i d'una manera de viure, com li agrada de dir a l'autor.

Va anar prou bé, amb tres parlaments ben diversos, perquè els dos presentadors - el periodista i analista Francesc -Marc Álvaro i jo - i el mateix escriptor, hem llegit/escrit el llibre des de percepcions sempre una mica diferents, com és manat. Tants caps, tants barrets, diuen, i quan es tracta de llibres, una veritat com una casa.

Per no estendre'm, transcric a continuació els apunts de la meva presentació, on crec que deixo prou clar allò que el llibre em va suggerir, i els principals valors que hi he trobat.

Bona tarda. 

Ja que em toca obrir l’acte començaré pels agraïments: Gràcies a tu, Rafel Nadal per venir a presentar-nos aquest nou fill de paper, Quan s’esborren les paraules, que , diuen, tanca la trilogia de la memòria familiar; a tu, Francesc Marc per compartir aquesta presentació, al Foment per acollir-nos , a Llorens Llibres i a la Mulassa per organitzar-ho i a tots vostès per acompanyar-nos.

Avui crec que ens podem estalviar la presentació de l’autor, perquè aquest periodista i escriptor gironí ja és prou conegut per tothom. L’han llegit a les seves col·laboracions a diversos diaris (des del Catalunya Expréss al Punt Diari, a El País, al Periòdico de Catalunya o a La Vanguardia, periòdics en què ha exercit de cap de redacció, sot-director o director, en diferents etapes de la seva carrera), l’han sentit a diferents programes radiofònics (Catalunya Ràdio, Rac 1...)  i l’han vist i escoltat a diferents tertúlies i debats televisius.

Però sobretot, en aquests darrers deu anys han pogut gaudir dels seus llibres – des d’ Els Mandarins, el 2010, passant per Quan érem feliços (2012), Quan en dèiem xampany (2013), La maledicció dels Palmisano ( 2015), La senyora Stendhal ( 2017), El fill de l’italià (2019) i Mar d’estiu (2020), fins a arribar al que avui presentem. N’he comptat vuit -, alguns dels quals ja ens l’han portat a Vilanova en diverses ocasions, llibres que han estat guardonats amb diversos premis: el Josep Pla, el Joaquim Amat-Piniella i el Ramon Llull.

Passaré, doncs, a comentar alguns aspectes que m’ha suggerit la novel·la que presentem, mirant de no allargar-me gaire perquè els meus dos companys de taula tenen coses molt interessants a dir.

Abans de tot, vull afirmar que aquest és el llibre de la trilogia que m’ha agradat més. Tot i que vaig valorar en el seu moment el ofici i l’amenitat del Rafel com a cronista -  primer de la seva infantesa i joventut, després dels orígens de la seva extensa nissaga -, i que vaig llegir Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany amb interès i molta complaença, aquest tercer l’he gaudit encara més. El to més intimista, l’honestedat en l’expressió dels sentiments, l’aire de continguda melangia que travessa la decadència dels pares i el pas irremeiable del temps, la major riquesa de recursos literaris, m’han emocionat molt més i m’han fet pensar que en Rafel exercia menys de cronista i molt més de literat. Conservant el ben fer del periodista i documentalista solvent, que aporta informació històrica i geogràfica alhora que interessa i delecta amb les anècdotes i records familiars, aquest llibre té un plus de  reflexió i vivències més íntimes. És més líric i més reflexiu.

També és una mica més trist, per la temàtica que aborda, l’Alzheimer o algun tipus de demència senil que afecta aquests darrers anys la seva mare,  aquest perdre les paraules, que suposa perdre els referents, les persones i els records, i, possiblement també perquè l’autor es troba en una fase vital de més vulnerabilitat i introspecció. 

La intenció del llibre o al menys una de les més importants, es troba entre els consells que l’autor dóna als seus néts  (pàg. 78 i 79):  I que no reneguin mai del punt de partida, dels orígens. Si emprenen el viatge tots sols, que s’obrin als companys de viatge, però que no oblidin mai aquells que deixen enrere, que potser només els tenen a ells. Per ser recordats, per seguir vivint en la seva memòria.

Per això, Rafel Nadal, quan veu que la mare s’endu amb el seu silenci la memòria familiar, se sent empès a escriure compulsivament, i es converteix en el notari de la història personal i familiar. (p.165).

I potser  també per això , l’autor expressa la seva voluntat de revisitar els camins caminats, amb el plus de l’experiència acumulada, a mesura que es va fer més conscient que el seu temps té data de caducitat.(pàg.77).

Com s’estructura Quan s’esborren les paraules? En dues parts molt diferenciades. La primera, Les paraules perdudes, gira al voltant de la mare , de 98 anys, la baba Montserrat per a la seva filla, Sílvia, i la baba Coco per als néts, a qui li han fugit les paraules. Aquests capítols miren al passat i a un present on les coses, al compàs del seu silenci, ja no són com eren, i l’enyor del que s’ha anat perdent hi senyoreja.

