Amb el mar de pantalla

viernes, 3 de septiembre de 2021

Bona i espero que no molt real

 


 Las lealtades, Delphine de Vigan

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo en els últims mesos d'aquesta autora francesa, de qui ja no faig cap apunt biogràfic, perquè es pot trobar a les entrades anteriors: Res no s'oposa a la nit (8 de juny) i Les gratituds (4 de juliol).
La veritat és que cada nova lectura em reafirma  en la idea que Delphine de Vigan és una molt bona escriptora, apreciació que dec, sobretot, a la insistència de la meva filla que l'adora, me la recomana i em nodreix dels seus llibres amb insistència i freqúència.
Perquè, ja ho vaig dir en una entrada anterior, jo - ves a saber per quines circumstàncies, extraliteràries, segurament - no havia entrat amb bon peu amb aquesta autora.
Rectificar és de savis, diuen, i estic encantada de poder-ho fer i de considerar-la ara com es mereix.
Las lealtades m'ha agradat molt i enganxat - aquest verb definitiu quan s'aplica a una lectura - des de la primera a l'última pàgines, que, d'altra banda no en són gaires: 200 i amb una maquetació còmoda i espaiada.
La trama gira a l'entorn de dos adolescents i de la seva vida familiar i d'estudiants en un institut d'una ciutat francesa, i d'aquests "llaços invisibles" de lleialtat que els condemnen i alhora potser podrien salvar-los.
Tot el teixit de personatges que practiquen aquestes lleialtats: l'Hélène, el Théo, la Cécile i el Mathis, amb els seus vulnerables i dissortats entorns i vivències, se'ns fan entranyables i és impossible no empatitzar amb ells. Estan ferits, en major o menor mesura, precisament per aquesta xarxa de lleialtats, d'amors i de desamors. 
I aquí ve la meva única crítica sobre un relat que, amb tot, reconec literàriament molt aconseguit i que m'ha atrapat des del mateix inici: és versemblant aquesta concentració de desgràcies, de situacions límits, de personatges tocats i acorralats, en  l'univers aparentment "normal" d'unes famílies, un institut i una classe social que, en principi, no sembla especialment conflictiva? Voldria pensar que no, certament.
Quant a l'estil, el qualificaria de brillant: concís, efectiu, que insinua més que no explica, però que ho fa d'una manera molt bella i que arriba amb contundència. 
El desenllaç... obert, molt obert, allò que irrita a tants lectors. Però em pregunto com podia acabar una història, sent una mica realista, amb els panorames tan desoladors i difícilment reconduïbles que ha anat dibuixant. Algunes pistes (l'armari buit, els pulmons petrificats en gel, o la manta tèrmica...) apunten a solucions oposades, que el lector haurà de definir.
Em temo que jo ja he fet la meva aposta.



No hay comentarios:

Publicar un comentario