Amb el mar de pantalla

domingo, 12 de septiembre de 2021

Nada? Més aviat un retrat aclaparador que no s'oblida


 





Nada, de Carmen Laforet

He tornat a agafar un llibre que sempre m'ha provocat una barreja, intensa, de sentiments contradictoris.

D'una banda, admiració, per la seva qualitat i la mestria d'una autora que escriu aquesta, la seva òpera prima, als 22 anys. D'altra, rebuig perquè sóc més aviat vitalita i l'existencialisme, que puc entendre i copsar,  m'aclapara. Finalment, perquè em fa ràbia que l'èxit tan matiner, unit a un temperament difícil (aquella "chica rara" que l'anomenà la Martín Gaite) arruïnesin en gran part la carrera literària i en gran part la vida d'una autora tan brillant.

El vaig agafar, per tant, amb una mica de mandra però amb respecte i curiositat de veure com havien afectat el meu discerniment lector tots els anys que han passat des de la darrera lectura. Segurament l'he acabat valorant literàriament encara més. Tanmateix, l'atmosfera m'ha tornat a asfixiar i, una mica irritar. 

Però els centenaris són una bona ocasió de revisitar els clàssic i aquesta autora, de qui el passat 6 de setembre s’acomplien 100 anys del seu naixement sens dubte n'és un.

Revisem qui és Carmen Laforet?

Nascuda a Barcelona, el 6 de setembre de l’any 1921, és la filla gran d’un arquitecte barceloní i d’una professora toledana. El 1923, amb dos anys, la família es trasllada a gran Canària per motius laborals del pare. Allà neixen els seus germans Eduardo i Juan, amb qui l’autora afirmarà haver-se sentit sempre molt compenetrada. Quan té tretze anys mor la seva mare i el pare es torna a casar amb una dona que, en paraules de l’autora és una autèntica madrastra: ... a pesar de todas mis resistencias a creer en los cuentos de hadas, me confirmó su veracidad, comportándose como las madrastras de esos cuentos. De ella aprendí que la fantasía siempre es pobre comparada con la realidad.

L’any 1939, tot just acabada la Guerra Civil, Carmen Laforet torna a Barcelona , al carrer Aribau , a casa dels seus avis , allà on havia nascut divuit anys abans. Comença a estudiar Filosofia i Lletres. No acaba els estudis i tres anys després marxa a Madrid, on es matricula  a Dret, que tampoc no acabarà. En pocs mesos escriu Nada, que guanya el Premi Nadal, en la seva primera convocatòria, l’any 1944 i que es publica el 1945. L’èxit és espectacular i la converteix en un emblema de la primera generació d’escriptors de la postguerra, i en l’autora més venuda i celebrada del moment. L’any 1948 guanya  el Premio Fastenrath, de la Real Acadèmia de la Lengua Española, i és reconeguda a través d’elogiosos articles, signats per J.Ramón Jiménez (d’un poema del qual pren el títol y la cita inicial), Ramón J. Sender, Azorín, José María de Cossio o Pedro Laín Entralgo.

Un any després de la publicació de Nada, Carmen Laforet es casa amb el periodista  i crític literari Manuel Cerezales. amb qui té cinc fills, dels quals tres: Agustín, Cristina i Silvia s’han dedicat també a la literatura. El matrimoni se separa el 1970.

L’escriptora, que es retira molt aviat del món literari de l’època, de les seves enveges i enemistats, ha estat considerada una escriptora poc prolífica, però tanmateix publica unes quantes novel·les, posteriorment: La isla y los demonios (1952), basada en la seva experiència adolescent a Las Palmas, La mujer nueva (1955), que narra una aventura mística que reflexa en part el que l’autora anomena la seva conversió, i que guanya el Premio Menorca de novela i el Premio  Nacional de Literatura de 1956, i La insolación (1963), que forma part d’una trilogia: Tres pasos fuera del tiempo, que no completa, i el segon volum de la qual, Al volver la esquina, es publica pòstumament, el 2004. Laforet escriu també set novel·letes curtes, vint–i–dos contes, narracions de viatges i nombrosos articles per a revistes i periòdics.

Carmen Laforet acabarà per distanciar-se de la vida pública, a la qual sempre havia estat tan poc aficionada, degut a un alzheimer que la deixa sense parla els últims anys de la seva vida. Mor a Majadahonda el 28 de febrer de 2004.

L’escriptora Elvira Lindo intenta explicar-nos tot el que Laforet no va poder pair ni habitar i que la convertiria en una escriptora trista i embolicada en un misteri que no resulta fàcil d’entendre: Haber acertado de pleno, tan joven y a la primera, con una novela excepcional; espejo de una sociedad tremebunda que describió con pulso firme. Recibir el premio Nadal y la consiguiente atención mediática; invitaciones, entrevistas, elogios, conversaciones en las que había que estar siempre como la estupenda literata que se suponía que era. Escuchar persistentes solicitudes de más, más cuentos y novelas tan buenas y mejores que Nada. Quedar tal vez abrumada y no ser capaz de seguir el ritmo, cumplir las expectativas. No poder atender el sinfín de demandas —aunque solo fueran dos o tres preguntas, decía el periodista por lo general hombre—, que siempre venían a añadirse, nunca restar, a las responsabilidades adquiridas como esposa y madre de familia de clase media con ambiciones perfeccionistas, tal vez felices y que coman perdices….

El 2009, la seva filla, Cristina Cerezales Foret, va publicar un llibre sobre la seva mare, Música blanca, on, en paraules de la també escriptora Rosa Montero, “... nos asoma a otro espacio asfixiante: a la vejez de la escritora, a la enfermedad y al deterioro”.

Quan Rosa Montero escriu “nos asoma a otro espacio asfixiante” aquest “otro” remet indiscutiblement a l’atmosfera que es descriu i que acaba calant el lector de Nada.

Escrit en pocs mesos i als 22 anys d’edat, el panorama post-guerra en la ciutat de Barcelona i en la família que protagonitza la novel·la no només és asfixiant, sinó que angoixa pensar que una jove amb projectes i la vida pel davant hagi estat capaç de dibuixar-lo amb aquesta mestria i solvència.

La cita inicial del llibre, que com ja hem esmentat signava J. R. Jiménez i que pertany a un poema titulat, també, Nada, ja ens alerta del to i l’atmosfera del relat:

A veces un gusto amargo/ Un olor malo, una rara/ Luz, un tono desacorde,/ Un contacto que desgana/ Como realidades fijas / Nuestros sentidos alcanzan/ Y nos parecen que son/ La verdad no sospechada...

Aquesta obra de tall clarament existencialista narra uns mesos de la vida d’una jove òrfena de pares, Andrea, que es trasllada a Barcelona, a un pis del carrer Aribau on havia viscut de petita, tot just quan acaba la guerra civil, l’any 1939. La jove arriba amb l’esperança d’estudiar i iniciar una nova vida. S’allotja amb la seva àvia i alguns tiets, i només d’entrar al pis ja es troba immersa en un ambient on campeja la brutícia, la fam, la violència i un odi que l’oprimeixen i gairebé anul·len. L’única espurna d’esperança li arriba d’Ena, una companya de la universitat que li permet intuir que el món exterior pot ser diferent del que està vivint a casa seva i que li fa conèixer el valor d'una amistat salvífica.

Amb una prosa molt moderna, intimista i fotogràfica, Carmen Laforet descriu magistralment la galeria de personatges tètrics que envolten l’Andrea, a casa i a la Barcelona d’aquella primera postguerra. Empra una tècnica que podríem qualificar com a expressionista i subjectiva ( crida l’atenció la freqúència amb què apareixen verbs i locucions del tipus: semblar, tenir la impressió, tenir la sensació), i on les comparacions, molt efectistes, abunden.

Amb aquesta novel·la la “chica rara”, con ja he dit que l’anomenava la també escriptora Carmen Martín Gaite, aconsegueix un èxit tan aclaparador que en gran part condicionarà la resta de la seva vida professional i personal.

Actualment Nada és considerat un clássic, es reedita de manera continuada, s’estudia a les universitats de tot el món, ha estat traduïda a multitud d’idiomes i ha situat Carmen Laforet en un lloc d’honor de la història de la narrativa espanyola.

 

 

 


No hay comentarios:

Publicar un comentario