El jardí de vidre, Tatiana Tîbuleac
Aquesta jove autora té als ulls part de la tristesa i de la poesia de les seves novel·les. Al menys de les dues que li he llegit.
L'altra, L'estiu que la meva mare va tenir els ulls verds, em va impactar especialment. Més que aquesta, que tanmateix, trobo remarcable. La barreja d'amor/rebuig en ple desconcert de l'adolescència turbulenta i turmentada del protagonista, que veu com se li'n va l'ésser que, amb tots els greuges i limitacions, li ha donat l'únic amor que ha conegut, no és fàcilment oblidable. Algunes imatges, la bellesa enmig de la merda - com aquests ulls que el noi va veient progressivament més verds mentre la ruïna s'apodera de la resta del cos - i el contrast entre brutalitat i tendresa extrema del llenguatge, conformen un relat d'aquells que acompanyen de per vida. I que, tanmateix, no es pot recomanar a tothom.
És obvi que aquesta autora no és gaire coneguda, o no ho era abans d'aquest estiu d'ulls verds que ens va arribar traduït l'any 2019, entre altres raons perquè és jove i perquè encara no té una obra molt extensa, encara que sí reconeguda i premiada.
Qui és, doncs, Tatiana Tîbuleac?
Va néixer a Chisináu, la capital moldava - que és l'escenari d'El jardí de vidre - el 1978.
Afortunadament per a ella, la seva infantesa no va ser com la dels protagonistes de les seves obres: el seu pare era periodista i la seva mare , editora, per la qual cosa va créixer envoltada de revistes i llibres i va desenvolupar des de ben petita la seva afició lectora.
Va estudiar Periodisme i Comunicació a la Universitat de Moldàvia i allà va iniciar-se com a traductora, reportera i correctora, en diversos mitjans de comunicació.
De nacionalitat moldava i romanesa alhora, amb només 17 anys, el 1995, va començar a treballar al diari FLUX, de gran difusió en aquella època a Romania, i de seguida va tenir la seva pròpia columna, que va anomenar "Històries veritables".
Posteriorment va treballar a la televisió en una època en què buscava conèixer persones diferents, i amb circumstàncies més difícils perquè les considerava més interessants.
El 2017 va abandonar el periodisme i l'any següent es va instal·lar a París, on segueix residint.
Havia debutat com a escriptora el 2014, amb un recull de contes Fàbules modernes, una col·lecció de cinquanta històries curtes sobre la migració, que havien tingut els seus orígens en diversos relats que havia anat publicant al facebook, amb el desig d'introduir factors d'anàlisi diferents sobre aquest fenomen.
La seva primera novel·la, la ja esmentada L'estiu que la meva mare va tenir els ulls verds va aparèixer l'any 2017 i va rebre diversos premis: el de la Weiter's Union de Moldàvia, el de la revista literària l'Observatori Cultural de Bucarest i el Premi Observator Lyceum al festival FILIT de Iasi, i va ser traduïda a diversos idiomes.
Amb la segona, aquesta El jardí de vidre que vull comentar, apareguda el 2018, va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea, el 2019.
El primer qualificatiu que em ve a la ment a l'hora de parlar d'aquesta novel·la és original. I li segueixen els de difícil, dura, colpidora, trista i molt poètica.
La protagonista, la petita Lastocika, que acompanyarem fins a la seva entrada a la Universitat i de la qual tindrem flashos dispersos en la seva maduresa, és adoptada per una dona soltera que la rescata d'un hospici, on ja ha après els camins del dolor i les vexacions, amb unes intencions que van des de l'ambició de donar-li una vida millor a la menys altruista d'assegurar-se una col·laboradora a temps complet a la llar i en el seu "pròsper" negoci de recollida i venda d'envasos de vidre.
Lastocika, ja adulta, escriu i revela fragments dels seu pati a Chisináu, poblat per personatges perdedors i entranyables que són recordats amb extraordinària sensibilitat i duresa, en uns moments agitats en què la guerra dels idiomes - moldau, romanès, rus - i la reformulació de les fronteres i els sistemes polítics afegeixen un plus d'incertesa al ja incert futur de la petita comunitat, on la nena ha de cercar tot l'amor que la vida li ha anat negant.
Amb la barreja d'amor i odi ja habitual en els personatges d'aquesta autora, la protagonista desgrana uns records majoritàriament crus, però també esquitxats d'una salvatge tendresa i poesia, que dibuixen no només el panorama de la seva infantesa devastada sinó l'evolució d'un país en què les diverses llengües i unes radicals concepcions dels patriotismes s'han convertit en armes llancívoles.
Es tracta d'un llibre, també, difícil d'oblidar, amb moments d'una conmovedora bellesa però que, de vegades, es fa difícil de transitar, potser per la fragmentació del relat i l'estil tan elíptic de l'autora. La traducció, al meu parer, un xic retòrica, no acaba d'ajudar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario