Bon dia, mitjanit i El ancho mar de los Sargazos, de Jean Rhys
Acabo aquestes dues novel·les de la celebradíssima i considerada com una de les millors escriptores del s. XX, Jean Rhys, que no coneixia ni de nom. Una de tantes assignatures pendents, com s'acumulen en proporció directa a la suma dels anys.
I em molesta molt haver de reconèixer el que apuntava en el títol d'aquest post: m'ha admirat i algunes vegades he gaudit de la bellesa de la seva escriptura, però no he passat gaire bones estones amb la seva lectura. Ho intentaré d'explicar, però abans veiem el que he descobert d'aquesta celebèrrima, i per a mi desconeguda, autora:
Jean Rhys, l'autèntic nom de la qual era Ellen Gwendolen Rees Williams , va néixer a Roseau, La Dominica, a les Antilles, quan l'illa encara pertanyia a l'Imperi Britànic, el 24 d'agost de 1890.
El seu pare era gal·lès i la seva mare criolla, d'ascendència escocesa.
Va passar la seva infantesa al Carib i als setze anys es va traslladar a Londres per estudiar teatre, però en morir el seu pare pocs anys després, va haver de fer de corista per guanyar-se la vida.
Durant la dècada dels anys 20 va viatjar per Europa, de manera bohèmia i fregant gairebé la pobresa, però entrant en contacte amb l' Art Modernista i la Literatura. A París, l'any 1922, va conèixer l'escriptor Ford Madox Ford amb qui va mantenir una relació sentimental cabdal. I va començar a escriure.
El 1927 va publicar un llibre de relats i l'any següent, la seva primera novel·la, Postures. Van seguir Després de deixar el Sr. Mackenzie ( 1931), Viatge a la foscor (1934 ) i Bon dia, mitjanit (1939).
Després, ja en un progressiu procés d'alcoholisme, va abandonar qualsevol activitat literària i va viure uns anys de silenci i oblit. Fins que el 1956, a partir d'un programa radiofònic que va adaptar Bon dia, mitjanit, la BBC va publicar un anunci en el periòdic New Estatesman demanant de localitzar-la. Animada a recuperar l'escriptura, el 1966, de la mà de Diana Athill, va publicar Ample mar dels Sargassos, que va guanyar el premi W.H.Smith i el de la Royal Society of Literature i que va ser adaptada a la televisió per la BBC. Posteriorment s'ha fet més d'una versió cinematogràfica.
Més endavant, va publicar dues col·leccions de relats: Els tigres són més bells (1968) i Que vostè la dormi bé, senyora (1976).
Durant l'últim període de la seva vida, va viure a Londres, juntament amb un amic britànic, intèrpret de jazz.
Va morir a Exeter, el 1979, als 88 anys, deixant una autobiografia que es va publicar pòstumament, Un somriure, siusplau.
És innegable que les seves vivències de no sentir-se mai de cap terra, ni plenament acceptada, d'una infantesa en què no era ben tolerada ni per la societat criolla ni per l'europea que residia a La Dominica, van marcar el seu temperament, la seva trajectòria personal i la seva obra.
No és estrany, per tant, que moltes de les novel·les i els relats mostrin dones desarrelades, sense forts vincles familiars, desplaçades en el si de societats que no les accepten i ni ella fa seves. I que estiguin banyades per la tristesa i la depressió, encara que els seu estil, ple de tics i exuberàncies modernistes i de excessos caribenys, les tenyeixin de colors.
Vaig arribar a l'Ample mar dels Sargassos - com no podia ser d'una altra manera, atès el meu treball actual - de la mà de Charlotte Bronte i Jane Eyre, perquè es diu que la Rhys la va escriure com una preqüela de la "boja de les golfes", aquella Bertha jamaicana, primera dona, turmentada i que turmentava Mr. Rochester.
L'Antoinette de la Rhys és realment caribenya, com la Bertha de la Brontë, però el seu món a l'illa és tan oposat al de l'Anglaterra del XIX retratat per la Brontë - per molt que sigui passada per la visió romàntica/reivindicativa de l'escriptora anglesa -, que m'ha costat de relacionar-les.
