Aquí deixo, la meva presentació: ·
Bon dia i bon Sant Jordi
a totes i a tots.
·
Quan fa uns dies, l’Alba
Tomàs em va demanar si podia fer una breu introducció a la vida i obra de l’artista
i poeta Felícia Fuster i Viladecans, vaig haver de reconèixer-li que era la
primera vegada que sentia parlar d’ella. No la coneixia de nom, i menys d’obra,
i no tenia ni idea que enguany , el 2021 se celebrava l’any Felícia Fuster, en
complir-se 100 anys del seu naixement.
·
Avui, després d’un dies
d’immersió en una vida i obra que m’ha semblat realment interessant i singular,
crec que puc oferir-los una somera visió de la vida i trajectòria d’aquesta dona,
poeta, traductora i artista plàstica,
que és antologada i comentada per la crítica, estudiada en l’àmbit
acadèmic, que hauria de ser un referent entre les noves generacions de creadors,
i de la qual, potser alguns de vostès, n’ignora tant com jo mateixa fa uns
dies.
·
Per començar, per què Dona
Fàber? Doncs perquè és així com ella mateixa s’anomenava, ironitzant els enormes
esforços i treballs, sovint molt manuals, que van caracteritzar la seva vida,
sempre a cavall entre la necessitat d’assegurar una economia, precària i
inestable, i la persecució del seu somni de lliurar-se a la creació artística i
a l’exploració de tots els espais de llibertat que la seva vocació i talent li oferien.
·
Però anem a pams, i fem un
petit repàs a la seva biografia, prou interessant i alliçonadora.
Infantesa i primeres mostres de
la vocació
·
Felícia Fuster va néixer
a la Barceloneta, l’any 1921, en el si d’una família que girava a l’entorn de
la ferreteria que tenien els seus avis materns, situada enfront del domicili
familiar. Allà va passar moltes hores de la seva infantesa, jugant i
familiaritzant-se amb tot tipus d’eines i peces navals, dibuixant en una
pissarra amb guixos de colors i
escoltant el llenguatge viu dels parroquians del barri, fonamentalment mariners
i pescadors.
·
Tant l’avi botiguer, molt
aficionat al dibuix, com el pare , un fanàtic de les ràdios de galena, que fins
i tot construïa, van introduir aquella nena, que a més era filla única, en el
gust per tot tipus de manualitats i en les beceroles de la mecànica, habilitats
que després van orientar i sostenir el seu art.
·
La seva traça aviat va cridar
l’atenció dels adults que s’encarregaren de la seva educació fora de casa.
·
Primer. la mestra de
l’escoleta privada on va aprendre a llegir i escriure, donya Teresa Calvet, alertava
els seus pares que aquella nena tenia moltes capacitats i interès per l’estudi,
per la qual cosa, ja trobem una Felícia
de deu anys apuntada a l’Institut de Cultura de la Dona. I tot seguit, el seu
professor de dibuix, Josep Francesc Ràfols i Fontanals, l’autoritzava a seguir
un curs que impartia a l’Escola Dalmases i que s’adreçava a estudiants
d’Arquitectura i, en veure amb quina facilitat el seguia, propiciava el seu
ingrés a l’Escola Massa, malgrat que no tenia l’edat requerida.
·
A l’escola Massana, Felícia
hi estudià Pintura, Composició i Vidre Gravat, mentre cursava el Batxillerat a l’Institut Maragall, en horari
nocturn. Es començava a observar, ja aleshores,
com els ímputs de la seva experiència infantil orientarien les seves
preferències i tria.
La irrupció de la
Guerra Civil
·
Però va arribar el juliol
de 1936 i, amb l’esclat de la Guerra Civil, quedà interrompuda la seva
profitosa formació. Felícia tenia 15, 16 i 17 anys durant aquell període i es va
veure obligada a marxar a Castellterçol a la torre dels avis paterns – es deia Casal Felícia – i només fer baixades
puntuals a Barcelona per mirar de tirar endavant els seus estudis. Tot molt
difícil i esquerp. Si hi afegim alguns problemes de salut, el resultat és que
no va aconseguir acabar el batxillerat, després de passar l’Examen d’Estat amb
qualificació de notable, fins l’any 1943, quan ja havia fet vint-i-dos anys.
Professora de
dibuix i primeres Exposicions
·
Aleshores va seguir
estudiant Dibuix a l’escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i el 1947,
amb vint-i-sis anys, va ser finalment Professora de Dibuix.
·
Arrel d’un viatge a
Castella, va entrar en contacte amb una sèrie de joves avantguardistes, amb qui
va formar un grup generacional que anomenaren Los Últimos i que van debutar amb una exposició col·lectiva a la
Galeria Syra de Barcelona.
·
Un cop trencat el gel,
Felícia Fuster, que seguia treballant el vidre, va participar a la Exposición
Nacional de Artes Decorativas a Madrid, el 1949, i hi va obtenir una medalla.