La segona, Les paraules retrobades, posa la seva mirada en un present carregat de futur, perquè gira al voltant dels tres néts de l’autor, el Jordi, la Raquel i el Rubén, i el seu descobriment del món i de les paraules, que l’avi, més conscient que mai del seu valor, contribueix a ampliar, enriquir i fer valorar amb jocs i lectures. Hi remarcaria l’últim capítol d’aquesta part, molt aconseguit, El nom de les coses, on l’autor evoca tot el que romandrà quan ell ja no hi sigui, amb un mateix esperit que el poema de Borges Las cosas:

 Las cosas

El bastón, las monedas, el llavero

la dócil cerradura, las tardías

notas que no leerán los pocos días

que me quedan, los naipes y el tablero,

un libro y en sus páginas la ajada

violeta, monumento de una tarde

sin duda inolvidable y ya olvidada,

el rojo espejo occidental en que arde

una ilusoria aurora. ¿Cuántas cosas,

limas, umbrales, atlas, copas, clavos,

nos sirven como tácitos esclavos,

ciegas y extrañamente sigilosas!

Durarán más allá de nuestro olvido,

no sabrán nunca que nos hemos ido.

Aquest capítol es clou amb una enumeració del que encara espera poder fer amb el temps de què disposi, entre les quals coses el joc combinat de paraules i piscina posa un preciós punt d’esperança.

Hi ha un epíleg, trist, on tornem a la mare, que també ha perdut les paraules escrites, mentre s’ha anat consumint en el silenci.

I què dir de l’estil? Com ja he anticipat l’estil és més literari, menys periodístic, al  servei  no només de la narració, que també, sinó al de l’evocació i la memòria. Molta  abundància d’ anàfores i enllaç de diversos paràgrafs amb repeticions més o menys  paral·leles. Ex: pàg. 97 i següents: El cos inert..., Aquell cos apagat..., aquell cos rendit..., aquell cos inanimat, en parlar de la mort del pare, o el Vés a saber de la pàg 94, o els Com  els dies..., Com les nits..., Com las tardes..., Com l’època..., Com les vegades..., Com  alguns dissabtes..., Com la Nit de Nadal... de les pàgines 286 i 287, quan rememora moments d’aïllament i de soledat extrema, com els que sent puntualment durant el  confinament per la pandèmia.

I, encara,  què és el que voldria remarcar especialment d’aquest llibre? Diverses coses:

-       Impactant i, molt important per a mi, la idea, compartida fins i tot en el meu darrer llibre, de la pèrdua dels referents per a les persones que han format part de la vida d’aquell/a que se’n va, sigui per la mort, sigui per una malaltia que l’aparta del curs de la vida. Ve a ser aquella idea de Quand un vieillard meurt, c’est une bibliothèque qui brûle, una frase que forma part del discurs d’Amadou Hampâté Bâ, escriptor i etnòleg malinés que la va pronunciar en un discurs a l’UNESCO, el 1960 i que, ara, ja transformada en proverbi, em sembla una veritat com un temple i una constatació trista que crec que acompanya el dia a dia de tots, a mesura que ens fem grans i perdem els nostres. (Pàg. 28)

-      Molts passatges tenen l'encant especial, per als lectors de més o menys la quinta de l'autor i que ens hem bellugat per coordenades semblants, de dur a la memòria objectes i costums que també han estat  presents a les nostres vides. Ja passava als dos llibres anteriors, amb els viatges a Perpinyà per comprar Duralex, els globus de paper que s'enlairaven gràcies al cotó mullat d'alcohol que els pares i avis encenien en els estiuejos familiars, les cançons de Les companyons de la chanson, les recollides de mores estivals i l'elaboració de melmelades i confitures que nodrien les taules de tot l'any, o d'altres de més reculats, però que recordem haver sentit explicar a pares i avis, com l'escàndol d'un invent tan eròtic com el bidet, fruit de la perversió gavatxa. Amb tot, en aquest llibre, a la seva segona part, s’eixampla en ventall de personal que es pot sentir identificat, per les noves generacions que s’hi incorporen. I així com els grans ens podem sentir al·ludits amb les dites de les pàgines 47 i 48, que hem sentit a pares i avis, o amb la celebració de festes, estius i àpats familiars, amb el “vers”, que no el poema, de Nadal, recitat damunt la cadira, per exemple, els més joves es trobaran com a casa amb l’al·lusió a música, jocs i pel·lícules que formen part del seu imaginari.

-      També són remarcables les descripcions dels seus paisatges, amb l’encant dels que parla d’una realitat familiar i estimada, que ja comencen a fer-se com una mica de tots: el jardí de la casa de Santa Llúcia, que ja coneixem pel primer llibre i pel Quim: Fent tentines per  la vida i el Primer i Segon llibre de família, i la seva vegetació tan evocadora; la serradura de fustes de la plaça de St. Nicolau; la casa de la Fosca; tota la costa palamosina; l’hotel RocaFosca; el Mas de Cantalozella, a Aiguaviva... Paisatges que l’autor s’estima i que aconsegueix fer estimar als lectors.

-      També em sembla molt aconseguit el fet que ens faci empatitzar amb les figures dels pares, i amb la seva família en general, sense necessitat d’ensucrar-los, explicant coses bones i d’altres més esquerpes. Igualment, en parlar d’ell mateix. També que rememori tots el moments bells i vitals  de la vida del seu pare i de la seva mare, quan els contempla mort o absent, respectivament.

·      I acabo, perquè volem escoltar la lectura que n’ha fet el Francesc-Marc, proba-blement ben diferent de la meva i ben segur molt interessant i, sobretot, escoltar Rafel Nadal que és el que realment hem vingut a fer aquest vespre.

 Moltes gràcies.