La permanència dels grans

Amb ressonàncies brontënianes

Fa molta pena quan mor un escriptor que admires amb una edat que encara permetria esperar-ne molts nous títols, encara que sempre es digui - i és veritat- que no se n'anirà del tot mentre a la teva biblioteca i a la teva memòria hi hagin uns quants llibres seus per acompanyar-te.

Javier Marías era per a mi un escriptor gran, no sempre fàcil, perquè el seu estil tan discursiu, amb períodes sintàctics tan llargs i complexos, no facilitaven una lectura desenfadada, però en el còmput final podia sempre més la constatació de la seva qualitat literària i, sobretot, la lucidesa i profunditat del seu pensament, present a totes les pàgines.

El vaig descobrir amb Totes les almas, en la dècada dels noranta, i vaig quedar bastant enlluernada i enganxada a idees que mai no m'han abandonat, com la de conèixer un personatge per les restes de la seva paperera.

Després l'he anat seguint - tinc algunes assignatures pendents de la seva bibliografia - i ara sé que el seu últim títol llegit quan encara vivia ha estat Tomàs Nevinson, que em va tornar a admirar i del qual vaig penjar una ressenya en aquest blog el 6/7/2021.

Entremig, recordo amb especial entusiasme Los enamoramientos, que fins i tot vaig fer llegir en un Club de Lectura ja no sé quants anys fa. 

I avui, entre l'allau d'articles i ressenyes que ens bombardegen aquests dies, n'he trobat aquest , a La Vanguardia, d'en Xavi Ayén, Marías ha muerto, ¡viva Marías!, que m'ha semblat excel·lent i que m'ha fet pensar -  no podia ser d'una altra manera amb el "gaspatcho" brontià que porto - en les meves estimades, i en aquest moment del treball que m'ocupa, odiades, Charlotte, Emily i Anne Brontë. Per a ser justa, cosa que no pretenc en el meu estudi, també en el germà maleït, Branwell Brontë, que en aquest tema de les coincidències va ser cabdal.

M'explico: 

Xaxi Ayén parla del regne inventat per Marías, el Reino de Redonda,  i de la invasió de soldadets de plom al seu pis madrileny, dues mostres d'un imaginari fantàstic que segurament són a la base de la seva magistral obra. Com en el cas dels Brontë, amb la seva caixa de soldats de fusta que alimenten, i al voltant dels quals creen, el regnes de La Ciutat de Cristall, després segregats en els d'Angria i Gondal, que omplen les ments i les desenes de mini llibrets de la infantesa i joventut dels Brontë, forja de la seva obra, també magistral, d'adults. 

És un paral·lelisme una mica agafat pels pèls? Podria ser, però tothom que escriu saps dels laberints i les connexions mentals que hi ha a la ment del qui està en un procés de creació llarg i farragós. Disculpeu-me!

https://www.lavanguardia.com/cultura/20220912/8517263/marias-muerto-javier-mueres. html