Article a La Fura: de l'abundància del cor, en parla la boca

 Inici  Opinadors  Mercè Foradada  Més de deu plagues i un petit consol

• Opinadors
• Mercè Foradada

Més de deu plagues i un petit consol

5 de Novembre de 2020

0

   

Segons l’Antic Testament, Déu va enviar deu plagues al poble egipci per castigar-lo i advertir el faraó que devia permetre marxar el poble hebreu: l’aigua transformada en sang, les granotes, els mosquits, els tàvecs, la pesta, les úlceres, la pedregada, les llagostes, la tenebra i la mort dels primogènits.

Sense barrejar Déu ni el càstig diví, perquè la pandèmia és un afer plenament humà, aquest 2020 ens ha dut més de deu plagues de les quals només els homes, amb la seva descurança i/o abús del proïsme i del planeta, ens hauríem de sentir responsables: un virus ultra-contagiós, la malaltia, la mort, la ruïna, la misèria, la pèrdua de moltes llibertats, la por, la soledat, la desesperança… i d’altres que agreugen el panorama i retarden una possible solució, com la guerra dels partits polítics, la irresponsabilitat d’algunes conductes i l’eclosió de grups negacionistes/terraplanistes/conspiranoics…

Un panorama desolador que ens ha agafat per sorpresa, investits com estàvem de l’insensat convenciment que la tècnica i el progrés ens protegien de contingències del passat, ja superades.

Al desconcert i l’estupor que, encara ara, amb gairebé vuit mesos d’evidència, ens  desperta cada dia amb la percepció que el dinosaure encara és aquí, se sumen l’enyor pel tracte espontani i despreocupat amb família i amics, l’ajornament o l’ensorrada de molts projectes, l’absència de molts al·licients de la cultura i dels viatges, i la tranquil·litat de poder contemplar el futur econòmic i social amb un relatiu optimisme.

Però no ens queda una altra que seguir, creuant els dits perquè la malaltia no ens toqui de massa a prop, o amb massa mala llet, i desitjant amb una esperança desesperançada que el malson acabi al més aviat possible, i que aquells que ens ajuden a transitar pel mal no defalleixin davant de la pressió i l’esgotament que han de suportar.

I mentrestant… què ens pot ajudar? Les respostes poden ser tan variades com diversos són les nostres circumstàncies, tarannàs i preferències. La meva, de banda de l’escalf de la companyia i/o escalf dels meus, és clara i rotunda: llegir. Llegir, veure pel·lícules o sèries sobre bons llibres, parlar-ne als diferents fòrums que l’audiovisual ens permet –els clubs de lectura on line han quedat orfes d’abraçades, però continuen oferint l’oportunitat dels comentaris, les rialles i totes les complicitats que normalment susciten; els blogs i les trobades  virtuals han reforçat el seu paper comunicatiu i informatiu…– ens brinda l’oportunitat d’una evasió d’una realitat tan esquerpa, i ens obren finestres a altres móns que també són veritat.

Diu Antonio Basanta a Llegir contra el no-res: “Llegir és sempre un trasllat, un viatge, un anar-se’n per retrobar-se. Llegir, encara que sigui un acte usualment sedentari, ens retorna a la nostra condició de nòmades”.

Els contes del Puto Virus (IV)

 Com ja hem entrat en el mes de novembre, un conte en la línea de la celebració del 25/11: Dia Mundial de la Violència contra la Dona.

 

 Ell no era així

-      Digues, Maite.

-      Et passo una trucada. Una dona insisteix que vol parlar amb la Susanna. Noia, quin èxit!

-      OK, passa-me-la. Avui és un no parar.

-      No vol identificar-se , però diu que et coneix

...

-      Bona tarda. Ha trucat al 900900120. Sóc la Susanna. Amb qui parlo?

-      Gràcies a Déu. Sóc la  Rosa, la de dilluns. La de la Sagrera, se’n recorda? Vull parlar amb vostè. Només puc parlar amb vostè  perquè ja coneix les meves misèries i no tinc esma ni temps de repetir-les. A més... vostè sembla que m’entengui. No puc més...

