El llibre i la seva òrbita

 

La biblioteca dels llibres rebutjats, David Foenkinos

Qui és David Foenkinos?

Aquest escriptor, dramaturg, cineasta i músic francès va néixer a París l’octubre de 1974.

Com a conseqüència de les feines dels pares – la mare era secretària a la companyia aèria Air France i tenia fàcil accés a bitllets d’avió gratuïts i el seu pare treballava en una empresa que construïa torres de control i era enviat a diversos països on s’instal·lava amb la família -, durant la infantesa, va viatjar i conèixer diversos països.

Durant l’adolescència es va aficionar a anar molt sovint al cine sol, perquè el seu germà amb qui compartia la passió cinèfila havia marxat a estudiar fora.

Als 16 anys va patir una greu malaltia, un problema de pleura que els metges van trigar molt a identificar i que el va obligar a estar ingressat força temps a l’hospital i , ja proper a la mort, el va portar a ser operat del cor. Durant els mesos de convalescència,  a la UCI, es va aficionar a la lectura, com a únic mitjà de fugir del seu patiment. Va llegir Nabokov, Kundera, Henry Miller, Paul Auster, Philip Roth i d’altres. La proximitat de la mort i el contacte amb altres malalts greus va fixar en el seu imaginari l’omnipresència de la mort.

Posteriorment va estudiar Lletres a la Sorbonne, es va formar com a músic de jazz i va treballar com a professor de guitarra.

Es va estrenar com a novel·lista amb L’inversion de l’Idiotie (2001), que va guanyar el Premi François Mauriac. Més tard, el 2004, va obtenir el premi Roger Nimier, amb El potencial eròtic de la meva dona i, després d’altres novel·les que no van sobresortir, novament va ser guardonat amb un premi, el Jean Giono del jurat, amb Qui es recorda de David Foenkinos? (2007).

Però el triomf internacional de Foenkinos va venir de la mà de La delicadesa (2009), que va ser portada al cinema per ell mateix i el seu germà Stéphane Foenkinos, el 2011.

Aquest mateix any va publicar Els records, finalista del premi Goncourt, que també va ser adaptat al cinema per Jean-Paul Rouve el 2014, i el mateix any va publicar Charlotte, llibre centrat en la vida de la pintora alemanya d’origen jueu assassinada a Auschwitz, Charlotte Salomon, que va ser reconeguda amb el premi Goncourt dels estudiants,el Renauldot i el Globus de Cristall a la millor novel·la assagista de l’any.

L’any 2017 publicà la novel·la que ens ocupa, La Biblioteca dels llibres rebutjats, portada al cinema amb el títol Le mistére Henry Pick, pel director Remi Bezançon, el 2019.

El mateix 2017 va estrenar la seva segona pel·lícula com a director amb el seu germà Stéphane: Una mica gelosa.

Posteriorment ha publicat Cap a la bellesa ( 2018) i Dues germanes ( 2020), i va escriure el guió de la pel·lícula Lola i els seus germans (2018) dirigida novament per Jean–Paul Rouve.

David Foenkinos, reconegut per tants premis literaris i publicat per les principals editorials franceses, ha estat traduït a més de quaranta idiomes.

Sobre La biblioteca dels llibres rebutjats

Inspirant-se en L’avortament (1971), de Richard Brautigan – una intriga amorosa entre un bibliotecari que treballa en una biblioteca que accepta tots els manuscrits rebutjats per les distintes editorials i  una jove de cos espectacular que ocasiona fins i tot morts per accident per l’enlluernament que provoca en els conductors, i en la plasmació de la seva peculiar biblioteca en la Brautigan  Library, a començament de la dècada del 90, actualment a Vancouver, que acull tots els llibres orfes d’editorial –  David Foenkinos articula aquest relat que ha estat definit com una comèdia satírica amb aires de thriller literari.

A la Bretanya, concretament a Crozon, un bibliotecari que té penjat a l’entrada de la seva biblioteca un aforisme de Cioran: “París és el lloc ideal per fracassar a la vida”, pren la decisió d’acollir tots els llibres rebutjats per les editorials que els autors volguessin dipositar personalment a Crozon. Mort ja el romàntic bibliotecari, una parella – ella editora i ell escriptor en hores baixes – de vacances per la Bretanya, descobreixen a la peculiar biblioteca una novel·la titulada “Les últimes hores d’una història d’amor”, que consideren una obra mestra. L’obra sembla haver estat escrita per un cuiner de pizzes mort dos anys abans, de qui no es coneixia cap afició lectora i molt menys escriptora. Un cop editada i convertida en un èxit de vendes, un periodista tafaner comença a investigar el secret que intueix que s’amaga al darrera de l’exitós llibre.

La novel·la és lleugera i enginyosa i resulta amena, encara que no té l’alçada d’altres llibres d’aquest autor.

És narrada en tercera persona per un narrador omniscient que, tanmateix, amaga informació per mantenir la intriga, i es llegeix amb facilitat.

Tots els personatges: l’editora, l’escriptor fracassat, la vídua del pizzero , el crític literari, la venedora de llenceria... tenen la delicadesa tan francesa que l’autor domina però manquen de profunditat i definició: no deixen de ser marionetes al servei del llibre i dels seu univers, l’autèntic protagonista de la novel·la.

Precisament, això és el més remarcable i emocionant De la biblioteca dels llibres rebutjats: la passió per la literatura i el llibre que mai no hauria de ser un objecte de comerç, sinó una conseqüència de la imaginació i l’expressió de vivències o pensaments personals, una manifestació artística que no hauria d’aspirar a l’èxit comercial sinó a la bellesa i a la realització de l’escriptor.

El regal

 

El Club de lectura de les Jardineres/Amigues de l'ànima

Diuen que "Qui té un company té una mina". Doncs jo , aquí en el Club de lectura de les Jardineres, n'hi tinc 19!Per tant sóc molt rica.

L'amistat ve de lluny , de quan no ens tenyíem , ni teníem arrugues i lluíem els nostres jerseis "Vitos" amb el collaret de perles per sobre i ni una gota de panxeta que ens tibés les faldilles, arran de genolls. Estudiàvem, festejàvem, fèiem petites excursions, ens preparàvem per a treballar entre canalla i xerràvem i rèiem sense parar. 

Ara, ja fa gairebé deu anys, ens vam retrobar entorn del Club de Lectura que se'ns va ocórrer crear mentre cinc o sis de nosaltres preníem un cafè. Totes ens tenyíem o lluíem lliurament un esplèndid cabell gris, teníem un ric sortit d'arrugues senyal de molts treballs, riures i algunes llàgrimes, anàvem vestides cadascuna al seu aire i les panxetes es repartien segons si ens havíem decantat per allò de "ajamonarse o amojamarse".

I ens vam redescobrir amb unes vides viscudes diverses, però totes dignes, i vam coincidir a agrair la nostra amistat i l'espai literari/amistós que ens havíem sabut crear. I vam continuar xerrant i rient sense parar i, amb l'excusa de les lectures i els autors i autores que anàvem descobrint, ens vam muntar excursions i viatges per poder seguir xerrant i rient les vint-i-quatre hores del dia: Madrid ( vam fer un Club al Cafè Gijón), Boí, Blanes, Llofriu, Lisboa...

Fins que la maleïda la pandèmia i el confinament, ens van tallar les ales... però no del tot.  De pantalla en pantalla  vam explotar totes les possibilitats de contacte. Va ser una primavera també literària: un relat col·lectiu, un recull d'haikus, una bellísima rosa pintada amb aquarel.la... Malgrat tot, ens vam obsequiar un Sant Jordi literari, i artístic, perquè entre les Jardineres hi ha una gran artista i d'altres amb bones idees i molta il·lusió.

Així és com, fa uns dies, vam rebre totes uns enormes sobres que contenien la més entranyable de les felicitacions: una col·lecció dels nostres retrats, fets per a nostra artista, la Rosa Bou, que ha emprat moltes hores de la vida recollida, que el sentit de responsabilitat ens exigeix en aquestes anòmales circumstàncies, per dibuixar-nos a llapis, a partir de fotografies que ha anat arreplegant pels diversos arxius de la nostra història compartida. Ella diu que els feia perquè així se sentia més acompanyada. Jo penso que ha estat un llarg i treballós acte d'amor.

I per si això no fos prou - que ho és plenament - a mi, com a conductora del Club encara m'han fet un obsequi també entranyable: un parell de llibres escollits que havien encarregat amb tot el "mimo" a la meva llibretera estimada, la Rosanna Lluch, de Llorens Llibres.

No tinc paraules - aquestes que escric no em serveixen prou - per a agrair el regal i, encara més, aquesta llarga història d'amistat i vida. Tan sols el GRÀCIES més sentit i el desig, enorme , de retrobar-nos aviat amb els petons i les abraçades que ens mereixem.

Una Jane Austen més moderna i juganera

                            A la caza del amor, Nancy Mitford

Per a mi, una troballa sorprenent i molt refrescant. No és la primera vegada que descobreixo un autor/a bastants anys després de mort: és cosa de les traduccions i de la meva cultura lingüística que m'impedeix llegir en llengües originals més enllà del català i el castellà.

En aquest cas, Nancy Mitford - nascuda el 1904 a Londres i morta a París el 1973, noble, brillant, socialment enaltida - se m'ha revelat com una fresca i lliure cronista de la vida de les classes altes anglesa i francesa a qui va pertànyer.

Membre d'una família que, vista pels seus ulls, es passa d'excèntrica, i amb una vida sentimental rica i agitada, que trasllada en gran part a Linda, la protagonista de A la caza del amor, va brillar al París de després de la Segona Guerra mundial, no només per la seva agudesa i sentit de l'humor molt celebrats, sinó per la seva elegància en el vestir , que la va dur a ser ocasionalment model de Dior i Lanvin.

A part de les seves novel·les, Mitford va fer de guionista, biògrafa i periodista - va mantenir una columna al London Sunday Times on s'observa un humor semblant al de les seves novel·les - i les seves biografies de Lluís XIV de França, Madame de Pompadour, Voltaire i Frederic el Gran van ser molt celebrades. 

Pel que fa a la Caza del amor, barreja de fantasia i elements reals de la seva extravagant família, és una exhibició de domini de creació d'ambients de la noblesa rural anglesa, del brillant París d'entreguerres, del paisatge més ombrívol de l'Anglaterra esquitxada per la guerra, i fins i tot del panorama dels refugiats de la guerra civil espanyola al sud de França. però sobretot d'humor intel·ligent i frívol.

Feia temps que no s'escapava el riure mentre llegia, i és ben d'agrair. 

Els contes del puto virus (VII)

 

 

 

 

     

        

       

          Hipòcrates

-     Doctor, doctor, perdoni que el molesti, però el necessiten a Urgències.

El Doctor Martínez triga uns segons a incorporar-se i a aterrar al malson de la realitat en què es troben.

-      Quina hora és? Qui em reclama?

L’auxiliar li informa que el Dr. Massana, de guàrdia mentre ell descansava un parell d’hores, l’envia a buscar perquè la situació a la sala d’espera se li està anant de les mans.

-       Ha arribat un energumen, i perdoni però és que no se li pot dir d’una altra manera, que l’ha muntat a recepció. Diu que no es pot esperar, que està més greu que els altres i que l’atenguem ja, perquè s’està morint. L’hem hagut d’aïllar al box de seguretat, perquè ja hi havia cabreig entre els que s’esperaven i la cosa es complicava.

El Doctor Martínez mira amb nostàlgia el llit que l’havia d’haver acollit aquelles ja escasses dues hores de descans i fa el gest d’agafar la bata. S’atura, però, i interroga el jove auxiliar:

-      I per què em volen? M’he de vestir de bus?

-      Em temo que sí, doctor. Aquest paio té tota la pinta d’estar contagiat del puto virus, i no lleument. Sembla que té molta febre i entre amenaça i amenaça, entre crits i insults, és com si li faltés l’aire. El Doctor Massana necessita reforços. Té la sala i els boxs a petar i diu que vénen de camí més ambulàncies. Li demana si el pot examinar i decidir si se l’ha d’ingressar.

-      Pots ajudar-me a vestir? – sol·licita, sofert, mentre es renta les mans fins a gairebé el colze.

I amb la força resignada, que li comença a escassejar, inicia el carregós i incòmode ritus de calçar-se l’EPI: els primers peücs i guants perfectament segellats amb cinta americana, el mono, la mascareta, el tancament de la part superior del mono i la caputxa, també segellats seguint la cremallera, els segons peücs i guants, i més cinta americana, la segona caputxa tipus escafandre i les ulleres al damunt, ajustades al mil·límetre perquè no es produeixi baf.

El Dr. Martínez, ja convertit en un no gaire glamurós  Neil Armstrong, s’adreça amb resolució al box d’aïllament, però, abans d’acostar al censor la tarja d’obertura, s’atura a mirar per l’espitllera.

S’hi queda clavat.

En l’home – deu rondar la quarantena – que s’arrauleix a la llitera, tremolós i aparentment més calmat, i malgrat la suor i la ganyota que enterboleixen el rostre sofrent, reconeix perfectament l’individu que va veure fa uns dies al reportatge sobre la manifestació negacionista de la Plaza Colón. El càmera de la Sexta havia enfocat durant uns quants segons aquell descerebrat, que duia una pancarta on es llegia “LA PANDÈMIA ÉS UNA MENTIDA. ELS HOSPITALS ESTAN BUITS”, mentre vociferava, sense mascareta per descomptat, que el deixessin viure “amb amor i llibertat”. 

El Dr. Martínez sent com la indignació i la ràbia li recorren l’espinada i li aporten el plus d’energia que segurament necessitava. Com en els flashos encadenats que la tradició popular diu que il·luminen els últims moments d’un moribund, reviu el comiat desolat de la seva cap d’infermeria i el patiment del company d’hematologia que fa tres setmanes s’esgota amb l’angoixa del respirador a l’UCI; sent els plors de cansament i de por que ha hagut de presenciar entre aquestes parets en els últims mesos, negant-se les abraçades que haurien volgut i necessitat donar i rebre més que mai; torna a  sentir el pes de les hores de soledat i d’angoixa a la pensió, on passava les escasses hores de descans en el pic de la pandèmia, en el seu exili auto imposat per protegir els de casa; recorda l’expressió dolça i desvalguda d’aquella pobra dona, Matilde es deia, que havien intentat mantenir fora de la UCI tant com van poder, convençuts que de tan fràgil no la suportaria, la tarda que va haver de dir-li que finalment ho anaven a fer: “Per mi no passi ànsia, Dr. Als meus 84 anys, ja no m’estafaran gaire. Però no em deixi patir, si pot ser. Almenys que pugui explicar a la família que me n’he anat conforme i en pau” ...

Sense pensar-s’ho, amb un rampell incontenible, el Dr. Martínez recula i entra al despatx del costat, on hi ha els comandaments del circuit de vídeo que connecta els boxs d’aïllament. Es tracta d’una tecnologia punta en la línia de les teràpies alternatives importades del Japó, consistent a passar vídeos relaxants, plens de flors, música i paisatges idíl·lics per tal d’entretenir i animar l’espera dels malalts. Bestieses, havia opinat ell en el seu moment, però ara, vés per on, pensa que li farà servei.

Busca una altra carpeta, la dels pasatges més desoladors que va deixant enrere el puto virus – algunes visions d’UCis del “primer” món; la panoràmica de la cua de persones tirades per terra davant de l’hospital de Bihar, una zona rural de la Índia, on hi ha un llit i quatre metges per cada deu mil habitants; els forns crematoris mòbils que recorren els carrers de les regions més pobres de Bolívia; les cues de la fam en una regió qualsevulla de de l’Àfrica del Sud on es veu una dona que mostra un tros de caixa on es pot llegir WE NEED FOOD; la terrorífica estampa d’una habitació d’una residència de iaios en què els encarregats de la desinfecció han descoberts dos cadàvers abandonats als seus llits; el plor desesperat d’uns sanitaris acomiadant un company que no ha superat el contagi... –, la projecta al box de l'energúmen i observa amb un plaer sàdic indiscutible  l’efecte que les inesperades imatges produeixen en l’home aterrit.

Quan finalment el Doctor Martínez entra al box, es troba l’antic negacionista convertit en un flam vacil·lant i plorós.

-      Ja era hora. Aturi això, cony!, no ho puc suportar.

-      El què? Ah, la pel·lícula? És un curt de ciència ficció, crec. Només cine. Sóc el Doctor Martínez. Què tenim, doncs?

-       No ho veu, doctor, estic fatal. Crec que he pillat el puto virus.

-      Quin virus? De què em parla? Si tothom sap que això de la pandèmia del Covid 19 és una colla de mentides, una manipulació del govern i dels mitjans. No pateixi, home.

-      Sisplau, sisplau. Faci alguna cosa, hòstia. Estic molt malament.

-      Què vol que fem a l’hospital? És que no se n’ha assabentat que el que volem els metges  és enverinar-los per fer-los esclaus en nom de no sé quin fosc poder? Que no sap que les mascaretes ofeguen i que amb els medicaments injectem uns microxips que ens permeten fer-nos amb les voluntats dels desgraciats que cauen a les nostres mans?

-      Òstia de Déu, doctor! No digui més bestieses!, i faci’m algo, cony. M’estic ofegant i el cap m’esclatarà.

-       Res, home, res. Això no és cosa d’hospital. Aquí no ens ocupem d’aquestes minúcies. I el Covid, vostè ho sap perfectament, no és una malaltia real. ELS HOSPITALS ESTAN BUITS, li sona? Ara,  se’n va a casa, es pren un paracetamol i, si no, una tasseta de diòxid de clor, que també he sentit dir que va molt bé, i tots contents.

-      Però vostès m’han d’atendre. No veu que m’estic morint?

-      I ca, home. Deuen ser aprensions. Coses de la por. L’altre dia, vaig veure a la tele com uns quants cridaven que LA POR I LA COVARDIA dels mesells que duen mascareta i es deixen enganyar per les autoritats sanitàries són ELS ÚNICS VIRUS. Li sona?

-      Hòstia, doctor!, que no em veu? estic molt malament, vostès tenen l’obligació... Ingressi’m i faci’m el que sigui d’una puta vegada!

-      Ingressar-lo? I ara, Déu me’n reguard! Vostè té dret a SER LLIURE, a anar allà on vulgui i com vulgui. A ESTIMAR i a abraçar-se amb tothom que li plagui. Vinga, marxi cap a casa o allà on li demani el cos. Pot estar tranquil, recordi que aquí els únics que poden matar són EL 5G, LA VACUNA I LA MASCARETA. Li sona?

 

****

 

Ommms!

El Dr. Martínez s’obliga a aturar el seu somni rabiós. Si no fos metge i aquell torracollons, el seu pacient... Algunes frases del ja allunyat jurament hipocràtic l’ajuden a retornar a la realitat i al seu deure, malgrat que el pacient s’ho mereixi tan poc: Tindré absolut respecte per la vida humana / No permetré que entre el meu deure i el meu malalt vinguin a interposar-se consideracions de religió, de nacionalitat, de raça, partit o classe. O de nivell mental, pensa ara que hauria d’haver afegit el metge grec, al jurament.

-      M’esperaves? Entrem? – La infermera Sans, també transformada en astronauta, se’l mira sorpresa de veure’l palplantat amb la tarja d’obertura de la porta, a la mà.

-      Sí, entrem. Encara que... si no fos per l’Hipòcrates...

-      Què dius?

-      Res, som-hi.

                                                            Mercè Foradada

    (Aquest conte el vaig escriure d'una revolada, fruit de la indignació produïda per algunes imatges i eslògans de la manifestació negacionista de la plaça Colón, a Madrid. Ara el continuo signant davant de la, per a mi , irresponsable  i insolidària postura d'alguns negacionistes/terraplanistes que segueixen manifestant-se arreu).

La família i un mateix

A corazón abierto, d'Elvira Lindo: un títol encertat

Per a mi, el principal mèrit d'aquest llibre que, tanmateix tenia ganes d'acabar: la sinceritat o una ficció ben ajustada a la versemblança.

Però m'inclino per la primera opció i crec que Elvira Lindo s'esforça per donar una versió autèntica, realista, gens suavitzada ni endolcida de la vida i mort dels seus pares, que acaben configurant-se com uns éssers de carn i ossos, gens ideals sinó humans: amb grandeses i mesquineses que ens els fan creïbles.

He de confessar que de la Lindo havia llegit sobretot articles en els que he valorat a voltes el seu compromís, a voltes la seva proximitat, a voltes el seu sentit de l'humor (la designació "Mi santo" amb que ella anomena el seu marit Antonio Muñoz Molina, em sembla una troballa excepcional), però de la seva narrativa només coneixia algun episodi de Manolito el gafotas, de la meva època de profe i la novel·la Lo que me queda por vivir.

Aquesta la vaig agafar amb il·lusió, perquè acabava de lliurar a l'editor la meva última novel·la que, en certa manera, pretén visualitzar família que se n'ha anat, en el meu cas , uns avis, i em venia de gust comprovar el tractament que l'autora feia dels seus pares.

Però la novel·la no m'ha acabat d'enganxar. Sí a estones, quan es focalitza més clarament la figura d'un d'ells: la malaltia de la mare, l'etapa final solitària del pare, per exemple. En canvi m'han fet una mica de nosa i m'han tallat l'interès tants excursos sobre l'adolescència i evolució de l'autora, i un cert desordre i reiteració en la trama.

Segurament no acabo de ser justa en l'anàlisi d'aquesta novel·la, però m'ha semblat que no acabava d'estar ben travada, una mica com despentinada i no rodona.

Potser precisament el mèrit que li veig en el dibuix de las figures dels pares, l'autenticitat, el no maquillar-los, m'ha fet nosa quant a la línia argumental i el desenvolupament de la història.

La setmana del doblete

 

El Club de Lectura d'Adults de la Cardona

A l'entorn d'un dels personatges més entranyables de la Literatura francesa, ahir a la tarda, dissabte 28 de novembre i a l'hora en què solíem fer els Clubs presencials, el Club de Lectura d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell ens vam trobar per fer la sessió del més de novembre. De moment, virtual, és clar!

Comentàvem La vida ante sí, de l'Émile Ajar, és a dir del Romain Gary, emmascarat amb aquell pseudònim per burlar la intel·lectualitat francesa i fer-se amb el segon Goncourt, en contra de les normes del prestigiós premi. L'acusaven de fer una literatura sentimentaloide "només apta per a les dones"?😡Doncs els hi cola aquesta meravella de relat dur i tendre que no gratuïtament apunta repetidament a Los Miserables, de Víctor Hugo, i que ha passat a ser un clàssic de la Literatura francesa contemporània.

Ens vam poder connectar onze dels membres del Club ( un sense aconseguir visualitzar-se en la pantalla) i quatre més van disculpar-se per motius personals, però ens van fer arribar els seus comentaris.

Elogiosos, per descomptat, com la inmensa majoria dels que vam fer durant la sessió telemàtica sobre la novel·la: conmovedora, duríssima però amb un enfocament humorístic que et fa passar de la llàgrima al somriure en una mateixa pàgina, original, amena, divertida, profunda, amb un llenguatge en boca de Momo, el protagonista, deliciós per la seva sinceritat i ingenuïtat... Si algú va confessar que, d'entrada la duresa del plantejament i el tema del maltractament i desamor a la infància li havia tirat enrere, va assegurar que era per motius de les seves professions, que malauradament els exposaven massa sovint a realitats similars.

