Els Contes del Puto Virus (III)

 

 

 

   

El rei Puto Virus                                         

-   Mira, Jaume, tu trobes que m'invento els problemes, però et juro que estic dels nervis, amb el Nen. Em fa por que tants dies de confinament li estiguin passant factura. Va de debò, estic molt amoïnada.  

-    Tu estàs dels nervis per la situació, dona, com tothom. Però què li passa al Nen? Jo el veig de conya. Més tranquil i tot que quan fèiem vida normal.

-      Precisament, precisament... Massa tranquil, com mig autista. Tot el dia tancat a l’habitació, sense queixar-se de no tenir escola, de no veure els cosins... sense demanar res. I de vegades parlant sol. O amb el Mico, que ve a ser el mateix.

-      Però si això del Mico ve de lluny... Quan anava a l’escola bressol ja deia que era el seu millor amic i explicava més coses al peluix que a nosaltres, no te’n recordes? És així, el nostre Mauro: una criatura fantasiosa, un somiatruites de catàleg. Bé, una mica com sa mare, reina, la veritat. Sempre us munteu pel·lícules. Com ara això de la ceba de les rareses del nen. Jo el veig alegre i que s’entreté la mar de bé. Ahir o abans d’ahir, el vaig trobar retallant unes bosses d’escombraries i amb un escampall de pintures i cola. “Què fas?”, li vaig preguntar, i saps què em va respondre el molt set-ciències? “Res, pare, manualitats. Perquè avui és dijous, que toca manualitats al col·le, i no vull oblidar-me de tot”.

-      No ho sé, no ho sé, ja m’agradaria veure-ho com tu. Però em neguiteja trobar-me'l tot el dia tancat i parlant amb el peluix. Ho veus com li havíem d’haver comprat aquell cadell quan va fer sis anys?

-      Sí, home. Ara només ens faltaria un gos embrutant pel pis. Encara que... potser el podríem llogar als psicòpates caminadors de l’escala!

-      Poca-solta!

Mentre al saló els pares segueixen la seva conversa a mitja veu, el Mauro i el Mico ultimen els preparatius per a la gran cacera de la nit.

Fa dies que es fiquen al llit, sense rondinar, a la primera ordre dels pares i fan veure que s’adormen només de tocar els llençols. Però no dormen: s’estan ben quiets i desperts esperant que els pares acabin de trastejar per la cuina i seguin davant de la tele. Com cada nit, en pocs minuts els veuen adduïts  per les notícies del vespre. La rastellera de xifres d’infectats, hospitalitzats, morts o donats d’alta, la cascada d'imatges de cues d’aturats i gent desesperada... els fan baixar la guàrdia i indignar-se per la ineptitud o la mala fe dels polítics i per la improvisació i la negligència dels que els haurien de treure d’aquell atzucac, en un to de veu que no emprarien si sabessin que ells dos, el Mauro i el Mico, els escolten a les fosques, arraulits al racó del passadís.

-      Aquest ball de xifres no el puc entendre. Molta informàtica, globalització i punyetes digitals i sembla que facin els comptes amb un llapis i un tros de paper: palet per als infectats, creueta per als morts, rodona per als hospitalitzats... Tan difícil és donar uns números clars i que encaixin?

-      És que ni ells s’aclareixen. Massa interessos creuats i oposats, tot plegat. Els uns per defensar la seva gestió, els altres per treure profit electoral de les cagades o suposades cagades del govern, els empresaris, histèrics, collant perquè les restriccions es relaxin, els sindicats demanant el possible i l’impossible i, mentrestant, el coronavirus campant lliurement i la gent morint-se del puto virus o de gana.

-      El pitjor és que no se li veu el final. Tothom persegueix la vacuna per veure qui es pot posar la medalla ...

-      ...i qui s’embutxaca els milions de la patent i tota la calderada de la fabricació i distribució. Segur que enlloc de mirar d’empènyer plegats, s’amaguen informacions i es fan travetes. I Déu vulgui que finalment l’encertin perquè amb tantes corredisses...

-      Una merda, tot plegat. Com més m’informo, menys me’ls crec. M’estan convertint en una escèptic amargat. Al final no miraré cap notícia.

-      Home, la veritat és que els ha caigut, ens ha caigut a tots, una de molt grossa. Amb una pandèmia així, en aquestes alçades, ningú no hi comptava. M’agradaria veure qui és el guapo que ho gestionaria a gust de tothom. Quan...

-      Espera! Escoltem aquest savi del CSIC, que sembla que sap una miqueta de què parla. A veure que ens explica de la puta corba, que figura que dia a dia s’aplana, però que no es decideix a caure ni per mal de morir.

-      Al menys que es mantingui plana, que no creixi...

-      Xst!!

Quan tornen a l’habitació, el Mauro ha d’explicar ben explicat al Mico – al cap i a la fi, és un mico – què és allò que té tan amoïnats i emprenyats els pares. Allò que obliga tothom a viure tancats, sense que els grans vagin a la feina ni els nens al col·le, sense poder veure els iaios ni els tiets ni els cosins. El que fa que el pare i la mare tot el dia parlin fluixet i amb cara de por.

-      Mira, Mico, és que tot el món està dominat per una mena de monstre molt terrible que es diu Puto Virus i que deu ser un rei, perquè sempre parlen d’una corona. Aquest rei té una reina,  o una capitana, que es diu Puta Corba i que es veu que s’ha d’aixafar i tirar per terra per poder-los derrotar. A més hi ha una mena d’exèrcit de virus petits, tan petits que no es veuen,  que s’amaguen per tot arreu i que són els que no ens deixen sortir de casa. La gent gran es baralla perquè tots diuen que és culpa dels altres, però ningú no sap com guanyar el rei Puto Virus. És per això que  tu i jo, que som  uns súper herois, els haurem d’ajudar. Sé com fer-ho, saps? He inventat un elixir  meravellós, uns polvets màgics, que tirarem  per l’aire i que faran que els virus petits es vegin i que els puguem empaitar. Amb la pistola làser del meu vestit d’astronauta, un producte mata virus que he trobat al bany, un  vestit especial  i una arma per a micos que he fabricat per a tu, ens escaparem per les teulades com a la pel·li del Peter Pan i la Wendy i estarem tota la nit destruint virus petits. Farem una escabetxada tan enorme que el rei Puto Virus també es morirà. I després la reina o la capitana Puta Corba, que tant preocupa els meus pares.

Avui, la mare del Mauro està  encara més amoïnada. Ha de localitzar el pediatre sigui com sigui. El nen - el Jaume ja pot dir missa - està cada dia més rarot. Només li ha faltat trobar-lo, aquest matí, dormit al terra. Estava prop de la finestra, oberta, embotit en la disfressa d’astronauta que li van dur els Reis i amb el Mico embolicat amb bosses d’escombraries i amb les ulleres de sol enganxades amb esparadrap. Al costat, en una altra bossa, hi havia un pot de Talquistina i els dos esprais hidroalcohòlics que ahir a la tarda s’havia tornat boja buscant.

                                                                                                                                                                        Mercè Foradada