Contes del puto virus (X)

 

 

Una mena de Demòcrates o Sòcrates, aquell paio grec

 

La tertúlia de la taula, prop de la porta d’ "El Pinxo", comença a bullir. Avui fa solet i no corre ni una mica de vent, però, encara que haguessin de dur pedres a les butxaques, els de la colla del Moreno seurien a la terrassa. Tant com ho han enyorat , tots els dies que els han tingut tancats, parlant només a través de pantalles!

-      Tius, ja no aguantava més. De la família, de les bronques, de les quatre merdoses parets de casa. Us trobava a faltar i, encara més, enyorava poder fotre el camp cada cop que em passés pels pebrots.

-      Tot el sant dia, amb la tele vomitant notícies del puto virus, i la mare empaitant-me perquè les escoltés per fer-me entrar la por al cos. Buff!

-      I vinga a jalar! Vosaltres, no? Pastís va, galetetes vénen. Així m’he posat de guapa. Mireu quines cartutxeres !

-      Sí, tots plegats fem goig: blancs com la llet, més grassos i amb els cabells que denuncien els cops de tisora de la germana de torn. Puto virus!

-      ...

Entre rialles, les empentes obligades en la comunicació dels joves i els mòbils circulant de mà en mà per mostrar tots els You Tubes, tik-toks i selfies que han anat emmagatzemant al llarg de les setmanes de presó, se succeeixen les rondes de birres i tapes. Déu!,  com han somiat amb les trobades setmanals d’ “El Pinxo”... i amb les seves barquetes de xistorra i de truita amb bitxo!

-      Ara, per compensar, hi vindrem no només dijous: dilluns, dimarts,  dimecres... tota la puta setmana.

I les rialles flueixen cada cop més altes al compàs que es buiden les ampolles.

-      Jo a qui també he enyorat molt és al Manel, vosaltres, no?

-      I tant, el Manel,  “l’escoltaire”, el tertulià de l’altra banda de la barra! El millor conversador del món, que no obria la boca, però que amb els moviments de cap i d’ulls et feia creure que t’entenia com ningú. Empatia se’n diu d’això, no?

-      Crec que m’ha aguantat més vomitades que qualsevol de vosaltres.

-      I a mi. Et deixava parlar sense interrompre't tota l’estona que calgués, i et senties compresa i acceptada diguessis el que diguessis. Qui tingués un Manel a casa, o a la feina!

-      Potser ja l’han fotut fora, pobre home! Si no s’hi pot estar, a la barra...

-      Sí, quina merda, ara només aquestes set ridícules taules a la terrassa. La feinada serà per trobar-ne una de lliure. Em temo, Sergi, que et tocarà venir a agafar taula a les quatre de la tarda... tu que hi vius al davant...

I el riure desfermat dels que ja van per la tercera ronda de cerveses i per una vintena d’escuradents de pinxos, embolica el ràpid moviment de mans de l’Albert, que prepara un altre canuto dels seus.

-      Va tiu, acaba d’una puta vegada, que això s’està omplint i, si es posen unes iaies al costat, ens fotran bronca.

-      Mireu, aquell no és...? Sí,  i tant que ho és. Mireu el Manel! Rere la barra, com està manat, com sempre! Deu passar les comandes a la cuina i servir les begudes per al cambrer.

-      El cridem? Els pinxos estan de mort i les birres, molt millor que a casa, però aquí falta alguna cosa. No és el mateix sense “l’escoltaire”, no trobeu?. Ei, Manel, vine a saludar-nos, no? T’hem enyorat molt.

La Mireia es posa dreta i amb els dits a la boca fa el seu xiulet més estrident, de seguida corejat per uns quants crits igualment aguts:

-      Manel!!!

El bon home surt de la barra i s’acosta a la taula del xivarri, demanant amb les mans obertes i planes una mica de calma.

El rep una cridòria d’exclamacions d’alegria:

-      Home, per fi! Que ja no ens coneixes? Pensàvem que l’amo t’havia collat rere la barra.

-      Xoca-la, company!

