Coincidències amables

Canvi de cromos

De vegades un día plujós i que no promet cap alegría especial - encara que les alegries quotidianes d'estar viva, amb una salut raonable i amb els teus en condicions ja són més que suficients: no sóc una desagraïda - va i et regala una sorpresa simpàtica. I una petita història que avui, que també és lletjot i plujós, vull contar.

La setmana passada, vaig rebre un whats d'una cosina Morillo en què m'enviava un reportatge del Núvol, "La Suissa catalana", en què es comentava una recent publicació de l'Editorial Efadós, en col·laboració amb la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya: L'estiueig a la Cerdanya, de Sandra Adam Auger.

La notícia ens tocava de prop perquè la il·lustració de la portada - es tracta d'un llibre  important amb un impecable disseny i presentació, que repassa l'urbanisme, la cultura i el lleure d'aquests paratges, paradís de la burgesia catalana, des de mitjans del s. XIX, amb abundància de fotografies i il·lustracions - és una fotografia en què la meva àvia, Maria Simón Bach, i la seva germana, Carmen, juntament amb altres dues joves estiuejants, posen a l'abric de les ombrel·les, assegudes d'esquena al llac de Puigcerdà. Per l'aspecte de la meva àvia devia ser a la primera dècada o a començaments de la segona del 1900.

Em va fer il·lusió, perquè la foto és molt bonica i perquè recuperar una espurna d'un passat, que ni tan sols vas conèixer, sempre me'n fa.

Però la cosa no va quedar aquí, perquè el nom de l'autora em va fer pessigolles. 

Fa dos estius, vaig fer una visita llampec a Puigcerdà, mentre passava uns dies a casa d'uns familiars a Err. En aquell moment començava a escriure L'amor quiet, i em trobava inmersa en la correspondència dels meus avis, que és una de les dues potes de la novel·la que estava gestant.

Com que gran part d'aquesta correspondència - d'entre els anys 1912 i 1925  - sortia o arribava de/a Puigcerdà, on la meva àvia estiuejava a la torre familiar de Bell-esguard, vaig aprofitar la visita per esbrinar si en quedava alguna resta d'aquesta casa, que sabia que molts anys enrere havia estat un hotel però que em temia que ja no existia. 

Preguntant als hotels de la vora del llac, on calculava que havia estat l'edificació, vaig arribar a Villa Paulita, on em van adreçar a una jove historiadora que en aquell moment feia de guia a un grup de turistes pels entorns del llac. 

Aquella noia em va atendre molt amablement i em va informar que la torre Bell-esguard, o torre Simón, ja feia anys que havia estat enderrocada, però que se'n conservava una reixa de forjat modernista, molt valuosa, i em va indicar com arribar-hi. Malauradament, amb les presses, no anava sola ja ho he dit,  no vaig saber trobar-la.

En el decurs de la curta conversa jo li vaig explicar el projecte del meu llibre i ella em va dir que n'estava interessada, perquè preparava un llibre sobre els estiuejants d'aquelles èpoques i que qualsevol informació sobre les famílies burgeses que havien triat la Cerdanya com a destí vacacional, li era preciosa. Li vaig donar el meu email i vam prometre que estaríem en contacte.

I als pocs dies vaig rebre un correu seu, amb unes fotografies antigues que havia trobat de la torre Simón. Li vaig contestar agraïda i li vaig prometre que així que acabés i es publiqués el llibre, li'n faria arribar un exemplar. Que em faria molta il·lusió que el tingués. I vaig guardar el seu correu amb el seu nom i adreça postal.

Però... Mesos després va arribar l'apocalipsis - així em va semblar els primers dies - de la pandèmia que encara no ens vol deixar, i durant setmanes i mesos, els fils de comunicació amb els meus i amb el món van passar a girar a l'entorn de les xarxes i el correu electrònic. Fins que, en una de les saturacions que se'n derivaren, el meu esgotat ordinador va decidir esborrar el correu de la historiadora cerdana.

Quan, al febrer del 2021 vaig tenir finalment a les mans el meu L'amor quiet, havia perdut totalment el seu rastre: no recordava el seu nom, ni l'email, ni molt menys una adreça postal on fer-li arribar el meu llibre. Em va saber molt greu . De tant en tant hi pensava i decidia que si algún dia tornava a Puigcerdà, em tornaria a acostar a Vila Paulita, aquest cop per indagar sobre ella.

Fins que l'article del Núvol i el nom de l'autora del llibre ressenyat, em fan fer les pesigolles de què més amunt parlava.

Vaig córrer a San facebook i, oh meravella, les seves fotos em van confirmar que havia trobat la meva guia!

Li vaig escriure de seguida i ella em va contestar immediatament dient-me que se'n recordava perfectament de mi i d'aquell dia.

Ara ja hem pogut intercanviar els nostres llibres: L'amor quiet ja és a Urtx i L'estiueig a la Cerdanya, a la meva taula, pendent d'una lectura més curosa que el fullejar i gaudir de les excel·lents fotografies que fins al moment he pogut fer.

He complert amb una promesa que era un desig estroncat, tinc un llibre preciós que m'ajuda a recordar i una nova relació d'amistat i complicitat, que no acaba aquí.

Gràcies, Montsita i Sandra, per obrir-me la porta d'aquesta petita gran alegria