Els contes del puto virus (I)

 

Els contes del puto virus

Tinc una nova novel·la al forn, és a dir a l'editorial, i a punt de ser maquetada. Es diu L'amor quiet i és un homenatge a l'amor present, a l'amor futur i l'amor passat. S'hi creuen dues històries i dues parelles, una de les quals és la dels meus avis materns, Maria i Alejandro, a través d'una correspondència en certa manera robada. Però no em vull avançar. Si Déu vol, aviat la tindré a les mans i en podré parlar a bastament.

En l'impàs, i en aquestes circumstàncies de tantes hores de casa - s'hi està bé, però - he començat uns contes: perquè necessito continuar escrivint i perquè com el cap de la gran majoria d'humans en plena pandèmia del COVID19, el meu cap bull de pors, tristors i sensacions al voltant d'aquest virus, el puto virus, que ens ha canviat la vida. Només podia escriure d'això i ho estic fent com un "divertimento" i una descompressió.

Són lleugers, no gaire treballats, però m'acompanyen i he pensat que podria anar-los penjant al blog.

Aquí tenim el primer:

 

 

Llibres grogosos i amb els fulls ondulats

 

S’adona que té els nervis a flor de pell, que la situació, tan surrealista, l’està depassant. No pot més. I no és perquè trobi a faltar l’esport o la vida social, que en circumstàncies normals tampoc no practica.

No és això. Ell és un home sedentari per naturalesa i vocació, un d’aquells éssers acostumats a no aixecar el cul de la cadira durant hores i hores. “Rata de biblioteca”, li han etzibat més d’un cop. I realment se’n sent en el sentit més literal: des de fa anys devora i viu de les pàgines impreses que la biblioteca Central li proporciona dia rere dia. Li proporcionava, millor dit, perquè el puto virus la hi té segrestada.

Per això ara es troba presoner en el seu pis. Confitat, ben confitat i no precisament en almívar. Les biblioteques no són serveis essencials, diuen, i els pocs llibres que conserva a casa els té llegits i rellegits. A més, ell és lector de biblioteca, necessita el recolliment de les parets folrades d’històries, el silenci que només garanteix la cobertura de paper imprès. Se sent indefens davant de l’enfilall d’hores interminables: a casa no té internet, per a això ja estan les biblioteques, i si posa la tele la tanca immediatament, fastiguejat per les notícies que es repeteixen. El puto virus els té ben agafats pel coll, tot s’enfonsa i la humanitat, com sempre, no acaba de donar la talla.

L’única escapada possible és el Quisso, que li serveix d’excusa per sortir un parell de cops al dia. No gaire lluny, però, les normes no ho permeten i les cames cansades del gos tampoc no ho demanen. Dues passejades que de vegades encara accentuen el seu mal humor. És tan ensopit caminar per la ciutat deserta, veure-ho tot tancat i amb aires de paisatge post desastre nuclear... De tant en tant, es creua amb un home o amb una dona apressats, mirant al terra i defugint la mirada, que és l’únic que no cobreix la mascareta.

Però un dia – fa bo, s’ensuma la primavera i gairebé és bonic veure com la vegetació urbana es desborda dels parterres i va recuperant la terra que l’asfalt i el ciment li havien segrestat – allarga la passejada més del que és habitual – i del prescrit, però no hi ha un policia per a cada passejant de gos; prou feina que tenen a les carreteres i desinfectant residències de iaios – descobreix que el quiosc de la Monumental està obert.

Un espai amb piles de lletra impresa! Ensuma l’aroma del paper i la tinta i s’apropa amb por que l’oasi formi part d’un miratge a punt de desaparèixer.

-      Bon dia. És de veritat?

-      Què diu?

De mascareta a mascareta –  la del venedor està feta amb un tros de bossa d’una coneguda editorial, del Sant Jordi passat – peten la xerrada.

-      Em sembla mentida trobar un quiosc obert. És una meravella.

-      Alguns mirem de surar... però no cregui: aquest tsunami s’ho endurà tot, no es fàcil de capejar. De moment... al llistat del decret del govern espanyol de serveis essencials, els quioscos hi som.

-      Òstia, me n’alegro. En canvi les biblioteques...

-      Nosaltres treballem a l’aire lliure i, per sort nostra, encara hi ha qui necessita llegir les notícies en paper per creure-se-les una mica. Segons la nostra associació, la de venedors de premsa, el 85% de quioscos de Catalunya mantenim la nostra activitat. Si se’n pot dir activitat als vint diaris, les quatre revistes, i algun llibre perdut, que fem de caixa els millors dies.