Inqüestionable, per a tothom, el retrat de Momo, el nen/adolescent, que té una vida tan difícil i punxeguda  davant seu, però que tanmateix lluita i no abandona el seu dret irrenunciable a ser estimat, encara que sigui pels mitjans més insòlits. També vam remarcar el dibuix dels altres personatges més o menys secundaris, que, com el protagonista, resultaran difícils d'oblidar.

També es van comentar les dues pel·lícules que coneixem inspirades en aquesta novel·la. La primera, de l'any 1977, és a dir dos anys després de la publicació de la novel·la: Madame Rosa o La vie devant soi és fidel al text original, va ser premiada amb l'Oscar a millor pel·lícula estrangera, i la seva protagonista, Simone Signoret va guanyar el premi David de Donatel·lo i diverses nominacions a la millor actriu en d'altres certamens. La segona,  del 2020,estrenada recentment, La vida por delante, dirigida por Edoardo Ponti i protagonitzada per una esplèndida Sofia Loren de 80 anys, la seva mare, desvirtua tant l'argument de la novel·la que, tot i no ser una pel·lícula dolenta, resulta absolutament traïdora a la història original.

La sessió va acabar amb una nova cita per al desembre, que s'avançarà com cada any a causa de les festes de Nadal: el dissabte 19 de desembre , a les 17'30h, per comentar Tigres de cristal, de Toni Hill, amb la presència virtual de l'autor, per acompanyar-nos i respondre totes les preguntes i qüestions que vulguem formular-li.

Novament , el Club de les Jardineres, avui festival Delibes

📚🌺📚📚💜🌹💕📚🥰💜🌺📚🌹💕🤗
 
📚🌺📚📚💜🌹💕📚🥰💜🌺📚🌹💕🤗
📚🌺📚📚💜🌹💕📚🥰💜🌺📚🌹💕

Dijous, a les 13h, perquè això de tenir una edat i força obligacions fa que els Clubs virtuals es puguin adaptar a la conveniència de la majoria, ens vam tornar a trobar, virtualment, of course!

Un plaer compartit, com sempre. N'érem 13 i en aquest cas la xifra no és un senyal de malastrugança sinó un signe de vitalitat i de prendre's la nostra trobada amb la il·lusió i la serietat que de sempre hi hem abocat. Malauradament faltaven quatre amigues que no es van poder connectar per motius diversos. 

I , a banda de la satisfacció de saludar-nos, de veure'ns les cares sense mascaretes - un luxe en els temps que corren - vam gaudir molt de tot els que ens havien aportat les lectures delibelianes, en el nostre humil homenatge a qui fa 100 anys va néixer i 10 ens va deixar: El camino, la més llegida, però també: La sombra del ciprés es alargada, Señora de rojo sobre fondo negro, Mi idolatrado hijo Sisí, Cinco horas con Mario... No tothom n'havia fet les mateixes, però les aportacions extres fan venir salivera i ganes de seguir llegint.

Centrant-nos en El camino, tot va ser destacat i valorat: el llenguatge ric en termes de la ruralia de la postguerra, que l'autor va saber salvar de l'oblit, el traçat dels personatges, inoblidables, la meravella de la innocència i sàvia puresa del protagonista, Daniel el Mochuelo, ja per sempre a la galeria dels éssers entranyables de tinta i paper que ens acompanyen, la duresa i autenticitat i de les circumstàncies d'aquell poble cántabro/castellà que, com tants d'altres, vivien els anys més durs de la post-guerra entre  innocència, por, misèries i sentit comunitari... I moltes coses més.

La nostra trobada coral - si quan fem el Club presencial ja costa no parlar dues o tres a l'hora, quan és virtual no se'ns pot demanar que fem allò aconsellat i aconsellable de tancar el micro si no es parla i aixecar la mà per demanar paraula - ens va deixar, com sempre, però potser amb més èmfasi en aquests temps difícils que travessem, un somriure als llavis, la calidesa de l'amistat al cor, i l'agraïment, que no ens estalviem de manifestar després als nostres dos xats de whatsapp que treuen fum, de poder compartir estones de vida a l'entorn d'una afició, o passió, que ens fa el dia a dia més ple i feliç.

Gràcies , Jardineres! Gràcies, Delibes!