Amb el mar de pantalla

domingo, 28 de noviembre de 2021

Almudena, siempre




Egoistament trista

Quan mor un escriptor que admiro profundament i que m'ha proporcionat alguns dels millors moments lectors, o moments en general, de la meva vida - recordo, per exemple, l'estiu d'El corazón helado, en què em duia el totxo a la platja i, quan hi pujava, seia a la terrassa i sense dutxar-me ni dinar podia empalmar fins al vespre perquè de "una pàgina més" en "una pàgina més" no aconseguia aixecar-me de la cadira, o quan, a la primavera de 2002, vaig patir un aparatós accident que em va tenir uns quants dies immobilitzada a l'hospital, sense poder-me incorporar, i suportava el feliç dolor dels braços que subjectaven en alt Los aires difíciles, que no podien esperar a una postura més còmoda -, sento tanta pena com ràbia.
I més, com en el cas d'Almudena Grandes - ella ironitzava amb què no podia tenir un cognom més adient, al·ludint al seu cos tan generós; jo, personalment, penso que com a escriptora i com a dona coherent i compromesa, sí ha estat molt Grande(s) -, si la mort li arriba als 61 anys, quan tenia tants, esperats i segur que excel·lents, llibres més en el tinter.  
Perquè en la pena que vaig sentir des del moment que vaig saber que el puto càncer havia pogut amb ella, vaig detectar un clar component egoista: se n'anava amb tots els llibres que ja no podria escriure i jo llegir, s'enduia el petit, o no tan petit, plaer de llegir la breu i sempre reconfortat columna d'El País, o l'alegria de començar el dia amb la notícia que estava a punt d'aparèixer un nou llibre seu. També, molta pena, és clar, per la seva vida truncada quan tenia tantes ganes de seguir-la vivint. Però el primer, i és lleig, va venir el lament egoista per la pèrdua dels llibres que ja no escriurà.
Crec que he llegit pràcticament tots o gairebé tots els seus llibres. En tinc molts en el prestage, però n'hi ha de molts d'altres que algú em va deixar, que jo vaig prestar i no m'han tornat o que he llegit a la tableta, que no són al seu lloc a la lleixa de la llibreria: Te llamaré Viernes, Modelos de mujerAtlas de geografía humana - un dels meus preferits, en què la irrupció del que ha estat l'amor de la seva vida, Luís García Montero, deixa una petjada perfectament reconeixible -, Las tres bodas de Manolita, Los besos en el pan, La madre de Frankenstein..., i, com és natural, uns m'han colpit més que els altres. Però en tots he valorat, admirat i envejat, el missatge valent i solidari, la seva alta qualitat literària, la gràcia i contundència del seu llenguatge i la humanitat que transpuen. M'han enganxat i he estat molt feliç mentre m'han tingut esclavitzada a les seves pàgines.
El corazón helado, que va obrir la porta als sis Episodios de una guerra interminable, un homenatge al seu admirat Pérez Galdós, mereix un esment especial, perquè ningú fins al moment havia encarnat de manera tan viva el panorama esquinçat de la postguerra espanyola, d'aquestes dues Espanyes que Machado ja ens anunciava fatals: Españolito que vienes al mundo te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón.
Ens va deixar el cor gelat pel que denunciava, ben cert, però alhora encès per la mestria amb què creua la història de les dues famílies representatives de cadascuna de les Españes, malauradament encara presents.
I ara, ha hagut de tapar la seva ploma i ens hem quedat sense Mariano en el Bidasoa, l'últim dels episodis almudenians que ens havia promès, i amb l'esperança que la novel·la distòpica sobre la pandèmia i el confinament, que va iniciar mentre lluitava amb la malaltia, estigui prou avançada com perquè la puguem veure negre sobre blanc, encara que sigui incompleta.
Diuen que les persones no acabem de morir mentre algú ens recorda, mentre queden esquinços de nosaltres en la memòria dels que ens han conegut i potser estimat, i en el cas dels escriptors, mentre algú recordi o obri un dels seus llibres.
Si és així, tenim Almudena per estona. Pel que a mi respecta, per a sempre.
Això, i el record de tantes bones estones de lectura com m'ha regalat, l'esperança d'altres de relectura que segurament vindran, i l'escalf d'una tarda molt especial en què vaig tenir el privilegi de seure al seu costat i escoltar els seus arguments compromesos, solidaris amb els perdedors de totes les guerres, amb les dones i els pobrets de la Terra, que sempre em convencen i em fan sentir covard, és el consol que m'acompanya el dia després d'una pèrdua tan sentida.
Hasta siempre, Grande(s) Almudena!📚💜

 



https://fb.watch/9zcQMzMQzT/





No hay comentarios:

Publicar un comentario