Amb el mar de pantalla

miércoles, 28 de octubre de 2020

84, Charing Cross Road, la perla dels bibliòfils

 

Deu ser veritat allò del pot petit?

Aquesta novel·la epistolar generada per un anunci a la revista Saturday Review of Literatury, en què la llibreria Marks&Co. fa saber que està especialitzada  en llibres esgotats, és la recopilació d’una correspondència de gairebé vint anys entre una excèntrica aprenent d’escriptora nord-americana, boja pels llibres anglesos antics i per les edicions selectes, que sobreviu amb penes i treballs fent guions televisius,  i un llibreter – posteriorment, s'hi afegeixen altres empleats de la llibreria i familiars – encarregat d'aquesta vella llibreria londinenca. Abraça des de les darreries del 1949, a l’inici de la postguerra britànica, fins a l’octubre del 1969, en què una carta de la filla del llibreter que ha mort fa uns mesos, clou el carteig transatlàntic.

L’avidesa de l’americana per fer-se amb llibres impossibles a preus accessibles a la seva prima butxaca i l’interès i esforços de Frank Doel, el llibreter anglès i d'altres personatges de l’univers de la llibreria, per satisfer els desitjos de la seva corresponsal americana, desemboquen, a través dels anys , en una amistat plena de tendresa i ironia, que té com a eix conductor i centre d’interès l’amor compartit pels llibres. Una amistat que empeny Helen Hanff a enviar paquets que alleugereixin les penúries del seus nous amics anglesos, en la duresa del racionament de la postguerra.

 Helene Hanff, amb un sentit de l’humor punyent i juganer que sembla dirigit a vèncer la flegma anglesa del súper correcte i ponderat venedor, impulsa un correspondència que és una petita joia literària, que s'apuntala en la seva afilada intel·ligència, un humor punyent i desinhibit i la passió bibliòfila compartida.

La publicació d'aquest llibre, que va impulsar un amic de l’autora i l’editor al qual ell va fer llegir la recopilació,  va catapultar l’Helene Hanff al cim de la literatura de culte per als amants dels llibres i les llibreries. L’èxit de vendes i traduccions  van ser la causa que se’n fessin diverses adaptacions per a la televisió, el cinema – l’adaptació cinematogràfica de 1987, dirigida per Whitemore, va ser protagonitzada per Anne Bancroft i Anthony Hopkins. Anne Bancroft va guanyar el premi BAFTA a la Millor Actriu, i Whitemore i Judy Dench, que fa el paper de Nora, la dona del llibreter, van ser nominats com a Director i Actriu de repartiment – i el teatre.

“Hi ha dos manuals essencials per ser llibreter: veure la pel·lícula  de “84 Charing Cross Road” i llegir Mendel, el de los libros, de Stefan Zweig”, va afirmar David Lea, vice-director de la reverenciada London Review Bookshop. 

Qui era Helen Hanff?

Nascuda a Filadèlfia, el 15 d’abril de 1916, va rebre una educació escassa  i no va poder anar més que un any a la universitat. Per la necessitat de guanyar-se la vida, és va entrenar a escriure a màquina a una velocitat rècord, la qual cosa li facilità el seu primer treball consistent a fer de mecanògrafa en una fàbrica de motors Diesel, amb un sou de deu dòlars per setmana.

Empedreïda fumadora i consumidora de litres i litres de martinis, fou una autodidacta que no parava de llegir i escriure, avergonyida per tot el que no sabia i volia aprendre, i pel seu desig obsessiu de ser escriptora i estrenar una obra de teatre.

Molt joveneta, decidida a fer realitat el seu somni de veure en els escenaris una obra seva, se’n va anar a una biblioteca pública i va demanar que li recomanessin un bon manual de Literatura anglesa. La bibliotecària que la va atendre li posà a les mans els volums de Sir Arthur Quiller-Couch, “Q”, que era un escriptor i reconegut crític literari. Va ser la primera pedra, que la futura autora va complementar amb l’Oxford Book of English Verse i els Studies in Literature. Amb això i les versions anotades de Shakespeare, Helene Hanff va tenir clar el camí que havia de seguir.

Va escriure diverses obres que no s’arribaren a estrenar i va participar en la creació de molts drames per a la televisió.  

A les seves memòries: Underfoot in Show Busines (1961) narra la seva lluita d’escriptora jove i ambiciosa, entestada a trobar un lloc al món del teatre de Nova York als anys 40 i 50. Aquesta lluita la va dur a treballar de publicista i a col·laborar amb diverses revistes i periòdics, arribant a ser una professional del New Yorker.

El reconeixement com a escriptora li va arribar amb la seva novel·la 84, Charing Cross Road, publicada el 1970, en què, com hem vist, narra l’experiència biogràfica dels seus gairebé 20 anys de correspondència amb Frank Doel, el principal venedor de Marks& Co., una llibreria de segona mà i llibres especials de Londres, que li va proporcionar crear-se una biblioteca personal i selecta a un preu que podia assumir amb la seva sempre fràgil economia.  Títols molt especials, edicions molt selectes de la literatura anglesa, que van anar forjant la seva personal biblioteca, nodridora del seu etern afany autodidacta.

Precisament, a causa dels seus problemes econòmics i d’una certa prevenció a viatjar , Helen Hanff va anar donant llargues al seu propòsit de viatjar a Londres i conèixer personalment la seva estimada llibreria i els personatges que la poblaven, i quan ho va poder fer, l’estiu del 1971, ja era massa tard: el seu llibreter i corresponsal havia mort el desembre de 1968 i la llibreria havia tancat.

L’experiència de la seva visita a Charing Cross Road, amb el 84 que ja no era el seu 84, va ser evocada en el seu llibre The Duchess of Bloomsbury Street (1973).

Malalta de diabetis, Helen Hanff va morir a Nova York , el 9 d’abril de 1997. L’edifici d’apartaments on va viure, el 305 E, del carrer 72, va ser batejat com a Charing Cross House, en honor seu i en el de la seva carismàtica obra, i al costat de la porta principal s’hi va posar una placa de bronze per commemorar la residència de l’autora i l’autoria d’aquest llibre.

 


 



 

 

 

 


No hay comentarios:

Publicar un comentario