-      Sí, la recordo. Les coses han empitjorat?

-      Ja no poden anar més malament. Ell està com una fera dins d’una gàbia estreta... i amb les preses tancades  a dins.

-      Preses? També es mostra violent amb els seus fills?

-      Ahir va ser espantós. Venia calent de casa del veí i quan sèiem per sopar es va posar com un energumen perquè, segons ell, sempre cuino el mateix. Vés, el que trobo al súper del davant! I li juro que intento inventar tant com puc. Però ahir, només de veure la pasta, va llençar la plata per terra i, mentre jo recollia escampall, va començar a insultar-me i a dir que no podia tenir més mala sort amb una dona tan inútil. I vinga a donar-me cops de peu al cul. Hi tinc un parell de blaus... que Déu n’hi do. Aleshores, el meu gran, que ja té deu anys i se n’adona de les coses, el va intentar aturar i també va rebre. Vam acabar tots tres tancats al bany, amb uns plors de la nena que no es podien aguantar i el nano rajant sang pel nas. Fins que si li va passar l’atac i encara ens demanava  perdó. Diu que...

-      Però això ja és intolerable, Rosa. No ho ha de permetre, ni per vostè ni pels nens que no han de patir tanta violència. L’altre dia li aconsellava que...

-      Vaig passar molta por. Ell no era així, li juro, ens estimava, ens estima.... Però últimament... és com si el dominés una bèstia que no pot controlar. Aquest puto virus i el confinament... No sap si podrà cobrar l’ERTO aviat i per quant de temps, té por d’acabar perdent la feina... A veure si quan ens comencin a deixar sortir, es tranquil·litza una mica. Al menys podrà anar al bar, que sempre el relaxa. Encara que després...

-       Miri, Rosa, ja li vaig dir l’altre dia: no s’enganyi més. El seu home, ara per ara, no els estima. Qui estima no fa mal conscientment.

-      És que no ho pot evitar. Quan li agafen els atacs no és ben bé ell. Ja li dic que ell no era així...

-      Doncs, si no ho pot evitar, és que està malalt. Potser ell també necessita d’una atenció especial. Cregui’m, vostè ha de ser conscient que està, que estan, en perill. I ha d’actuar. Recorda el que vam parlar l’altra vegada? Ja ha pogut posar-se en contacte amb algun familiar o veí, per si ha d’abandonar la casa de forma urgent? Ha preparat el que s’hauria d’endur, d’imprescindible, per si es produeix una situació extrema? Són mesures que hem comprovat que poden ajudar en un moment crític.

-      No... és que em fa por que se n’adoni. I seria pitjor. Tampoc no he trucat a l’Ajuntament, com vostè em recomanava, perquè parlin amb vostès. Ell només surt a comprar tabac i de vegades s'atura a fer unes copes a casa del veí. Però no se sap mai.... I tota l’estona que està a casa no puc acostar-me al telèfon.

-      Doncs, miri de fer-ho, sisplau.  Ja li vaig dir que nosaltres només podem activar el Servei d’Intervenció si ens arriba la demanda d’un Ajuntament o d’un Consell Comarcal.  I amb el seu consentiment, per descomptat.

-      És que jo... Miri jo la truco perquè parlar amb vostè em tranquil·litza. Em sento menys sola. Però... denunciar-lo? És el pare dels meus fills i, a més, ja li dic, ell no era així. Potser igual que ara li ha sortit la bèstia, algun dia l’hi marxarà i tornarà a ser com abans. Moltes gràcies, Susanna...

-      ...

La Susanna penja en sentir el to de trucada acabada, amb un sospir d’impotència. Sempre igual. I després... potser ja serà massa tard.

-      Té, et porto un cafè. Te l’estàs guanyant. Vés amb compte que crema.

La Maite li allarga el vaset que fumeja i seu al seu costat.

-      És desesperant, no trobes? Jo ja no sé què dir ni què aconsellar. Si ja era difícil... ara que les víctimes estan tancades amb el seu torturador...

-      Diuen que aviat deixaran començar a sortir. Per franges, i que després s’anirà obrint una miqueta. Això que anomenen la desescalada.

-      Déu ho vulgui, perquè així és pura impotència. Encara que tu... No sé què els expliques que tothom vol  parlar amb tu. Diuen que ets tan empàtica...

-      Les escolto. Molt més que elles a mi. Les pobres busquen això, almenys: poder vomitar en una orella amiga. Malgrat que... estan ben caçades, pobretes.

-      Per cert, parlant d’empatia, per què no agafes un doble torn? Estic buscant reforços, perquè ja no sé com organitzar-ho. Estem desbordats. I com tu ets tan empàtica... No, parlant seriosament. M’aniria molt bé que agafessis més hores. Durant aquest mes i mig de confinament, el nostre servei ha incrementat un 88% per cent les trucades respecte a les de gener i febrer. Un 88%, que es diu aviat! Aquesta darrera setmana, concretament, passem de les seixanta diàries... a banda dels emails i de les que arriben via WhatsApp, des que n’hem habilitat la nova línia. I hi ha gairebé un miler de situacions d’emergència acumulades als diferents serveis, segons un informe que em van fer arribar de la Generalitat ahir mateix.

-      I el que esgarrifa és tot el que no arriba a aflorar. Amb el torturador sempre a casa...

-      Per això mateix, Susanna. Ens faries un enorme favor si poguessis venir un parell d’hores més cada dia. Cobrant-les, of course!

-      Doncs no m’aniria malament, no creguis, però no puc. Impossible, Maite, ho sento. Sense escola... només puc deixar els nens sols un parell d’hores, i encara amb el cor encongit.

-      I el teu home? Deu estar a casa, també, no?

-      No. Ell és de serveis essencials: fa un torn complet de conductor de metro. I d'aquí a poc, a mesura que ens vagin deixant sortir i que el personal vagi tornant a la feina, i amb les mesures d’higiene que obliguen a descongestionar els vagons, em temo que encara li ampliaran. Està d’un humor... Jo m’ho munto com puc per deixar els nanos amb el berenar preparat i una pel·lícula llaminera, quan acabo de recollir la cuina. Però he de ser a casa abans que arribi el pare, que ve cansat i no està per aguantar el soroll dels nens.

-      Encara que no siguin hores seguides. Al matí, per exemple... Vius tan a  la vora...

-      No, impossible, de debò. Al matí els he d’ajudar amb els deures i el seu pare té poca estona per dinar i s’emprenya si tot no està a punt quan arriba.

La Maite es mira la seva companya i arrufa el nas. Insisteix, amb tot:

-          I amb teletreball? Puc instal·lar-te el programa i mirar de desviar-te algunes trucades.

-          No, ni parlar-ne. A casa només hi ha un ordinador. Hi accedeix tothom. Bé, sobretot el meu marit. I no voldria que quedessin petjades de les trucades.

-          Filla...

Una nova trucada tanca la conversa que s’està fent feixuga per a la Susanna i que comença a amoïnar la Maite.

-          Bona tarda. Ha trucat al 900900120. Sóc la Susanna. Amb qui parlo?

-          No n’ha de fer res, del meu nom. I no sé perquè torno a trucar si ningú no em pot ajudar...

-          Tranquil·litzis, dona!

-          Què fàcil és demanar tranquil·litat des del seu despatx! No sap el que estic vivint a casa meva.

-          M’ho puc imaginar, cregui’m, però estic aquí per intentar ajudar-li a trobar una solució. Tan alterada, no podrem parlar.

-          Una solució? Amb el meu home a casa l’única solució és tirar-me per la finestra o esperar que dormi la mona i fotre-li un cop de planxa al cap...