I una colla de mans enjogassades s’allarguen per a encaixar amb la del cambrer. L’home recula.

-      Manel? No ens diràs que t’empasses aquesta història de la distància de seguretat?

-      Va home, que som de confiança. Seu una estona amb nosaltres. Ara comentàvem com t’hem trobat a faltar!

-      No puc nois, estic treballant i el meu lloc és a la barra, encara que no hi tingui clients. Faig de corretja de transmissió de les comandes. Només he sortit a saludar-vos i a...

Tímidament assenyala amb el cap la pila de mascaretes entre les ampolles de cervesa, els platets de les tapes i els coberts  i tovallons bruts.

-      Perdoneu, nois, però això no hauria d’estar així, ni les cadires que es toquen, ni els mòbils anant de mà en mà. Fa estona que us miro.

Ells, que ja pensen en la quarta ronda de birres, riuen i aplaudeixen.

-      Vinga, home. No fotis que et creus totes aquestes conyes marineres... Seu amb nosaltres, fes una caladeta i ja veuràs com ho veus tot més clar.

I el Sergi li ofereixen el porro, que ja circula.

El Manel belluga el cap en una negació reprovatòria i diu fluixet, com si li costés un gran esforç parlar:

-      Tan a prop com seieu no hauríeu de fumar... ni tabac normal.

-      Quèee?

I la pregunta que no vol resposta es seguida per noves rialles i aplaudiments.

La Mònica intervé conciliadora:

-      Va, Manel, enrotlla’t una mica. Finalment obres la boca i ho fas per renyar-nos? Per a això ja tenim la ratllada dels pares. Tu no saps com t’hem enyorat, tiu. Cada dia sorties als whats i a les converses del “confitament”. Crec que alguns t’han trobat a faltar més que a les seves xicotes. No veus que ja no podem més d’estar tancats per culpa d’aquest home del sac que s’han inventat? Uuuh!, Uuuh! Que ve el puto virus!

-      Ha estat un pal que no s’aguanta. Som joves, Manel, i s’ha d’aprofitar l’estiu. Nosaltres no tenim por, no som uns cagats. Ens estimem més agafar el virus i la seva puta mare que viure amb una anella al nas, com els esclaus... O amb la mascareta , que si fa o na fa...

Més rialles i aplaudiments.

El Manel aixeca el cap, abandona el posat humil i demana silenci amb una expressió seriosa i concentrada que no li coneixien:

-      No és tracta de tenir o no tenir por, nois. De ser covards o molt valents. No ho veieu? La pandèmia, aquesta plaga que ens ha caigut al damunt, no és només una qüestió de salut, de llocs de treball, d’economia i benestar individual,... que també, sinó que s’ha convertit en una batalla col·lectiva. Un no s’ha de preservar, no ha de sacrificar part de la seva llibertat, no se l’ha d’embeinar per guardar la seva salut i el seu futur... O no només per a això. Ho ha de fer per tota la humanitat, perquè o ens salvem tots o aquí no se’n salva ningú. Si ens hagués atacat un altre tipus de virus, posem per cas un virus que s’agafés per l’aire o per una picada, com la d’ aquest mosquit del Nil que diuen a la tele que si et pica et pot dur al forat, però que no es contagia, seria una altra història. Tothom,...tothom una mica imbècil, se la podria jugar, com dieu vosaltres...

-      Ei, Manel, sense insultar, eh?

-      Òstia, tiu, quin sermó que ens estàs fotent. Has aprofitat el confinament per fer-te capellà? Tu sempre tan prudent...

-      Doncs avui em toca parlar a mi. Prou que us he escoltat tots aquests anys... Deia que si no fos tan contagiós, entendria que algú pogués fer-se el valent i dir que se la juga i que si l’agafa, què?, que ja assumirà les conseqüències, que s’estima més morir que viure d’aquesta manera mesella, com un esclau amb una anella al nas, que dieu vosaltres. Que prioritza poder abraçar els amics i fer el que li sembli allà on vulgui.