La novel·la es divideix en tres parts.
La primera, narrada en primera persona per la protagonista, ens dóna uns flashos de la seva infantesa i primera joventut a la seva paradisíaca i inquietant illa caribenya, marcades per la natura exuberant, el desamor de la mare, la soledat i el rebuig d'unes comunitats oposades i sovint violentes.
La segona, que narra un jove anglès de pas per l'illa, convertit en el seu marit per interessos econòmics, i en què m'ha costat reconèixer el misteriós, amargat, atractiu i profund Mr. Rochester de Jane Eyre, repassa els primers mesos del matrimoni, en una finca situada en una altra de les illes antillanes. Pocs mesos, però asfixiants, perquè l'entorn, extremadament sensual i violentament tropical, propicia una relació de molta intensitat i malignitat que acaba en enormes desavinences i en el principi de la bogeria i la crueltat en què desembocarà la parella.
La tercera part, ja a Anglaterra, que narren Antoinette ja convertida en Bertha - un intent més d'anorrear-la per part del marit? -, i la seva cuidadora, ens mostra a la protagonista que coneixem de l'obra brontiana, transformada en una mena de fantasma rabiós, reclòs i amagat en les golfes de la mansió de Mr. Rochester: és a dir, en la boja de les golfes .
Diuen que en això resideix - a banda de en la seva innegable qualitat literària i en la bellesa i força d'algunes de les seves descripcions i imatges - el quid de l'interès d'aquesta novel·la: que Antoinette/Bertha és l'arquetip de tot el que la societat victoriana volia reprimir en la dona que no acceptava el paper que se li havia adjudicat, i que, per això, era titllada d'histèrica, boja, pertorbada i perillosament antisocial.
Personalment, veig més aviat el relat - brillantíssim, això sí - de la vida desgraciada i tristíssima d'una nena que no va poder madurar a causa de les circumstàncies duríssimes de la seva infantesa i de tants rebuigs i pors com va patir en la seva delirant i embriagadora - en tots els sentits de la paraula - illa de les Antilles, a l'inici del dur període post colonial .
I anem ara, a Bon dia, mitja nit, una novel·la escrita dècades abans de la que acabem de contemplar, i que ens trasllada al París anterior a la Segona Guerra Mundial i al transitar erràtic i melangiós de la Sasha Lansen, una dona anglesa de mitjana edat, alcohòlica i depressiva, que busca ressuscitar les emocions i records d'una altra estada a la capital francesa, aleshores escenari d'un amor apassionat.
La protagonista, que de vegades està desperta i que fa sempre el contrari dels que s'ha proposat fer: "tot planificat", "ni una copa més"..., i que d'altres es lliura a somnis inquietants; que segueix el joc de gigolós i personatges també desesperats que transiten pels carrers parisencs i que la toleren perquè es pensen que és una vella rica; que beu i plora desconsolada i sempre sola... sembla ser el vehicle perquè Jean Rhys exemplifiqui la inestabilitat, la por i el desemparament d'una dona que ha passat de la joventut a l'edat madura sense cap ancoratge que la preservi de l'absurd i de l'alcohol.
Un cop més, l'escriptura, que aprofundeix en la tècnica del monòleg interior de feia poc estrenat per Virgínia Woolf i James Joyce, amb un estil entretallat i fragmentari molt aconseguit, m'ha semblat brillantíssima, amb els tocs de fina ironia i humor amarg que la travessen.
Llàstima que aquesta obra, una de les grans novel·les que han proliferat en la Literatura al voltant de l'alcoholisme, relati una altra caiguda a l'infern d'una dona més, que com l'Antoinette d' Ample mar dels Sargassos, ha de mirar-se contínuament al mirall, amb un vas de rom o una copa del que sigui a la mà, per intentar trobar-se.
Llàstima que tanta brillantor no es tradueixi, per a mi, en una bona estona de lectura, i que la tristor que s'escapa de les pàgines d'aquestes dues novel·les em provoqui que, en tancar-les, respiri alleujada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario