El llibre i la seva òrbita

 

La biblioteca dels llibres rebutjats, David Foenkinos

Qui és David Foenkinos?

Aquest escriptor, dramaturg, cineasta i músic francès va néixer a París l’octubre de 1974.

Com a conseqüència de les feines dels pares – la mare era secretària a la companyia aèria Air France i tenia fàcil accés a bitllets d’avió gratuïts i el seu pare treballava en una empresa que construïa torres de control i era enviat a diversos països on s’instal·lava amb la família -, durant la infantesa, va viatjar i conèixer diversos països.

Durant l’adolescència es va aficionar a anar molt sovint al cine sol, perquè el seu germà amb qui compartia la passió cinèfila havia marxat a estudiar fora.

Als 16 anys va patir una greu malaltia, un problema de pleura que els metges van trigar molt a identificar i que el va obligar a estar ingressat força temps a l’hospital i , ja proper a la mort, el va portar a ser operat del cor. Durant els mesos de convalescència,  a la UCI, es va aficionar a la lectura, com a únic mitjà de fugir del seu patiment. Va llegir Nabokov, Kundera, Henry Miller, Paul Auster, Philip Roth i d’altres. La proximitat de la mort i el contacte amb altres malalts greus va fixar en el seu imaginari l’omnipresència de la mort.

Posteriorment va estudiar Lletres a la Sorbonne, es va formar com a músic de jazz i va treballar com a professor de guitarra.

Es va estrenar com a novel·lista amb L’inversion de l’Idiotie (2001), que va guanyar el Premi François Mauriac. Més tard, el 2004, va obtenir el premi Roger Nimier, amb El potencial eròtic de la meva dona i, després d’altres novel·les que no van sobresortir, novament va ser guardonat amb un premi, el Jean Giono del jurat, amb Qui es recorda de David Foenkinos? (2007).

Però el triomf internacional de Foenkinos va venir de la mà de La delicadesa (2009), que va ser portada al cinema per ell mateix i el seu germà Stéphane Foenkinos, el 2011.

Aquest mateix any va publicar Els records, finalista del premi Goncourt, que també va ser adaptat al cinema per Jean-Paul Rouve el 2014, i el mateix any va publicar Charlotte, llibre centrat en la vida de la pintora alemanya d’origen jueu assassinada a Auschwitz, Charlotte Salomon, que va ser reconeguda amb el premi Goncourt dels estudiants,el Renauldot i el Globus de Cristall a la millor novel·la assagista de l’any.

L’any 2017 publicà la novel·la que ens ocupa, La Biblioteca dels llibres rebutjats, portada al cinema amb el títol Le mistére Henry Pick, pel director Remi Bezançon, el 2019.

El mateix 2017 va estrenar la seva segona pel·lícula com a director amb el seu germà Stéphane: Una mica gelosa.

Posteriorment ha publicat Cap a la bellesa ( 2018) i Dues germanes ( 2020), i va escriure el guió de la pel·lícula Lola i els seus germans (2018) dirigida novament per Jean–Paul Rouve.

David Foenkinos, reconegut per tants premis literaris i publicat per les principals editorials franceses, ha estat traduït a més de quaranta idiomes.

Sobre La biblioteca dels llibres rebutjats

Inspirant-se en L’avortament (1971), de Richard Brautigan – una intriga amorosa entre un bibliotecari que treballa en una biblioteca que accepta tots els manuscrits rebutjats per les distintes editorials i  una jove de cos espectacular que ocasiona fins i tot morts per accident per l’enlluernament que provoca en els conductors, i en la plasmació de la seva peculiar biblioteca en la Brautigan  Library, a començament de la dècada del 90, actualment a Vancouver, que acull tots els llibres orfes d’editorial –  David Foenkinos articula aquest relat que ha estat definit com una comèdia satírica amb aires de thriller literari.

A la Bretanya, concretament a Crozon, un bibliotecari que té penjat a l’entrada de la seva biblioteca un aforisme de Cioran: “París és el lloc ideal per fracassar a la vida”, pren la decisió d’acollir tots els llibres rebutjats per les editorials que els autors volguessin dipositar personalment a Crozon. Mort ja el romàntic bibliotecari, una parella – ella editora i ell escriptor en hores baixes – de vacances per la Bretanya, descobreixen a la peculiar biblioteca una novel·la titulada “Les últimes hores d’una història d’amor”, que consideren una obra mestra. L’obra sembla haver estat escrita per un cuiner de pizzes mort dos anys abans, de qui no es coneixia cap afició lectora i molt menys escriptora. Un cop editada i convertida en un èxit de vendes, un periodista tafaner comença a investigar el secret que intueix que s’amaga al darrera de l’exitós llibre.

La novel·la és lleugera i enginyosa i resulta amena, encara que no té l’alçada d’altres llibres d’aquest autor.

És narrada en tercera persona per un narrador omniscient que, tanmateix, amaga informació per mantenir la intriga, i es llegeix amb facilitat.

Tots els personatges: l’editora, l’escriptor fracassat, la vídua del pizzero , el crític literari, la venedora de llenceria... tenen la delicadesa tan francesa que l’autor domina però manquen de profunditat i definició: no deixen de ser marionetes al servei del llibre i dels seu univers, l’autèntic protagonista de la novel·la.

Precisament, això és el més remarcable i emocionant De la biblioteca dels llibres rebutjats: la passió per la literatura i el llibre que mai no hauria de ser un objecte de comerç, sinó una conseqüència de la imaginació i l’expressió de vivències o pensaments personals, una manifestació artística que no hauria d’aspirar a l’èxit comercial sinó a la bellesa i a la realització de l’escriptor.