-          Per Déu, dona, no digui disbarats. Això no és mai una solució. Expliqui’m quina és la seva situació actual. Jo miraré d’aconsellar-la.

-          La situació és que això és un infern i el meu marit, el dimoni gros. I això que ell no era així...

-          ...

Quan finalment penja – fa deu minuts que hauria d’haver plegat i no està gens segura d’haver aconseguit asserenar ni una mica la dona desesperada – sent que, dels ànims que ha intentat infondre durant aquelles hores, no li’n queda ni una espurna per a ella mateixa. Està trencada, com si el pes de tanta pena, de tanta por i de tanta impotència fos insuportable per a les seves espatlles debilitades.

-Adéu, noies, fins dimecres. Sort per a totes... a banda i banda dels telèfons.

Ja al cotxe, de camí cap a casa, creua els dits perquè ell no hagi arribat de la feina, encara. Abans del puto virus, quan tornava del treball feia l’obligada paradeta al Casino on, amb sort, suavitzava una mica la seva crònica emprenyada amb la vida. Encara que d’altres...

Ara, sense Casino, sense bars... Per cert, abans de pujar ha d’entrar al súper a buscar una ampolla de Johnnie Walker i un parell de pacs d’Estrella. Només faltaria que se li acabessin les reserves demà que té el dia lliure.

                                                                            Mercè Foradada

Màquines com jo, IAN Mc EWAN

Una mica de iuiu

Una distopia retroactiva, perquè l'acció ens situa a una Anglaterra post guerra de les Malvines (Falklands), en què la història ha estat manipulada i resolta de manera diferent: amb la Tatcher i l'exèrcit britànic derrotats pels argentins i una època de gran crisi política i social instaurada a Gran Bretanya, i amb el pare de la intel·ligència artificial, Alan Turing rescatat de la mort - en realitat el científic s'havia suïcidat el 1954 menjant una poma enverinada amb cianur, com a conseqüència de la persecució a què estava sotmès a causa de la seva homosexualitat - i convertit en un vell i prestigiós referent de la robòtica que hauria impulsat uns perfeccionats androides: els nous Adams i Eves.

Perquè la novel·la, brillant com no es pot espera menys de la ploma de Ian Mc Ewan, va de les relacions i reaccions entre humans, que , com tots, no acaben de donar la talla, i uns androides perfeccionats que no han estat preparats per a un món tan imperfecte, y que poden ser adquirits, programats i "usats" per hipotètics compradors.

Enginyosa, i ben construïda, com sempre, pel talent narratiu de l'autor, per al meu gust peca de massa erudició política i fragments massa recurrents - se m'han  fet una mica pesats , encara que és possible que per a alguns lectors resultin altament instructius i interessants - sobre la tecnologia robòtica. A més, els personatges principals resulten una mica freds i distants - potser massa britànics? - per al drama en què l'autor els ha situat, sobretot pel que fa a la relació afectiva entre ells i el seu Adam. Segurament, he de reconèixer, que aquesta sigui una valoració excessivament llatina.

Sigui com sigui, m'ha semblat una bona novel·la, sense arribar a les excel·lències a què ens té acostumats un dels escriptors més inqüestionable i prolífic del " british dream team". Parlo per exemple de les inoblidables Amsterdam, Expiació o Dissabte , publicades al tombant de segle XX-XXI.

 

Els Contes del Puto Virus (III)

 

 

 

   

El rei Puto Virus                                         

-   Mira, Jaume, tu trobes que m'invento els problemes, però et juro que estic dels nervis, amb el Nen. Em fa por que tants dies de confinament li estiguin passant factura. Va de debò, estic molt amoïnada.  

-    Tu estàs dels nervis per la situació, dona, com tothom. Però què li passa al Nen? Jo el veig de conya. Més tranquil i tot que quan fèiem vida normal.

-      Precisament, precisament... Massa tranquil, com mig autista. Tot el dia tancat a l’habitació, sense queixar-se de no tenir escola, de no veure els cosins... sense demanar res. I de vegades parlant sol. O amb el Mico, que ve a ser el mateix.

