La família de Galder Reguera

                             

   

Libro de família, Galder Reguera

Acabo un llibre que m'ha semblat extraordinàriament sensible, que m'ha interessat en cadascuna de les seves pàgines i que m'ha emocionat en moltes d'elles.

Com que tanta sensibilitat i una escriptura tan solvent m'han sorprès en un autor que desconeixia totalment, i que la solapa del llibre vincula, sobretot, al món de l'esport, em veig obligada a començar a investigar una mica la seva biografia.

Galder Reguera és un bilbaí, nascut el 1975, en el si d'una atípica família.  Orfe de pare abans de néixer, i amb un germà una mica més gran, la seva mare ha d'arribar a un tercer matrimoni per construir la seva definitiva família, amb un jove pintor, a qui l'autor considera com a autèntic pare, i que s'augmenta amb dos germans més. 

Es llicencia en Filosofia a la Universitat de Deusto i durant un temps imparteix classes d'aquesta matèria i fa de crític d'art en alguns mitjans de comunicació. Actualment, i des de fa tretze anys, exerceix com a gestor cultural i responsable d'activitats  de la Fundació Athletic Club, mirant d'unir cultura i esport. L'escriptor Eduardo Galeano explica que gràcies a un club de lectura amb els jugadors, uns cicles de cinema o una exposició de fotografia signada per un entrenador, quedà tan impressionat que en una ocasió li digué a l'autor: "Ustedes perdieron el partido pero me ganaron a mi".

A través dels seus pares, ambdós artistes, Galder Reguera desenvolupa un acusat gust per l'art, i a través del seu avi matern, seguidor a ultrança de l'Athletic Club, es converteix en una apassionat aficionat al futbol. 

De les dues aficions neixen les seves primeres mostres com a escriptor:  La cara oculta de la luna (2008), un assaig sobre l'art contemporani, un altre assaig autobiogràfic Hijos del fútbol (2017), un llibre en coautoría amb Carlos Marañon, Quedará la ilusión. Una correspondencia durante el mundial de Rusia (2019) i una novel·la adreçada al públic juvenil La vida en fuera de juego, també de l'any 2019.

L'any 2020 publica aquest Libro de família, adreçat al públic adult. 

L'autor rebutja que Libro de família sigui una autoficció i diu que Seria más adecuado hablar de una novela de no ficción. mi propósito era hacer literatura a partir de hechos que sucedieron. El relato tiene su propia lógica y es la misma si los hechos narrados sucedieron o no. Nietzshe escribió que no hay hechos, sino metáforas, interpretaciones. 

L'acció parteix al voltant de la taula familiar dels avis materns, Amama i Aitite, a Basauri, la nit de Cap d'Any de 1974, quan, horas després que la mare li comuniqui que està embarassada del segon fill - l'autor -,  el pare pateix un accident de cotxe i mor a Barakaldo.

Encara que Galder, que va néixer vuit mesos després, no es considera un nen orfe, perquè Javi, el tercer marit de la mare, li fa de bon pare, quatre dècades després sent la necessitat de descobrir l'home que mai no va conèixer i amb el que, malgrat tot,  comparteix la sang, el cognom i moltes altres coses que anirà descobrint al llarg de la investigació que inicia.

De la necessitat d'indagar sobre el pare tan prematurament perdut, sorgeix Libro de familia on no només es reconstrueix la història familiar sinó que es malda per arribar a l'essència d'aquest pare només present en algunes fotos i en la memòria de la mare. 

Galder Reguera introdueix en el relat interrogants sobre els límits de l'escriptura, sobre el seu dret, o no, a furgar en la vida dels altres i en determinats episodis que potser han estat volgudament amagats. Dicho esto, mientras escribía, la pregunta sobre hasta qué punto me pertenecía la historia que estaba escribiendo me ha perseguido, sobre todo, en ciertos momentos como cuando cuento los malos tratos que sufrió mi madre. Este es un tema que tenía que salir en el libro y es necesario que el lector comprenda la razón por la cual es necesario tratarlo.

Libro de familia - el títol remet al document oficial que l'autor intenta reconstruir amb la seva recerca - és un llibre que es llegeix amb el somriure a la boca , malgrat la duresa d'alguns dels episodis que descriu, en gran part per l'empatia que desvetlla la figura del narrador en cada una de les seves actuacions i reflexions. Està escrit amb una prosa àgil, senzilla i fàcil de seguir que no et permet abandonar la lectura i la seva càrrega d'emocions i extraordinària sensibilitat - algú potser opinarà que excessives - a mi, personalment, em semblen un regal. 

Vull acabar amb dos fragments del llibre, que m'han resultat especialment propers:

Me di cuenta de lo que supone  compartir con alguien la historia de tu familia. Es reconocer al otro como alguien ante quien puedes mostrarte sin máscaras. como diciendo "esta és mi historia, este soy yo, aquí me tienes".

Qué asunto la muerte, que borra de un plumazo a quien tanto quieres y lo convierte en un recuerdo que, un día, temeràs perder.