Amb el mar de pantalla

jueves, 22 de octubre de 2020

Els contes del puto virus (II)

 

     

       El nonat

 



No es lo mismo no haber nacido que haber muerto,

porque el que muere deja rastro y lo sabe.

                   Los enamoramientos. Javier Marías

                                                   

 

M’hauria de dir Ramon i hauria de néixer abans que la Isabel es resignés a ser només la més brillant, i sola, investigadora de la Vall d’Hebrón.

Que qui és la Isabel? Aquesta noia -  bé, dona ja – que veieu amb les dues mans aferrades a la tassa de cafè amb llet, a la taula del costat de la finestra. Una dona que seu i mira a través dels vidres, però que ni veu ni és aquí, a la cafeteria per al personal de l’Hospital. Una dona que és metge, especialista en patologia viral i que des de l’inici de la pandèmia forma part de l’equip de biòlegs moleculars, epidemiòlegs, genetistes, immunòlegs, viròlegs i internistes que s’han convertit en tropa d’avantguarda en la lluita contra aquest COVID 19 que sotraga la Terra. Una dona que actualment investiga i s’esbatussa amb el dilema de per què hi ha personal més propici a desenvolupar la malaltia que d’altre, és a dir, per què hi ha qui s’infecta però no presenta cap símptoma o només pateix una forma lleu de la malaltia, mentre que amb d’altres el puto virus s’hi acarnissa fins a dur-los al caire de l’abisme... quan no els hi llença directament. Una dona que ha treballat tota la nit i que ara, esgotada, mira de reunir les forces per agafar el cotxe, arribar a casa, dutxar-se i deixar-se caure en el llit desfet per perdre el món de vista un parell d’hores, abans de tornar a la feina on pensa convocar una reunió d’urgència per comunicar el fracàs de la seva última línia d’investigació.

-      Isabel? Què matinera! Has entrat a treballar abans que sortís el sol?

I aquí el tenim a ell.

L’home que la interpel·la, amb expressió divertida i agradablement sorpresa, és el Marcel·lí  Cruanyes, el propietari de l’empresa que té la concessió d’aquesta i moltes altres cafeteries dels hospitals catalans. Alt, fibrós i amb un bronzejat que parla de moltes hores d’esport, s’inclina cap a la dona, que sembla sortir penosament del seu sopor.

-      Ah, hola, Cruañes. No, si ara plego. Volia vigilar un cultiu que semblava que pujava bé, però... Ara marxo, però necessitava una mica de benzina. Tinc la nevera amb teranyines.

L’home, que sense demanar permís s’acaba de seure a la mateixa taula, se la mira encuriosit. Cada matí comença la seva ronda per la cafeteria del personal de la Vall d’Hebron i fa temps que es fixa en aquesta dona un pèl estranya, però atractiva. N’ha fet les seves indagacions i sap que és una bèstia de treball, lliurada en cos i ànima a la seva feina, i ara, quan tot el seu equip ha iniciat una carrera contra rellotge per guanyar la partida a la pesta del 2020, de manera especial. Ell se’n fa creus: com pot ser que una dona encara jove, tan maca i amb tant d’encant accepti de marcir-se sota la llum crua dels LEDs del laboratori? A ell que li agraden tant l’aire lliure, el sol, el vent, el mar... i les dones amb encant... Fins i tot ara, que la circulació està tan restringida, no sap renunciar a la seva mica de vela i al bany gairebé diari a la caleta solitària on el virus no sabria ni com arribar.

-      Se’t veu cansada.

-      Estic feta merda, la veritat. Perquè a més... Tanta pressió, tanta urgència i necessitat... i en sabem tan poc!

-      Però sou molts els que esteu ficats en aquesta lluita; no tot pot recaure a les teves espatlles, dona. Mira, et faig una proposició, tan indecent com vulguis. De vegades els metges necessiteu un gamarús com jo, que us recepti el que us convé i vosaltres no sou capaços de prescriure-us. Avui, et prens el dia lliure, que segur que en tens una pila per gastar. Marxem al port i et presento el Ploma, el meu petit veler.

-      Però...

-      Per la roba no t’amoïnis: hi tinc un vestuari d’emergència sempre a punt. Naveguem unes hores, ens banyem i et duc a una caleta gairebé privada que jo em sé. A la nevera tinc de tot per fer un bon piscolabis. Et vindrà bé. Segur que tornes amb menys ulleres i un munt de bones idees que deixen el puto virus estabornit.

-      Ets boig... o inconscient. O tot alhora.

La Isabel riu, impotent, mig ofesa, mig divertida. Aquest irresponsable... Hi ha qui no se’n vol assabentar de l’horror en què estan. Tots, la humanitat sencera. Ella fa falta a la feina. Cada minut és d’or perquè el virus no descansa. Amb tot... la proposta és temptadora. Està tan cansada... De bon gust es deixaria convèncer per aquell home tan atractiu i que fa tan bona olor. Valdria la pena de deixar-se bressolar damunt aquell tors pelut i sanitós, encara que només fos per unes hores. Però...

Arribats aquí, aturem l’escena, posem-la en stand by i deixeu-me parlar a mi. Sobretot, tu, Isabel, escolta’m bé, és important. Jo vull néixer, tinc tant dret a fer-ho com tots els que ho heu fet al llarg de la història d’aquesta humanitat, ara embogida. I necessito que vosaltres dos us arregleu... encara que només sigui una vegada. Fa anys, segles, que espero aquesta oportunitat tan difícil. L’atzar ha determinat que hagi de ser el fill d’una híper responsable investigadora i d’un seductor, frívol i papallonejador empresari d’hostaleria. Difícil, per no dir impossible. Però avui... Pensa que és això o res. Voldries que el teu fill Ramon seguís a la inòpia pels segles dels segles?

Perquè jo sí que vull arribar a néixer. He tingut anys i anys per imaginar-ho i estic ple d’idees i projectes. Són intuïcions, visions, però estic convençut que podria aportar alguna cosa a la vostra pobra Humanitat, ara atrapada pel puto virus, per les enveges, per la insolidaritat, per la por..., i per tot el que vindrà si entre tots plegats no en canviem el rumb. Porto tant de temps sense ser, però estant... He tingut segles per pensar-hi, i ara, arribats en aquest punt, ja no puc més. Vull, necessito néixer. Va dona, no t’aixequis encara...

-      Va dona, no t’aixequis encara, si et deixes mig cafè amb llet... – i la veu del Marcel·lí s’acobla  i es duplica amb la del nonat.

La Isabel vacil.la...

                                                                            Mercè Foradada

No hay comentarios:

Publicar un comentario