La petita de les Brontë: la més angelical?

Agnes Grey, Anne Brontë

Aquesta és una novel·leta escrita amb ànims d'exemplaritzar les jovenetes i de prevenir-les dels riscos de la coqueteria i dels matrimonis per interès, i, de passada, de fer una lloança i defensa de les sofertes joves cultes, però pobres, que es veuen obligades a treballar d'institutrius i suportar tot tipus de menyspreus i arbitrarietats dels potentats que les contracten i dels seus pupils, generalment malcriats i cruels.

Una mena d'autobiografia ficcionada, una autoficció diríem ara, però amb prou pistes com per reconèixer el clam de la jove escriptora.

Perquè Anne Brontë, que la va publicar als vint-i-set anys i que moriria dos anys després, havia conegut des dels dinou el que era treballar fora de casa com a institutriu.

La petita de les Bromtë havia nascut el 17 de gener de 1820  a Thornton, però de seguida la família s'havia instal·lat a Haworth, a la rectoria adjudicada al pare. Quan encara no havia fet l'any va quedar òrfena de mare. 

Va créixer en els erms coberts de bruc d'aquesta regió tan salvatge de Yorkshire, criada pel pare, Patrick Brontë, la tia Branwell, germana de la mare, una minyona anomenada Tabitha Aykroyd, Tabby, i amb els cinc germans: Maria, Elizabeth, Charlotte, Branwell i Emily, encara que les dues grans van sucumbir a la tuberculosi quan Anne només tenia cinc anys.

Feble i amb una salut delicada va ser educada a casa, enmig del món màgic i fantasiós que s'havien creat els quatre germans supervivents , indubtablement afectats per les morts que havien viscut tan seguides i properes, i que s'articulava al voltant de dos mons inventats, convertits en excusa per a una activitat escriptora desaforada: Gondal i Angria.

Després d'una no gaire llarga etapa de formació en una escola, on la seva germana Charlotte treballava com a mestra, Roe Head, als dinou anys va començar a treballar com a institutriu - una de les poques sortides laborals per a les joves solteres de classe mitjana o baixa, instruïdes  - i ho va fer amb un parell de famílies on va constatar la duresa d'aquesta tasca amb alumnes ingovernables i /o consentits, i pares desinteressats o injustos que no li permetien posar en pràctica els seus projectes educatius.

Tanmateix, de l'experiència com a institutriu - la més llarga de les tres germanes -, en va extraure material per a la seva primera novel·la, Agnes Grey, que es va publicar el 1847.

Ja retirada a la rectoria de Haworth i tancada en el cercle familiar tan estret i singular, Anne va escriure La llogatera de Wildfell Hall, una obra que va ser rebuda amb gran escàndol, perquè plantejava la llibertat de la dona d'abandonar un marit alcohòlic i descrivia la degradació d'aquest, en gran part inspirada per procés seguit pel seu germà Branwell, que moriria tuberculós entre atacs de delirium tremens, el 1848. El mateix any, apareixia aquest llibre titllat com a "desagradable" i un atac a la moral i als bons costums. Fins i tot la seva germana Charlotte havia arribat a manifestar que el considerava impropi de l'escriptura femenina.

Pocs mesos després de la mort de Branwell, moria Emily, també de tuberculosi i Anne entrava ja en un procés similar que la duria a la tomba l'any següent, el 1849. 

Anne va ser l'únic membre de la família Brontë que no va ser enterrada a Haworth, perquè, en un últim intent de millorar una salud molt malmesa, l'havien duta a Scarborough, a la costa nord, on ella havia passat algunes vacances amb la segona família amb què va treballar com a institutriu. Allà , en braços de la seva germana Charlotte, es va apagar definitivament.

Quan un any després de l'aparició d'Agnes Grey, Anne escriu un prefaci a la segona edició de La llogatera de Wildfell Hall - mira d'explicar el perquè de la seva segona obra, que ha cridat molt l'atenció però també ha estat molt criticada - i es refereix a la primera amb aquests termes: Com la història d'Agnes Grey  va ser acusada de carregar les tintes en aquells passatges que eren precisament una còpia exacta de la realitat, en els que va evitar escrupolosament tota exageració... , està fent una declaració de la seva voluntat de ser una cronista fidel d'una realitat que ha viscut de primera mà. 

Segons la creença, inculcada pel senyor Brontë, un llibre havia de ser no només una distracció sinó que havia d'incloure una lliçó moral, Anne desplega una trama a base d'una sèrie d'episodis en què personatges absolutament virtuosos i susceptibles de ser feliços: Agnes, Mr. Weston, la família Grey... - i aquesta és una diferència amb les novel·les de les seves germanes en les quals o bé no se'n salva ningú o bé amb prou feines la protagonista - fan una demostració de les seves bones obres, en contraposició d'altres, frívols i de vegades malintencionats. Evidentment, el desenllaç, acord amb la intenció moralitzadora, és venturós per als primers, mentre que els segons reben el càstig corresponent.

Què podia haver escandalitzat la societat del moment en aquest relat que pretén ser tan edificant? Penso que el pecat rau en què Anne Brontë va saber fer un retrat, gairebé caricaturitzat, de molts personatges, clixés i actituds perfectament reconeixibles entre la classe benestant de la ruralia britànica, que no va agradar que fos tan clarament plasmat.

L'autora, que manifesta clarament la seva intenció exemplaritzant més que lúdica, s'adreça en algunes ocasions directament al lector i empra un narrador en primera persona, facilitat la identificació d'aquesta Agnes Grey amb ella mateixa.

El to de la narració, una mica retòric i amb acusats tics d'un romanticisme sentimental, pot resultar una mica "mongil" en ocasions, però cal recordar les circumstàncies d'edat, època i profunda religiositat d'Anne Brontë, en escriure-la.

Per resumir: Agnes Grey és una molt digna novel·la d'iniciació d'una escriptora que, en la seva segona obra, La llogatera de  Wildfell Hall ja es mostraria molt més incisiva i profunda i que, si la salut li hagués estat més favorable, ben segur hauria desplegat una obra tan cabdal o més que la de la seva germana Charlotte, que sí va disposar d'uns quants anys més de vida i d'escriptura.