Contes del puto virus ( i XII)

 

Capvespre

-      Encara hi som. No és fantàstic?

-      Em posa dels nervis el teu optimisme, Paco, el trobo gairebé patològic.

-      Ei!, ei! No comencis a ficar-te amb el meu marit, Núria, que sort que en tenim que algú de nosaltres vegi les coses amb un vidre no tan fosc com el teu.

-      Hi hagi pau, família, que hem vingut a celebrar el solstici d’hivern i fins ara, ens estàvem sortint prou bé.

Els vuit amics – els seus gairebé seixanta anys de vida els han anat agrupant per sedimentació al voltant del Paco: la Núria, la seva veïna de replà des del moment del naixement, l’Enric i el Juanjo, els seus inseparables de l’institut, la Míriam, la primera xicota i després dona,  el Tomàs, el germà de la Núria, cunyat i, amb tot, amic, la Pepa, la companya del despatx, i la última incorporada, la Victòria, que va ajudar a sortir de l’armari a la Pepa i és la seva parella des de fa una vintena d’anys – seuen en rotllana al voltant de la taula ovalada, sota de la immensa claraboia i envoltats per diversos calefactors d’energia solar.

Com cada any, s’han reunit per celebrar el solstici d’hivern, que enguany ha caigut el 22 del mes U del Fred, a casa de l’Enric, perduda al mig d’una vall vermella, envoltada de muntanyes grises. Som a l’any 2222, segons el còmput que ja seguien els seus re-rebesavis.

Pertanyen a una  generació que s’autoanomena la  TCG, de The condemnet generation, perquè saben, des que van tenir ús de raó, que quan ells morin s’esborrarà la petjada humana de damunt la malparada Terra. Són els hereus de la tristesa dels seus pares, que van morir amb l’amargor de no haver sabut salvaguardar el planeta, ni la vida dels que feia milions d’anys que el poblaven.

Pel que els han explicat, el procés de deteriorament de la Terra havia estat lent i anunciat per milers de veus que, com sempre, les successives generacions de consumistes embogits havien ignorat: el progressiu escalfament del planeta, el desglaç dels casquets polars, la consegüent pèrdua de terra ferma, la desaparició d’espècies animals, les catàstrofes meteorològiques desfermades, l’aparició de diversos virus que generaven epidèmies i pandèmies com la SARS, la MERS, la COVID19... i una llarga rastellera que ningú ja no recorda però que havien complicat l’existència i supervivència de l’espècie humana. Fins que, finalment, feia no gaire més de cinquanta anys, s’havia aconseguit eliminar de la faç de la Terra  qualsevol rastre de virus, qualsevol tipus de patogen o germen nociu, amb la conseqüència impensada i fatal que tots els nens i nenes que naixien, és a dir ells i els seus coetanis, eren irreversiblement estèrils.

“Funcionem, això sí, i encara gràcies. Però... aigua calenta. Plaent, no ho negaré, però pura i inútil aigua calenta”, bromeja sovint el Juanjo, intentant frivolitzar el fet incontestable que són l’última generació, que ja no hi ha nens, que ells n’eren els últims i ara ja són els últims vells, que és el final de la vida humana sobre la Terra.

Amb tot, avui han volgut aplegar-se per celebrar, o no, que comença un nou cicle solar.

Mentre veuen com s’amaga el sol pàl·lid rere la muntanya grisa, seuen ben junts sota la claraboia que esquitxa reflexos daurats sobre els seus rostres, pretesament alegres, apuren les copes i segueixen picant del que entre tots han dut, que l’Enric va traient de la cuina amb ordre caòtic.  Fa estona que tots callen.

-      Deu haver passat tot un estol d’àngels, no? Per què no fem una “Roda de pensaments”, que és el que acabem fent sempre quan ja ens hem dit tot el que volíem dir-nos? Voleu que comenci jo? – diu la Míriam per trencar el silenci, amb el recurs de l’antic joc en què l’única condició és ser sincer –. Doncs, som-hi: en aquest precís moment l’únic que penso és que no puc més d’aquestes fruites dessecades, de les càpsules i dels sucs cremosos. Ja ho, sé, Juanjo , que és el millor que has aconseguit  a la primera àrea d’alimentació que has trobat pel camí i he de reconèixer que de gust són agradables. Vitamines i àcids oleics per un tub, però... enyoro tant aquells menjars, aquelles begudes tant menys saludables i tant més alegres, més vives! Què voleu que us digui... és el que tinc al cap. En realitat és que en aquestes dates em vénen flaixos dels meus ancestres i de les celebracions que m’explicaven els avis que havien fet de petits, quan s’inflaven de sucre, brindaven per videoconferència i s’enviaven pels mòbils melodies i vídeos amb llums i estrelles. Enyoro aquell món més càlid, encara que no l’hagi viscut personalment.

-      Doncs ara vaig jo, per compensar la meva dona sempre amb la vista fixada al retrovisor i fotent-li a la moviola. El passat, passat està, Míriam: enyorar, recordar, només serveix per torturar-te i torturar-nos. Tenim el que tenim?, doncs apurem-lo. A més... aquesta època que tant trobes a faltar, estimada meva, va ser cruel, i molt. Pel que he llegit, i per por als contagis, la gent moria sola, aïllada en una mena de caixetes i plena de tubs, sense que ningú els agafés la mà i els digués que els estimava i que no estaven sols. Jo vull morir-me envoltat d’amics, que em cuidin, que m’acomiadin, que m'acaronin... no vull ser dels últims i trobar-me sol. O sigui que passa’m les càpsules d’alga morada i torna’m a omplir la copa d’aquest licor de cactus que em deixa l’electroencefalograma pla i  se m’endu als estels.