-      Ja m’ho imagino. Mals temps per a tots. Però els que aixequen la persiana... També els hauríem d’aplaudir a vostès, ara que hi penso.

-      Ho fem perquè no ens queda una altra. Una mica per responsabilitat amb el dret de la gent a ser informada, però, no ens enganyem, sobretot aguantem per mirar que el negoci sobrevisqui. El que tanca, difícilment podrà tornar a obrir. Encara, que no ho sé...

-      Doncs a mi, m’ha alegrat el dia, li ben asseguro. Em deixa remenar una mica?

-      Remeni, remeni tan com vulgui, però s’haurà de posar aquests guants. A sobre, això...

Mentre remena les revistes i una vintena de llibres, amb què es deu voler compensar la pobresa de la premsa escrita, també una mica confinada, el crit i la mirada mig alarmada i mig emprenyada del quiosquer l’alerten que alguna cosa no va bé. La segueix i veu, horroritzat, com el Quisso, que ha aixecat la pota amb una agilitat que rarament exhibeix, projecta el seu alegre doll de pixum al damunt del llibre més allunyat.

D’una forta estrebada a la corretja aparta el gos, encara amb la pota aixecada, i corre a separar el llibre que regalima d’orina.

-      Perdó, perdó... Ja li pago, no s’amoïni. Ho sento moltíssim. No ho havia fet mai. Si fins i tot me’l deixen estar a la biblioteca... És un gos gairebé tan acostumat als llibres com jo mateix. Cobrim una bossa, sisplau. Jo mateix el llençaré al primer contenidor. Ho sento molt, de debò.

Encara trasbalsat, amb el cor accelerat per la vergonya i dient tots els penjaments que li vénen al cap a l’impresentable del Quisso, fa una llambregada a dins de la bossa: El sentit del no-res, i la fotografia d’un carreró desert amb una figura humana mig desdibuixada. Com ell, més o menys. Un autor desconegut, que sona a noruec, o a nòrdic com a mínim. I la traducció? Com és habitual no apareix a la portada.

La curiositat és més forta que el fàstic i se l’endú a casa per donar-li un cop d’ull.

Amb els guants de fregar els plats – després ja els ensabonarà ben ensabonats –, l’obre i en llegeix una de les pàgines centrals, les menys perjudicades pel pixum. Al·lucina. Allò és boníssim. I amb el mono que té d’una bona lectura... Ni pensar de llençar-lo: una bona ruixada de Sanytol i el posa a assecar, ben eixarrancat, al balcó.

Hora a hora observa com les pàgines ribetejades de groc s’ondulen i llegeix amb avidesa els fragments que l’airet, en passar els fulls a l’atzar, descobreix i oreja. Tot li sembla extraordinàriament bo.

Quan el llibre ja s’ha assecat totalment, seu a la butaca verda, fidel motllo del seu cos en tantes hores de lectura felices, i el devora. Al començament passa els fulls amb els guants de cuina, però li resulta  matusser i els acaba rebutjant. Al cap i a la fi, ja no fa gaire olor i el seu gos només menja qualitat.

L’acaba d’una tacada. Decideix que és un dels llibres millors que ha llegit en els últims anys, i es nega a llençar-lo. Ha passat les hores més felices del “confitament”.

D’ençà d’aquell dia les passejades amb el Quisso es fan cada cop més llargues, per resseguir aquell 85% de quiosquers valents de què li va parlar el de la Monumental. Allà, no gossa tornar-hi, és clar!

I, per assegurar la jugada, abans de sortir de casa i per si el passeig s’allarga, va obsequiant amb uns snaks salats i força aigua de l’ ampolla que ja sempre du a sobre, al que s’ha confirmat com al seu crític literari preferit. Així, el Quisso no es fa pregar i repeteix la pixarada, literàriament encertada, en quioscs sempre diferents i cada cop més allunyats de casa.

A partir d’aquí... Els dies es tornen feliços, plens de sentit i de pàgines memorables orlades de groc i ben ondulades. I a mesura que la lleixa del passadís s’omple de les troballes del Quisso, la despesa de l’amo en Sanytol i ambientador “Aromes del Montseny salvatge” es dispara. Tanmateix, ell no sabria dir del cert qui guanya la batalla d’aromes. Tant li fa.