Les gràcies que mai ens hauríem de callar

Les gratituds, Delphine de Vigan

Fa uns dies, concretament el 8 de juny, vaig comentar en aquest blog una relectura que havia fet de Res no s'oposa a la nit. Una lectura que m'havia reconciliat amb una autora, ara penso que molt injustificadament bandejada per mi, de la qual ja en vaig fer una breu ressenya.

Per tant, passo directament a fer alguna pinzellada del que m'ha suscitat aquesta nova lectura.

En primer lloc - noblesa obliga - he de corroborar que Delphine de Vigan és una boníssima autora, que mereix ser seguida i paladejada.

Després, i m'ha semblat molt meritori, vull remarcar la duresa de la temàtica - segurament especialment colpidora a la meva edat - tractada amb tanta tendresa i tocs d'humor respectuós i subtil. Parlar d'una afàsia i d'un deteriorament finals, viscuts amb plena consciència i les corresponents dosis de por i de dolor per qui ha tingut profesionalment una relació tan estreta amb les paraules,  és un desafiament monumental, si no es vol caure en un melodroma sentimentaloide o, per l'altre cantó, en una eixuta descripció mèdica que faria insofrible la lectura.

Delphine de Vigan, al meu parer, aconsegueix un relat perfectament equilibrat, auster i alhora efectiu i molt commovedor. La delicadesa del tracte de la dona malalta amb els seus dos àngels de la guarda, la veïna/amiga/filla i el logopeda, són una exhibició de respecte, afecte i sentit de l'humor. El joc de les paraules perdudes i maldestrament substituïdes - aquí, un cop més, hem de lamentar haver de recórrer a traduccions i no poder gaudir del text en l'idioma en què va ser escrit, en què, segurament, les correspondències deuen ser encara més afinades (exemple: "merder", enlloc de "gràcies", té més sentit si es pensa en el que devia ser originalment un "merci", o en un "mercès" català) - és alhora patètic, i de vegades arrenca un somriure, sense que es perdi ni una espurna del drama que evidencia.

He llegit aquest text, amb l'ànim encongit i amb un somriure penjat als llavis, sentint alhora la por i el patiment de la protagonista i, alhora, el seu ànim invencible d'ajudar a viure aquells que estima. He trobat un enorme encert l'aparició, entre exercicis memorístics amb què no creu i la solicitud dels seus dos cuidadors, de les seves preguntes insistents sobre els aspectes que ha intuït que són problemes sense resoldre a les seves vides respectives. I la llibertat d'esperit i dignitat que aconsegueix mantenir fins al final: el ganivet robat que obre finestres, les pastilles segrestades per quan decideixi posar el punt i final.

He valorat, ultra la cruesa de la malaltia i la situació tan dura de qui la pateix, les mostres de solidaritat, de fidelitat, compromís i lleialtat de tots els protagonistes, la seva tendresa i el seu compromís envers els que la vida els ha anat acostant. I em sembla significatiu que, per a contraposar les postures d'incomprensió, poca delicadesa i mercantilisme de la societat davant d'aquest tipus de malaltia, hagi recorregut a una directora de la residència odiosa , que només existeix en els malsons de la malalta.

I, sobretot, em quedo amb alguna cosa que suscric al cent per cent, encara que no sempre hagi sabut dur a la pràctica: la necessitat, bondat i justícia de donar les gràcies, no només amb el pensament ni amb l'actitud, sinó amb les paraules, mentre les tinguem.

Moltes "merders", Delphine de Vigan, per aquesta petita joia que ens has regalat!