Amb el mar de pantalla

sábado, 10 de abril de 2021

Fotografia, religió, nacionalisme, guerra...


 
A imatge seva, Jerôme Ferrari

Acabo un nou llibre que reconec bo, amb mèrits i qualitats, però que no m'ha acabat de fer el pes.
Desconeixia totalment aquest autor, malgrat que ja és el seu tercer títol traduït al castellà i/o català, un autor que m'ha costat identificar com a francès al llarg de tota la seva novel·la . I és que Ferrari és un matxambrat de cors i francès , amb molts vernissos de cultures orientals.
Va néixer a París, el 1968, fill de pares corsos, va passar la seva infantesa a Vitry-sur-Seine i va estudiar literatura i filosofia a la Sorbona, a París.
Ha exercit de professor de filosofia al liceu de Porto Vecchio, durant una època en què organitzava  reunions filosòfiques a Bastia, de francès a l'Escola Internacional d'Alger, a l'Escola Fesch d'Ajaccio, de nou de filosofia, al Liceu Francès d'Abu Dhabi i com a conseller pedagògic a Qatar, Sri lanka i Iran.
També fa de traductor del cors al francès i publica un article setmanal al diari La Croix.
Té ja una obra molt consolidada, de la qual s'han traduït tres títols al castellà i /o català, que constitueixen una mena de trilogia espiritual:
Donde dejé mi alma (2010). Grand Prix Poncetton, 2010. Prix Roman France Télévisions, 2010.
El sermón de la caída de Roma (2012). Premi Goncourt
A imatge seva (2018). Premi Mediterranée (2019) i Prix Le Monde (2018).

Una ressenya de Libros del Asteroide , que l'ha publicada en castellà, diu:

Una joven fotógrafa muere repentinamente en un accidente en una carretera de Calvi, Córcega. El funeral será oficiado por su tío y padrino, quien pese a haberse prometido concentrarse plenamente en la liturgia, no podrá evitar que regresen a su mente imágenes de su sobrina: la niña fascinada por la fotografía, la adolescente seducida por un militante nacionalista, la prestigiosa fotógrafa de bodas o la periodista de un diario local que un día lo dejó todo para viajar a Yugoslavia durante la guerra.

En esta aclamada obra, el ganador del premio Goncourt Jérôme Ferrari explora el abismo que existe entre la realidad y la imagen que se nos muestra de ella, y a la vez logra combinar magistralmente el vivísimo retrato de una mujer libre con la crónica de algunos de los acontecimientos políticos que convulsionaron Córcega a finales del siglo xx.

Una novela llena de humanidad, que nos lleva del fracaso de las propias aspiraciones y anhelos a los ambiguos vínculos que se establecen entre la imagen, la fotografía, lo real y la muerte.

La meva opinió és que, encara sent tot això veritat, la barreja de temes: fotografia, religió, nacionalisme, guerra, tots amb voluntat de protagonisme, fa la narració menys trabada i menys fluïda del que m'hauria agradat. Potser és una qüestió de quadriculació mental meva, però m'ha costat una mica entrar de ple en l'amalgama calidoscòpica que l'autor planteja.             Una pena, perquè reconec que la narració té moments de molta força.


No hay comentarios:

Publicar un comentario