París
·
Atreta per l’efervescència
de la vida cultural de la capital
francesa, l’any 1950 va fer un primer viatge a París i, l’enlluernament
d’aquella ciutat traspassada pels últims moviments artístics, la va dur a
instal·lar-s’hi l’any següent, ja definitivament. Per tal de sobreviure
econòmicament, feia classes d’espanyol a l’Acadèmia Berlitz i acceptava tot
tipus d’encàrrecs artístics que se li presentessin, com , per exemple, gravar
vidre o pintar mocadors de seda.
·
Així doncs, podem
observar que els primers anys de la seva activitat artística, diguem-ne
professional, van estar més lligats a les Arts Plàstiques que a la Literatura,
encara que, com veurem més endavant, ella ja escrivia des de ben joveneta, tot
i que els seus escrits romanguessin al calaix.
Casament i “pausa “
laboral però no artística
·
L’any 1954, als 33 anys,
Felícia es casà i durant el període que durà el matrimoni – es divorciava el
1960 – va abandonar les classes, encara que no l’activitat artística. Prova de
això és que va participar en diversos Salons i Exposicions col·lectives
internacionals.
Es
converteix en la Dona Faber
·
Amb
el divorci, va tornar la necessitat de guanyar-se la vida i va ser aleshores
que es convertí en la Dona Faber, ja que la seva activitat laboral i creadora
s’havien d’articular en jornades esgotadores. Va començar a treballar a
agències de publicitat, però fent tasques d’administració i gestió
exclusivament, perquè temia que si
s’especialitzava en la creació gràfica el seu futur de creadora artística,
lliure i experimentadora, podria veure’s afectat. Per a això es va obligar a
fer estudis econòmics fins que, ja amb quaranta-nou anys, va obtenir el Diploma
d’Estudis Superiors Econòmics del Conservatori Nacional d’Arts i Oficis.
·
A
mesura que la seva situació econòmica millorava, el repartiment del seu temps
entre el treball remunerat i el de
creació s’anava equilibrant , però no en baixava el ritme, fins que, l’any
1981, amb seixanta anys!, va poder dedicar-se ja exclusivament a la creació
artística i literària.
Va
ser aleshores, que va sortir de l’armari com a poeta
·
Ja
hem dit que Felícia, des de molt joveneta escrivia per a les seves llibretes,
però no va ser fins a la jubilació
laboral que, gràcies als consells del seu amic d’infantesa, l’arqueòleg Miquel
Tarradell, que li recomanava presentar alguns dels seus poemes al Premi de
Poesia Carles Riba, es va decidir a sortir de l’armari. Ella, de fet, pertanyia
a una generació de poetes que havien vistes truncades les seves expectatives en
patir, quan eren tan joves, les conseqüències de la Guerra Civil i de la
primera post-guerra – Blai Bonet, Marius Sampere, Jordi Sarsanedes... – i que,
per tant, havien generat un espai creatiu interior d’absoluta llibertat com a
contrapès a la misèria del món que els envoltava.
·
Es
va decidir, doncs, a presentar un recull al Premi de l’any 1983, titulat Una cançó per a ningú i trenta diàlegs
inútils – títol que ja apunta a la seva voluntat d’accentuar l’aspecte efímer
i perible de l’Art que empaita – , que integren uns poemes d’amor i de pèrdua, on
és palesa la influència de Joan Salvat-Papasseit, i que són plens d’imatges marineres,
expressades en un català, riquíssim, que ens remet a la seva infantesa a la
Barceloneta.
·
El
llibre, que va quedar finalista i fou publicat l’any 1984, va tenir l’efecte colateral de propiciar una
estreta amistat amb la també poeta
Maria-Mercè Marçal, que formava part del jurat, que es va sentir
directament interpel·lada per la poesia d’aquella escriptora, novella, de seixanta-dos
anys. Aquesta amistat que no es trencaria fins a la mort prematura de la poeta urgellenca,
inspirava les paraules amb què rebia les posteriors publicacions de l’amiga : La recuperació de la veu de Felícia Fuster
em sembla alhora, la satisfacció d’una necessitat de primer ordre i un prodigi
inesperat en tombar la cantonada més veïna. Per sort, la seva poesia
–precisament perquè ho és– ens arriba tard, però no pas a deshora.
Nous
títols
·
Perquè,
trencat el gel, els títols dels seus reculls se succeïren: l’any 1987 van
aparèixer dos nous reculls: Aquelles
cordes del vent i I encara (Premi de Poesia Vicent
Andrés-Estellés dins dels Premis Octubre d’aquell any), caracteritzats per un
to existencialista que, encara que remetia a la tradició francesa, seguia plasmant-se
amb la llengua dels mariners i artesans de la seva Barceloneta tan interioritzada.