-      Això mateix, Manel. Ara t’escolto. Però què t’has pres? Has passat de ser l’escoltaire silenciós a una mena de Demòcrates o Sòcrates, aquell paio grec que s’omplia la boca de pedres...

-      Deixeu-me acabar, sisplau. Deia que si no fos tan contagiós... Però resulta que el puto viris, que dieu vosaltres, ens fa servir de mitjà de transport per a seguir-se escampant, per créixer i arruïnar les nostres vides i les de tots els pobles. Perquè a més, amics i amigues estimats, cal recordar que hi ha milions de persones que estan infinitament més desprotegits que nosaltres: ja sigui per edat, per problemes de salut, per condicions de pobresa o desvaliment, o per haver de patir uns governants descerebrats.

-      Manel, no et conec. Sembles un predicador tronat d’aquests de les teles americanes. M’agradaves més abans, la veritat. Vinga, tiu, no ens ratllis més!

-      Encara no he acabat, ho sento. És que no us adoneu de com de gros és tot plegat? Vosaltres, jo mateix, hem passat pel confinament més dur a casa, confortables, tan ricament, amb les esquenes ben cobertes, mentre a gran part del nostre món tot s’ensorra entre la malaltia, la mort, la misèria i l’exhibició de tanta estupidesa i insolidaritat.

-      Va per nosaltres, Manel, això de la estupidesa i la insolidaritat? T’estàs passant, tiu. Jo el que crec és que t’has cagat amb això del virus dels collons.

-      M’he cagat o sóc una mica responsable, noia, segons com t’ho miris. La meva postura és d’extrema prudència, sens dubte, però és que no n’hi ha per a menys. Em sento obligat a fer tot el que estigui a la meva mà per arraconar aquesta maledicció,  que és el mateix que hauríeu de fer vosaltres, per cert. Em limito a venir a la feina, a fer les compres imprescindibles i he restringit els meus contactes a la mínima expressió. Si Déu vol, ja tornarà la normalitat, però de moment...

-       Ens estàs dient que no hauríem de venir aquí? Que fotem el camp?

-      No, no us ho prengueu així. Només us dic, us aconsello, que sigueu respectuosos i solidaris, perquè la prudència, actualment, és la millor forma de solidaritat. Que aneu amb més compte, vaja! Els vells ens ho estem prenent bastant més en serio...

-      És clar, perquè esteu cagats.

-      Potser sí... segurament és això: ens juguem tot el que ens queda. “El que queda del dia”, es titulava una pel·lícula que us recomano. D’altra banda, la nostra vida està més centrada cap endins i necessitem menys gresca, menys vida social. Els joves us negueu a renunciar al vostre estiu, a les  diversions, a la festa... En part, s’entén, nois, però què voleu que us digui? Em continua semblant molt egoista que... Només se us demana el sacrifici d’un estiu dels molts que teniu pel davant. Als grans,  als vells, potser el de l’últim, o un dels últims.

-      Quin sermó més patètic, Manel! Ens estàs amargant la tarda. Molaves molt més quan anaves d’escoltaire. Jo em piro, penya, aquest gafe ja m’ha trencat el rotllo.

-      Si, nois, toquem el dos. Per sentir ratllades ja tenim els pares. Quant és això?

Mentre el Manel recull la taula i  les monedes escampades de qualsevol manera que desborden el platet del compte, l’amo se li acosta amb un posat inequívoc de cabreig.

-      T’has lluït, nano! N’estàs content? He sentit la teva bronca, disfressada de consells, a la colla de joves que estaven fent tant de gasto. Estàs boig? Només falta que ara et dediquis a espantar la poca clientela que ens queda... amb tot el que hem perdut. Més val que no surtis gaire de la barra, que al capdavall és el teu lloc. I la boca ben tancada, està clar?

El Manel efectivament calla i respira fons. La mascareta li tapa la ganyota de la boca, tenyida de tot el que s’ha d’empassar.

Quan l’amo s’allunya, treu el mòbil de la butxaca i marca el número de casa:

-      Maite? Han trucat de Bellvitge? Millor, millor, senyal que va aguantant...

                                                                            Mercè Foradada