-      Però si això del Mico ve de lluny... Quan anava a l’escola bressol ja deia que era el seu millor amic i explicava més coses al peluix que a nosaltres, no te’n recordes? És així, el nostre Mauro: una criatura fantasiosa, un somiatruites de catàleg. Bé, una mica com sa mare, reina, la veritat. Sempre us munteu pel·lícules. Com ara això de la ceba de les rareses del nen. Jo el veig alegre i que s’entreté la mar de bé. Ahir o abans d’ahir, el vaig trobar retallant unes bosses d’escombraries i amb un escampall de pintures i cola. “Què fas?”, li vaig preguntar, i saps què em va respondre el molt set-ciències? “Res, pare, manualitats. Perquè avui és dijous, que toca manualitats al col·le, i no vull oblidar-me de tot”.

-      No ho sé, no ho sé, ja m’agradaria veure-ho com tu. Però em neguiteja trobar-me'l tot el dia tancat i parlant amb el peluix. Ho veus com li havíem d’haver comprat aquell cadell quan va fer sis anys?

-      Sí, home. Ara només ens faltaria un gos embrutant pel pis. Encara que... potser el podríem llogar als psicòpates caminadors de l’escala!

-      Poca-solta!

Mentre al saló els pares segueixen la seva conversa a mitja veu, el Mauro i el Mico ultimen els preparatius per a la gran cacera de la nit.

Fa dies que es fiquen al llit, sense rondinar, a la primera ordre dels pares i fan veure que s’adormen només de tocar els llençols. Però no dormen: s’estan ben quiets i desperts esperant que els pares acabin de trastejar per la cuina i seguin davant de la tele. Com cada nit, en pocs minuts els veuen adduïts  per les notícies del vespre. La rastellera de xifres d’infectats, hospitalitzats, morts o donats d’alta, la cascada d'imatges de cues d’aturats i gent desesperada... els fan baixar la guàrdia i indignar-se per la ineptitud o la mala fe dels polítics i per la improvisació i la negligència dels que els haurien de treure d’aquell atzucac, en un to de veu que no emprarien si sabessin que ells dos, el Mauro i el Mico, els escolten a les fosques, arraulits al racó del passadís.

-      Aquest ball de xifres no el puc entendre. Molta informàtica, globalització i punyetes digitals i sembla que facin els comptes amb un llapis i un tros de paper: palet per als infectats, creueta per als morts, rodona per als hospitalitzats... Tan difícil és donar uns números clars i que encaixin?

-      És que ni ells s’aclareixen. Massa interessos creuats i oposats, tot plegat. Els uns per defensar la seva gestió, els altres per treure profit electoral de les cagades o suposades cagades del govern, els empresaris, histèrics, collant perquè les restriccions es relaxin, els sindicats demanant el possible i l’impossible i, mentrestant, el coronavirus campant lliurement i la gent morint-se del puto virus o de gana.

-      El pitjor és que no se li veu el final. Tothom persegueix la vacuna per veure qui es pot posar la medalla ...

-      ...i qui s’embutxaca els milions de la patent i tota la calderada de la fabricació i distribució. Segur que enlloc de mirar d’empènyer plegats, s’amaguen informacions i es fan travetes. I Déu vulgui que finalment l’encertin perquè amb tantes corredisses...

-      Una merda, tot plegat. Com més m’informo, menys me’ls crec. M’estan convertint en una escèptic amargat. Al final no miraré cap notícia.

-      Home, la veritat és que els ha caigut, ens ha caigut a tots, una de molt grossa. Amb una pandèmia així, en aquestes alçades, ningú no hi comptava. M’agradaria veure qui és el guapo que ho gestionaria a gust de tothom. Quan...

-      Espera! Escoltem aquest savi del CSIC, que sembla que sap una miqueta de què parla. A veure que ens explica de la puta corba, que figura que dia a dia s’aplana, però que no es decideix a caure ni per mal de morir.