·
Paral·lelament,
Felícia Fuster va fer traduccions del francès al català, entre les quals és
obligatori de citar la d’Opus Nigrum ,
de Margueritte Yourcenar, el 1984.
Tanmateix,
no abandonava la seva obra plàstica
·
Amb
tot, i malgrat l’esclat de l’activitat literària, la seva
creació pictòrica i plàstica continuava. En aquells anys, Felícia va derivar
cap a una pintura amb un estil abstracte molt personal, que ella batejà com a “Plurivisió”.
La novetat consistia a idear una pintura
que podia ser vista des de diferents angles, gràcies a un enginyós aparell
mecànic que ella mateixa havia patentat. D’aquesta manera un sol quadre es
multiplicava per molts.
L’impacte
del Japó
·
L’any
1986, Felícia, que sempre havia estat una entusiasta viatgera , va visitar el
Japó. Va quedar tan fascinada pel paisatge, els costums, la cultura i la literatura
japonesa, que es va posar a estudiar-los, després va traduir alguns dels seus
textos i va acabar per introduir les formes dels haikús i les tanques en la
seva obra poètica. L’any 1988 va publicar un singular document per estudiar la
poesia japonesa: Poesia japonesa
contemporània, una anàlisi de les
tendències literàries del moment, amb dades dels principals poetes i la
traducció al català d’una sèrie de poemes. Posteriorment, ja el 2001,
apareixeria el seu recull de 67 haikus, titulat Postals no escrites – un altre cop, aquesta voluntat i preferència
seva per allò intangible, efímer, perible - que, il·lustrat i prologat per Ràfols
Casamada, havia estat finalista del Premi Rosa Leveroni, el 1995.
Un
viatge desafortunat
·
Ja
amb setanta-quatre anys, era l’any 1995, Felícia Fuster va fer un viatge a la
Xina, que va tenir conseqüències
imprevistes i molt greus. Aleshores, la poeta era encara una dona amb una salut
i una vitalitat envejables, però en ple viatge va ser atacada per un virus que
la va portar a les portes de la mort i que, en tornar, l’havia convertit en una
malalta crònica que, després de diverses estades a diferents hospitals, va
haver de ser ingressada en una residència parisenca on va morir, el març de
2012. Tenia noranta-un anys.
Últims
anys, difícils però productius
·
Tot
i les limitacions de la malaltia, Felícia Fuster va continuar escrivint i en
aquesta última dècada del s. XX, va publicar dos títols més: Versió original, el 1996, sobre la
fragilitat de la pau, amb el rere fons de la guerra dels Balcans , i Sorra de temps absent, el 1998, finalista
del premi Màrius Torres, on l’autora fa un pas més en la seva voluntat
d’experimentar i s’atreveix amb la poesia visual. Aquí, novament, és
indiscutible la influència del Japó.
L’última
ofrena: la Fundació
·
Segurament,
en un gest més d’amor a l’Art i la Poesia, Felícia Fuster va impulsar l’any
2005 la creació de la seva Fundació, a Barcelona, la ciutat que havia abandonat
de tan joveneta però a la qual sempre s’havia sentit unida i de la qual sempre
s’havia sabut deutora. Es va establir al carrer de Camps i Fabrés , al Putxet. Actualment, la Fundació continua oberta, activa,
i sustentada per un triple propòsit, per tres objectius que d’alguna manera
sempre havien estat presents en la vida de l’artista: afavorir la realització
dels projectes als artistes que desenvolupin tècniques directament relacionades
amb la pintura, l’escultura i el gravat; col·laborar a nivell de doctorat o
perfeccionament universitari a persones estudioses de la llengua catalana,
preferentment no residents en territori espanyol, amb la finalitat de projectar
la llengua catalana a l’estranger; ajudar
persones sense possibilitats econòmiques en la realització d’estudis
superiors, sobretot els joves procedents de la Fondations Apprentis d’Auteil de
París.
·
Actualment,
a aquests tres objectius, s’hi ha afegit el de difondre i promocionar l’obra de
l’artista, mitjançant publicacions (manuscrits, llibres d’artista i edicions de
tota la seva obra) i exposicions, que compten amb més de 500 peces entre
pintures, gravats, objectes, vidre, escultura, etc.
Avui, en aquesta Festa de la
Poesia…
·
És obligatori, per acabar, posar veu a les seves
paraules, en el marc d’aquest petit homenatge que des de la Masia hem volgut afegir a les celebracions del seu
Any.
·
He triat un poema que em sembla representatiu per
la seva elaborada senzillesa, i perquè fa referencia a aquest aspecte efímer i etern de la paraula, que, al meu parer, constitueix l’essència de
la Poesia.
Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d'aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me. Deixeu-me el formigueig
d'aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s'esborra
té importància.
Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent, 1987
No hay comentarios:
Publicar un comentario