Llévame a casa, Jesús
Carrasco
Jesús Carrasco no és nou en aquest blog
("Impactada", 23/3/ 2014) ni en els meus prestatges.
La seva primera obra, Intemperie (2013),
difícil d'oblidar, em va deixar realment impactada, esborronada no només per la
força i duresa de la història sinó per l'austeritat, poeticitat i despullada
bellesa d'un estil que evocava el millor Delibes. La segona, La
tierra que pisamos (2016) - una ucronía enmarcada a començament del s. XX, que
ens situa en un escenari en què Espanya ha estat annexionada per un gran imperi
d'un altre país europeu i a un poble d'Extremadura s'hi instal·len les elits de
les forces d'ocupació fins que l'aparició d'un home primigeni a l'hort d'na de
les privilegiades dinamita el fals paradís - també el vaig considerar
remarcable, encara que no hi vaig entrar com a la primera i no em va agradar
tant.
Ara, amb un gir temàtic inesperat, ens sorprèn amb
aquesta Llévame a casa (2021), que
ens retorna als ressecs i austers paisatges castellans per enfrontar-nos a una
problemàtica, molt humana, però ben diferent.
La biografia de l'autor es pot resumir en poques
línies, perquè com alguns dels seus personatges, la seva vida és gairebé
minimalista i viscuda sota el signe de la major austeritat.
Jesús Carrasco Jaramillo va néixer a Olivenza
(Badajoz ) l'any 1972 .
Posteriorment es va traslladar a Torrijos, un poble
de Toledo, on el seu pare, mestre, havia estat traslladat.
Es va llicenciar en Educació Física, però el seu
pas pels instituts com a professor de secundària va ser breu, perquè de seguida
es va decantar per l'escriptura , que va començar a conrear com a redactor
publicitari.
Després d'un viatge i estada a Escòcia, el 2005 es
va instal·lar a Sevilla, on actualment resideix, i on va seguir treballant a la
publicitat i dedicant cada com més espai a l'escriptura creativa.
La seva primera novel·la, Intemperie (2013),
el va consagrar com a autor, amb un reconeixement unànime i universal i la consegüent traducció a més
d'una vintena d' idiomes. Va ser triat el millor llibre de l'any pel Gremi de
Llibreters de Madrid i va obtenir diversos premis internacionals. Posteriorment
se'n va fer una versió com a còmic i una adaptació cinematogràfica, que va dirigir
Benito Zambrano el 2019, i que va ser interpretada per Jaime López i Luis
Tosar.
La seva segona novel·la, La tierra que pisamos (2016) va ser guardonada amb el Premi de
Literatura de la Unió Europea.
Jesús Carrasco es confessa deutor de la millor literatura nord-americana: Raymond Carver, Richard Ford, John E. Williams i Cormac McCarthy, en qui admira el poder literari i humà, amb els seus referents estètics, la cruesa, els paisatges desolats, les emocions descarnades i el salvatgisme que ell defineix com "esa frontera entre lo civilizado y lo animal».
Després, hem hagut d'esperar cinc anys per
tenir entre les mans aquest Llévame a
casa (2021), que tot seguit comentarem.
En aquesta tercera novel·la s’aprecien
diversos trets autobiogràfics – una edat semblant, uns entorns geogràfics
comuns... - encara que la trama s'aparta
del que és essencial a la seva vida.
S'ha dit que el tema principal de
la novel·la és l’Alzheimer, però penso que el que planteja i revisa són els
lligams i les diferències que traven qualsevol relació familiar, la
responsabilitat versus els pares quan es fan grans, i el dret a l'autonomia i
la relació personal.
Carrasco diu al respecte: De todas las responsabilidades que asume el ser
humano, la de tener hijos es, probablemente, la mayor y más decisiva. Darle a
alguien la vida y hacer que esta prospere es algo que involucra al ser humano
en su totalidad. En cambio, rara vez se habla de la responsabilidad de ser
hijos. Llévame a casa trata de
esa responsabilidad y de las consecuencias de asumirla.
En aquesta novel·la
l'autor fa gala de l'austeritat i eixutesa que el caracteritza i que reivindica
com a instrument de veritat: El
lenguaje es la herramienta máxima, el arma total para el desarrollo del ser
humano. Y la precisión es fundamental para expresar de manera concisa y nítida
qué es lo que sucede en el mundo y qué es lo que yo intento representar.
Amb aquesta prosa contiguda, que
s'amoroseix puntualment amb tocs de lirisme, ens narra l'aventura personal del
protagonista que passa de sentir-se acorralat en un context fosc i desolat del
que havia volgut fugir, a anar descobrint el sentit i la llum de l'abnegació i
de l'amor, de la potència i la possibilitat de realització personal que li
atorga el fet d'assumir la cura dels altres, dels que tenim més a prop.
No hay comentarios:
Publicar un comentario