-      Al menys que es mantingui plana, que no creixi...

-      Xst!!

Quan tornen a l’habitació, el Mauro ha d’explicar ben explicat al Mico – al cap i a la fi, és un mico – què és allò que té tan amoïnats i emprenyats els pares. Allò que obliga tothom a viure tancats, sense que els grans vagin a la feina ni els nens al col·le, sense poder veure els iaios ni els tiets ni els cosins. El que fa que el pare i la mare tot el dia parlin fluixet i amb cara de por.

-      Mira, Mico, és que tot el món està dominat per una mena de monstre molt terrible que es diu Puto Virus i que deu ser un rei, perquè sempre parlen d’una corona. Aquest rei té una reina,  o una capitana, que es diu Puta Corba i que es veu que s’ha d’aixafar i tirar per terra per poder-los derrotar. A més hi ha una mena d’exèrcit de virus petits, tan petits que no es veuen,  que s’amaguen per tot arreu i que són els que no ens deixen sortir de casa. La gent gran es baralla perquè tots diuen que és culpa dels altres, però ningú no sap com guanyar el rei Puto Virus. És per això que  tu i jo, que som  uns súper herois, els haurem d’ajudar. Sé com fer-ho, saps? He inventat un elixir  meravellós, uns polvets màgics, que tirarem  per l’aire i que faran que els virus petits es vegin i que els puguem empaitar. Amb la pistola làser del meu vestit d’astronauta, un producte mata virus que he trobat al bany, un  vestit especial  i una arma per a micos que he fabricat per a tu, ens escaparem per les teulades com a la pel·li del Peter Pan i la Wendy i estarem tota la nit destruint virus petits. Farem una escabetxada tan enorme que el rei Puto Virus també es morirà. I després la reina o la capitana Puta Corba, que tant preocupa els meus pares.

Avui, la mare del Mauro està  encara més amoïnada. Ha de localitzar el pediatre sigui com sigui. El nen - el Jaume ja pot dir missa - està cada dia més rarot. Només li ha faltat trobar-lo, aquest matí, dormit al terra. Estava prop de la finestra, oberta, embotit en la disfressa d’astronauta que li van dur els Reis i amb el Mico embolicat amb bosses d’escombraries i amb les ulleres de sol enganxades amb esparadrap. Al costat, en una altra bossa, hi havia un pot de Talquistina i els dos esprais hidroalcohòlics que ahir a la tarda s’havia tornat boja buscant.

                                                                                                                                                                        Mercè Foradada

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Club de Lectura de les Jardineres: seguim

Un Club de lectura amb molta història, moltes paraules i molta amistat

Dimecres vam fer la trobada del Club de lectura de les Jardineres corresponent al mes d'octubre. Virtual, of course , perquè les circumstàncies així ens ho imposen.

Amb ganes de més proximitat, de retrobar-nos, de petons i d'abraçades i de tantes rialles com emboliquen la nostra cita mensual amb els llibres des de fa molts anys, però contentes de poder-nos veure a través de les pantalles i de poder xerrar una estona, a la manera polifònica que ens caracteritza. 

Tanmateix, el contacte no s'ha perdut en aquests mesos de llunyania física: unes a Barcelona, d'altres a Madrid, Tarragona, Sabadell, L'Ametlla, Mataró, Les Fonts, Llofriu, Vilanova i la Geltrú..., com un pop de més de vuit potes amb el cap fet del binomi llibres+amistat o amistat+llibres, perquè el Club ha seguit trobant-se a partir del maig i, encara abans, en ple "confitament" de la primavera passada, va seguir en contacte. I vam fer haikús, narracions encadenades i ens vam regalar un dossier literari/gràfic per celebrar el Sant Jordi virtual. 

Ara, l'artista gràfica del grup va fent retrats a llapis de cadascuna de nosaltres, jo mateixa escric senzills contes - aquests Contes del puto virus, que vaig penjant en aquesta finestra -,  que comparteixo amb les meves companyes i hi ha qui ja comença a apuntar destins per a la propera sortida literària quan una nova normalitat realment normal ens ho permeti.

Però dimecres vam reunir-nos, vam zoombejar per parlar de, 84, Charington Crosss Road, de la Helen Hanff, que la majoria de nosaltres va valorar com a un llibre - la designació de novel·la no ens acabava de quadrar, atès que la ficció no sembla tenir gaire paper en aquesta recopilació de cartes que durant vint anys van creuar l'Atlàntic, conduïdes per una passió bibliòfila compartida - bonic, tendre, delicat, d'una finura i contenció d'emocions i sensibilitats remarcables. També va haver-hi qui el va trobar poc interessant, massa trivial i amb escàs poder d'enganxar. Poques, però.

En general, totes vam coincidir  que el principal mèrit i valor del conjunt de la correspondència entre l'escriptora autodidacta i els llibreter fidel i conscienciós és, per descomptat, l'elegia construïda a l'entorn de la bibliofilia i els bibliofils, de les botigues de llibres vells i del poder d'apropar les ànimes, per molt diverses que siguin, que té el llibre.

Una de les integrants del grup ens va fer notar posteriorment - la conversa no s'esgota amb l'estona del club i ens acompanya dia a dia a través dels dos xats de whatsapp que compartim - que si bé els protagonistes del llibre havien estat vint anys cartejant-se, nosaltres ja en portàvem cinquanta-sis en què s'havia mantingut i/o recuperat el nostre calorós contacte. Afegia que no hi havia comparació ni paraules.

Però les paraules entre nosaltres no s'acaben, gràcies a Dios , i que per molts anys sigui així. I que un bon dia puguem recuperar les abraçades i les rialles mentre preparem una altra sortida de les nostres. Literària i d'amistat o d'amistat i literatura.

De moment, seguim.

 

84, Charing Cross Road, la perla dels bibliòfils

 

Deu ser veritat allò del pot petit?

Aquesta novel·la epistolar generada per un anunci a la revista Saturday Review of Literatury, en què la llibreria Marks&Co. fa saber que està especialitzada  en llibres esgotats, és la recopilació d’una correspondència de gairebé vint anys entre una excèntrica aprenent d’escriptora nord-americana, boja pels llibres anglesos antics i per les edicions selectes, que sobreviu amb penes i treballs fent guions televisius,  i un llibreter – posteriorment, s'hi afegeixen altres empleats de la llibreria i familiars – encarregat d'aquesta vella llibreria londinenca. Abraça des de les darreries del 1949, a l’inici de la postguerra britànica, fins a l’octubre del 1969, en què una carta de la filla del llibreter que ha mort fa uns mesos, clou el carteig transatlàntic.

L’avidesa de l’americana per fer-se amb llibres impossibles a preus accessibles a la seva prima butxaca i l’interès i esforços de Frank Doel, el llibreter anglès i d'altres personatges de l’univers de la llibreria, per satisfer els desitjos de la seva corresponsal americana, desemboquen, a través dels anys , en una amistat plena de tendresa i ironia, que té com a eix conductor i centre d’interès l’amor compartit pels llibres. Una amistat que empeny Helen Hanff a enviar paquets que alleugereixin les penúries del seus nous amics anglesos, en la duresa del racionament de la postguerra.

 Helene Hanff, amb un sentit de l’humor punyent i juganer que sembla dirigit a vèncer la flegma anglesa del súper correcte i ponderat venedor, impulsa un correspondència que és una petita joia literària, que s'apuntala en la seva afilada intel·ligència, un humor punyent i desinhibit i la passió bibliòfila compartida.

La publicació d'aquest llibre, que va impulsar un amic de l’autora i l’editor al qual ell va fer llegir la recopilació,  va catapultar l’Helene Hanff al cim de la literatura de culte per als amants dels llibres i les llibreries. L’èxit de vendes i traduccions  van ser la causa que se’n fessin diverses adaptacions per a la televisió, el cinema – l’adaptació cinematogràfica de 1987, dirigida per Whitemore, va ser protagonitzada per Anne Bancroft i Anthony Hopkins. Anne Bancroft va guanyar el premi BAFTA a la Millor Actriu, i Whitemore i Judy Dench, que fa el paper de Nora, la dona del llibreter, van ser nominats com a Director i Actriu de repartiment – i el teatre.

“Hi ha dos manuals essencials per ser llibreter: veure la pel·lícula  de “84 Charing Cross Road” i llegir Mendel, el de los libros, de Stefan Zweig”, va afirmar David Lea, vice-director de la reverenciada London Review Bookshop. 

Qui era Helen Hanff?

Nascuda a Filadèlfia, el 15 d’abril de 1916, va rebre una educació escassa  i no va poder anar més que un any a la universitat. Per la necessitat de guanyar-se la vida, és va entrenar a escriure a màquina a una velocitat rècord, la qual cosa li facilità el seu primer treball consistent a fer de mecanògrafa en una fàbrica de motors Diesel, amb un sou de deu dòlars per setmana.

Empedreïda fumadora i consumidora de litres i litres de martinis, fou una autodidacta que no parava de llegir i escriure, avergonyida per tot el que no sabia i volia aprendre, i pel seu desig obsessiu de ser escriptora i estrenar una obra de teatre.

Molt joveneta, decidida a fer realitat el seu somni de veure en els escenaris una obra seva, se’n va anar a una biblioteca pública i va demanar que li recomanessin un bon manual de Literatura anglesa. La bibliotecària que la va atendre li posà a les mans els volums de Sir Arthur Quiller-Couch, “Q”, que era un escriptor i reconegut crític literari. Va ser la primera pedra, que la futura autora va complementar amb l’Oxford Book of English Verse i els Studies in Literature. Amb això i les versions anotades de Shakespeare, Helene Hanff va tenir clar el camí que havia de seguir.

Va escriure diverses obres que no s’arribaren a estrenar i va participar en la creació de molts drames per a la televisió.  

A les seves memòries: Underfoot in Show Busines (1961) narra la seva lluita d’escriptora jove i ambiciosa, entestada a trobar un lloc al món del teatre de Nova York als anys 40 i 50. Aquesta lluita la va dur a treballar de publicista i a col·laborar amb diverses revistes i periòdics, arribant a ser una professional del New Yorker.

El reconeixement com a escriptora li va arribar amb la seva novel·la 84, Charing Cross Road, publicada el 1970, en què, com hem vist, narra l’experiència biogràfica dels seus gairebé 20 anys de correspondència amb Frank Doel, el principal venedor de Marks& Co., una llibreria de segona mà i llibres especials de Londres, que li va proporcionar crear-se una biblioteca personal i selecta a un preu que podia assumir amb la seva sempre fràgil economia.  Títols molt especials, edicions molt selectes de la literatura anglesa, que van anar forjant la seva personal biblioteca, nodridora del seu etern afany autodidacta.

Precisament, a causa dels seus problemes econòmics i d’una certa prevenció a viatjar , Helen Hanff va anar donant llargues al seu propòsit de viatjar a Londres i conèixer personalment la seva estimada llibreria i els personatges que la poblaven, i quan ho va poder fer, l’estiu del 1971, ja era massa tard: el seu llibreter i corresponsal havia mort el desembre de 1968 i la llibreria havia tancat.

L’experiència de la seva visita a Charing Cross Road, amb el 84 que ja no era el seu 84, va ser evocada en el seu llibre The Duchess of Bloomsbury Street (1973).

Malalta de diabetis, Helen Hanff va morir a Nova York , el 9 d’abril de 1997. L’edifici d’apartaments on va viure, el 305 E, del carrer 72, va ser batejat com a Charing Cross House, en honor seu i en el de la seva carismàtica obra, i al costat de la porta principal s’hi va posar una placa de bronze per commemorar la residència de l’autora i l’autoria d’aquest llibre.