Cant a l'amistat

Como polvo en el viento, de Leonardo Padura

Fins fa uns quants mesos, no havia sentit cap curiositat per Padura. Sabia que era un escriptor cubà, molt valorat i premiat, però només havia sentit parlar de la seva saga d'un policia molt peculiar, Mario Conde, que es bellugava com peix a l'aigua en el ambients més tèrbols de l'Havana. Havia sentit que era brillant, però la temàtica que tocava, en principi, no m'atreia especialment.

No sé per què ni per qui vaig acabant llegint Máscaras (1997), la tercera de la tetralogia de les quatre estacions de Mario Conde. I vaig al·lucinar. Com a trama, doncs el que m'esperava: baixos fondos, una intriga més o menys dosificada... res que em semblés molt remarcable ni afí a les meves preferències. Però el dibuix dels personatges, barrocs i que no poden ser més interessants, i el llenguatge, aquella parla havanera sal pebrada, acolorida, autèntica, preciosa... em van convèncer que acabava de descobrir - personalment perquè per a la Literatura ja feia temps que estava ben descobert - un autèntic mestre.

En espera, a la taula dels pendents, tinc dues novel·les més La neblina del ayer ( 2005) i Herejes ( 2013), i pendent per a aconseguir El hombre que amaba a los perros (2009), amb la recreació d'una part de la vida de Ramón Mercader, l'assassí de León Trotski.

Però aquest estiu m'he llançat a la seva darrera obra, Como polvo en el viento (2020), una monumental reflexió - 670 pàgines - sobre la pervivència de l'amistat i de l'amor en un grup d'exiliats cubans, testimonis dels avatars i evolució dels seixanta anys de Cuba i els seus fills.

Començaré, però, per fer quatre pinzellades sobre la biografia i trajectòria d'aquest autor, per si encara queden lectors tan ignorants com jo mateixa: 

 Leonardo de la Caridad Padura Fuentes, va néixer a l'Havana el 9 d'octubre de l'any 1955. La seva família residia a La Mantilla, al barri d'Arroyo Naranjo, a prop del conegut barri de La Víbora, on va realitzar els seus estudis preuniversitaris i va conèixer la que seria la seva dona i col·laboradora, la després guionista Lucía López Coll, a qui dedica una reconeixement molt sentit al final de la novel·la que comentem: Y al principio, en el medio, en el final, arriba y abajo, a un lado y otro de mi trabajo... siempre está Lucía. Solo puedo repetir que sin ella esta novela (igual que el resto de mis libros) no hubiera sido escrita, sin sus lecturas no sería la novela que es. Digo más: sin ella yo no sería la persona que soy.

Aquests escenaris de la infantesa i joventut tenen una presència constant a la seva obra, degut a l'estreta relació afectiva que hi sent.

Va estudiar Literatura Latinoamericana a la Universitat de l'Havana i des dels vint-i-cinc anys es va dedicar al periodisme, en mitjans com la revista literària El caimán barbudo o el periòdic Juventud rebelde, on redactada reportatges d´història i cultura. També va ser cap de redacció de La Gaceta de Cuba.

El 1988, amb 33 anys, va publicar la seva primera novel·la, Fiebre de caballos, però el gran reconeixement li arribava amb la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades per l'esmentat detectiu Mario Conde: La tetralogia de les Quatre estacions -  Pasado perfecto (1991), Vientos de Cuaresma ( 1994), Máscaras ( 1997) i Paisaje de otoño (1998) -, que van ser convertides en mini sèrie per a la plataforma Néflix el 2016, seguides d'altres amb el mateix protagonista: Adiós, Hemingway ( 2001), La neblina del ayer ( 2005), La cola de la serpiente (2011), Herejes (2013) i La transparencia del tiempo (2018).

Tanmateix el ressó internacional definitiu ja l'havia conseguit el 2009, amb la  novel·la històrica en què ficciona el personatge de Ramon Mercader, l'assassí de Leon Trotski i fa una immersió profunda a la història de Cuba.

També a les novel·les negres, hi apareix magistralment retratada la realitat de la societat cubana, i la crítica social que se'n desprèn el converteixen en un dels grans renovadors del gènere policíac en llengua espanyola. 

Leonardo Padura és un escriptor polifacètic.

A més de novel·lista, Padura és guionista cinematogràfic. Ha escrit per a documentals, com Yo soy del son a la salsa (1996) i per a pel·lícules de ficció com Regreso a Ítaca ( 2014), que es basa en el seu llibre La novela de mi vida ( 2002). I com a assagista especialitzat en Alejo Carpentier i José María Heredia i en la novel·la negra en llengua espanyola, ha escrit excel·lents assajos com: Colón, Carpentier, la mano, el arpa y la sombra (1987), Un camino de medio siglo: Alejo Carpentier y la narrativa de lo real maravilloso (1994), Modernidad, posmodernidad y novela policial (2000), José Maria Heredia: la patria y la vida (2003)...

Té també una sèrie de contes i ell mateix edita algunes de les seves entrevistes i reportatges.

Tanta literatura de qualitat li ha merescut diversos premis: el Premio Nacional de Literatura de Cuba, el 2012, l' Orden de las Artes y las Letras, atorgat pel govern francès, el 2013, i el Premio Princesa de Asturias de las Letras, el 2015, entre molts d'altres.

I ara, al 2020, ens ha regalat aquest "novelón" que avui vull comentar.

Novelón per les dimensions - és d'aquells llibres que no pots dur a la bossa, que no és aconsellable baixar a la platja, que requereix de taula i de llapis per anar fent anotacions - i per la densitat de la història i de les reflexions i sentiments que s'hi apleguen. 

A mi m'agraden les novel·les corals, les novel·les riu, en què una colla de personatges, o famílies, són conduïts i transformats pel fluir del temps i de les circumstàncies de la societat o societats en què s'inscriuen.

I també, i sobretot, m'agraden les novel·les en què hi trobo humanitat, autenticitat, sentiments i reflexions que , encara que allunyats de la meva petita realitat, pugui reconèixer com a universals i propers.

I m'agrada l'escriptura solvent, precisa i alhora màgica, que m'atrapa i m'embolica en l'aventura i el sentir dels personatges, pels quals s'acaba desenvolupant tota una xarxa de simpaties i rebutjos.

Tot això m'ho ha donat Como polvo en el viento, i els membres del Clan en la seva aventura vital i tan condicionada per la història d'aquesta illa que expulsa els seus fills , però no els deixa que l'oblidin mai.

La narració molt detallista i tan reflexiva potser es pot fer farragosa per a lectors dels que sempre voldrien retallar pàgines i anar "al gra", però a mi m'ha resultat en tot moment interessant i amena. I el llenguatge dels diàlegs, amb la picantor i la dolçor del parlar cubà, esquitxat d'expressions i dites, novament deliciós. 

El títol, aquell Dust in the wind, de la cançó de Kansas, que algun personatge completa amb el ... hasta la victòria final, de la cèlebre frase atribuïda a W. Churchill, De derrota en derrota fins a la victòria final, plasma de manera recorrent la dispersió traumàtica de l'exili, alhora que la permanència dels sentiments de pertenència a un lloc i a una història personal i afectiva compartida.

És difícil de comentar tot el que es troba en aquest llibre, però estic segura que, qui s'atreveixi a deixar-s'hi endur no se'n penedirà. Jo recordaré moltes de les hores que m'ha fet viure i m'enduc per sempre el personatge d'aquesta Clara-cargol que roman a Fontanar, sempre disposta a acollir dins de la seva precària closca els fragments d'aquest pols que el vent ha dispersat.