-      Per al·lusions de la Míriam: sóc l’únic capaç d’acceptar que això és el que hi ha, i que no és gaire pitjor que el que els ha tocat viure als homes i a les dones que ens han precedit? I vaig més enllà del que diu el Paco, de l’època de les pandèmies. La humanitat, des dels seus orígens, ha passat guerres, plagues, fam, catàstrofes naturals, epidèmies, pandèmies... s’ha destruït ella mateixa i ha deixat el Planeta així de malmès. I un a un, tots els que l’han poblat, han acabat passant i el seu record s’ha anat esborrant amb els anys i les generacions. A nosaltres no ens falta de res. Mireu-nos aquí envoltats d’aquesta escalfor perfumada de canyella i amb la llum pàl·lida de fora que es cola per les claraboies del sostre. No estem bé? Doncs això és tot.

-      Això és tot, Juanjo? Això no és res, no ens enganyem. El que hauríem de fer és seguir callats, i prou. Tanta xerrameca inútil... per què? Els daus ja són sobre el tapet. D’aquí a no gaires anys, o mesos, cap de nosaltres no hi serem i tampoc no hi quedarà ningú per recordar-nos. Som la generació TCG, us sona? Estic fart de ballar aquesta dansa absurda. Si tingués més ànims... Però ni de fer l’esforç  d' acabar d’una vegada, en tinc.

-      Apa, apa, Tomàs... Doncs jo no em resigno,  què voleu que us digui? Qui ens assegura que en un lloc no connectat de la Terra no ha quedat una dona i un home, o més, que encara són fèrtils? Us recordeu d’un llibre del s. XX, que va ser com una mena de Bíblia per als nois de l’època? Es deia no sé què del segon origen i ens en parlaven a l’escola, a Literatura Històrica... A més, a la biblioteca de l’àvia en quedava un de la seva, d’àvia, que em  va fer llegir sí o sí! Acabava amb una noia i el seu fill, únics supervivents d’un atacs extraterrestres, decidits... bé, ella, perquè el nen encara era un nadó, a perpetuar la humanitat. Doncs jo, com ella: vull veure un altre nadó, i nens i nenes jugant i emprenyant. A la Polinèsia, a les illes més perdudes de l’Artic, on sigui. Encara que hagi de viure quaranta anys més perquè m’arribi la notícia. La bona nova.

-      Si pensar aquestes bestieses et fa feliç... Ai, Pepa, quina sort tens de viure als núvols. Però jo toco de peus en aquesta terra desolada i la veritat... visc amargada, ho reconec.  No em llevaria del llit cap matí. Quin sentit té treballar, cansar-se, esforçar-se, cuidar-se... si saps com acabaràs, com acabarà tot? Ho reconec: estic deprimida, cansada i molt emprenyada. Què pensaven aquells savis i polítics i tots els imbècils que els votaven i recolzaven que passaria quan haguessin eliminat tots els virus del món mundial? Com creien que quedaríem els “animals superiors”? No podien preveure que també se’ns assecarien els sucs vitals i que s’acabaria la Vida? Que alguns, nosaltres concretament, seríem els últims i patètics nens envellits? I que després... kaput!

-      I la bellesa que amaga tot aquest absurd? Viure per a res, però viure. Destil·lar moments de plenitud, com aquest amb tu, Núria, amb vosaltres, companys de vida i d’absurd, sabent que no hi ha demà, però que això, precisament, fa tan bell i irrepetible cada moment de l’avui...

-      Amb aquest poètic pensament de la nostra Victòria, arribem al final de la Roda que, com a amfitrió, em toca cloure a mi. Ja ho veieu, tants caps tants barrets: enyor, vitalisme, conformitat, desesperació,  esperança, cabreig, poesia... Però hi falta l’Art, i un servidor ha decidit tirar per aquí. El cas és que, ara per ara, em sento més creatiu que mai i  he decidir fer l’obra que em perpetuarà. Ja l’he començada. Voleu sortir a veure-la? Bé, encara no veureu gran cosa, perquè de moment només he anivellat el terra  i he començat a transportar pedres i terra. D’alguna cosa m’havien de servir les dues grues hidràuliques que el meu avi, un romàntic enyorat de la tecnologia que havia conegut de petit, va comprar i guardar al magatzem vell.  N’he de portar encara molta quantitat més, abans de posar-m’hi. Que què vull fer? Doncs vull construir una mega-estàtua que es pugui veure des dels núvols. Per si algun dia algú d’un altre món o estrella tingués la humorada d’acostar-se al nostre planeta buit. Una enorme mà cornuta que  els digui que algú va dedicar els últims anys de la seva vida, i de la vida de la Terra, a fotre’s de la seva sort i a desafiar un destí que ha decidit eliminar-lo i esborrar el seu record de la faç de la Terra. Voleu ajudar-m’hi?

L’Enric se’ls mira amb un gest entre enriolat i desafiant, a mig camí del pallasso i de l’heroi tràgic.

Tots riuen. Al cap i a la fi, enyorats, vitals, conformes, desesperats, esperançats, cabrejats, poetes, desafiants... encara hi són.

                                                                            Mercè Foradada