Amb el mar de pantalla

sábado, 13 de noviembre de 2021

Per a salvatges, les novel·les de Faulkner


 

Las palmeras salvajes, William Faulker

De joveneta m'encantava. Tinc el volum de l'Editorail Aguilar, de la Biblioteca Premios Nobel, de les seves Obras escogidas Tomo I, un bon totxo de gairebé mil cinc-centes pàgines, en paper Biblia, amb el nom, "Mercedes Foradada" amb la meva lletra de bona nena, i la data en què me'l van portar els Reis, el 6 de gener de 1968. Jo tenia vint anys i ell en feia divuit que havia rebut el Premi Nobel i sis que havia mort.
Ara, que acabo de llegir Las palmeras salvajes - m'hi ha dut la lectura d'un petit i especial llibre actual, que encara tinc pendent de ressenya, Los días perfectos, de Jacobo Bergareche -, em sorprenc, i molt, d'aquelles lectures juvenils i del fet que les entengués prou com per gaudir-ne.
Perquè les últimes lectures que he fet de Faulkner m'han deixat un regust agredolç: innegables la seva força narrativa, l'estil potent i a estones bellíssim, la valentia i extrem de les seves temàtiques, la humanitat dels seus personatges, però... què esquerp, què dur, què difícil resulta llegir-lo intentant treure tot el suc i el misatge de la seva prosa exhuberant i embolicada!
Fa un parell d'anys vaig llegir Santuari, que vaig tenir la mala pensada de proposar per a un Club de Lectura, perquè n'havia llegit unes crítiques fabuloses, abans d'haver-lo comprovat per mi mateixa.  La novel·la ens va horroritzar i escandalitzar i a algunes persones, fastiguejar. Després he descobert que, malgrat haver estat enllestida l'any 1929, el mateix Faulkner havia prohibit que la publiquessin fins al 1931, després d'una revisió a fons, que no va aconseguir eliminar la duresa i la violència que la travessen.
Aquesta última, que en realitat combina dues històries distintes, Palmeras salvajes i El viejo, ens parla d'un amor condemnat a la tragèdia des dels inicis, pel rebuig a viure'l des de la quotidianitat i el costum, i, d'altra banda, de la impossibilitat d'estimar de qui prefereix la presó a l'exercici de la llibertat i a la responsabilitat del compromís, sempre amb el rerefons d'una naturalesa desfermada i inhabitable, que propicia unes descripcions magistrals i pletòriques de força: Era que la nítida línea donde el agua  fosforescente se juntaba a la oscuridad estaba ahora diez pies más alta de lo que estaba un momento antes y se rizaba hacia delante sobre sí misma como una capa de masa enrollada para una torta. Se empinaba, dilatándose; en cresta se rizaba como la crin de una caballo al galope y, fosforescente también, hervía y fluctuaba como el fuego.
He acabat el llibre, sense poder-lo deixar, i alhora amb moltes ganes de poder agafar un altre de més benèvol i gratificant. Però també amb una curiositat enorme per descobrir els sentiments contradictoris i l'ambivalència que em provoca aquest autor.
Si tingués temps, si no s'acumulessin tantes lectures que he de fer o que vull fer en l'espai de temps de què disposo, tornaria a agafar el volum de l'Aguilar per mirar de descobrir què em va entusiasmar de El villorrio o Mientras agonizo i comprovar, un cop més, com el temps, l'edat, l'acumulació de lectures, el moment present... condicionen la valoració dels millors autors i les obres més indiscutibles.




      








No hay comentarios:

Publicar un comentario