Un Hamnet convertit en Hamlet

 

Hamnet, de Maggie O'Farrell

Hamnet és el nom del fill de William Shakespeare i Agnès Hathaway, mort a l'edat d'onze anys per causes que es desconeixen.

Segons l'autora els noms de Hamnet i Hamlet eren equivalents en la seva època i ella ha decidit que el fet de titular Hamlet el seu drama més impactant va ser una forma d'homenatjar el fill perdut i de complir amb el seu dol. També ha decidit que calia treure de l'ombra la mare, tradicionalment menyspreada i descrita com una dona analfabeta, ignorant i lletja, que va seduir un jove Shakespeare de 18 anys, quan ella en tenia 26, no se sap mitjançant quines males arts.

Veiem, primer, quatre pinzellades sobre Maggie O'Farrell, una de les meves autores preferides i que , per tant, sovint em dóna la satisfacció de publicar un nou llibre.

Va néixer el 27 de maig de 1972 a Coleraine, Irlanda del Nort.

Va créixer a Gales, Escòcia, i als vuit anys va patir una encefalitis que la va tenir apartada de l'escola i de la vida normal durant tot un any, experiència que es veu reflectida en més d'una de les seves novel·les.

Posteriorment va estudiar Literatura anglesa en el Murray Edwards College.

Va exercir com a periodista a Hong Kong i com a redactora literària a The Independent, i va impartir classes d'Escriptura Creativa a la Universitat de Warwick i al Goldsmith's College.

Està casada amb el també escriptor William Sutcliffe. Actualment resideix amb la seva família a Edimburg.

La seva primera novel·la va ser After You'd Gone (2000). La van seguir My Lover's Lover (2002), The Distance Between Us (2004), que va guanyar el premi Somerset Maugham, i La extraña desaparición de Esme Lennox (2006).

Van seguir La primera mano que sostuvo la mía (2009), Instrucciones para una ola de calor (2013), Tiene que ser aquí (2016) i Sigo aquí, (2017), un llibre autobiogràfic on relata les 17 ocasions en què va estar en perill de perdre la vida.

Totes les seves novel·les aborden relacions familiars i la crítica hi assenyala influències de Charlotte Brontë, Virgínia Woolf, Margaret Atwood, Leon Tolstoi, Edith Warton  i Dafne du Maurier.

Amb Hamnet, ha guanyat el Women's Prize de narrativa del 2020.

Tot el que se sap del Hamnet real és que va néixer amb la seva bessona, Judith, el 1585 i que va morir, onze anys després d'una malaltia desconeguda, que O'Farrell opina que podia ser la pesta bubònica.

Segons l'autora, la intenció d'aquesta obra que feia anys volia escriure, però que va ajornar perquè - supersticiosa com és - volia que el seu propi fill sobrepassés els 11 anys, ja que no es veia amb cor de descriure la malaltia i mort d'un nen i el dolor i la impotència de la mare, en una etapa en què tant es podia reconèixer, era mostrar un William Shakespeare humà i familiar, i rescatar de l'oblit el seu fill desaparegut en una edat tan injusta.

Però sobretot, pretenia contrarestar la imatge negativa i despectiva d'Agnès Hathaway a qui descriu com una criatura seductora, vital i primigènia, mig dona, mig esperit del bosc, dotada d'uns enormes poders de comprendre, estimar i guarir a partir de tots els elements de la natura que coneix, conrea i aplica. Una dona capaç de sacrificar-se i deixar volar al marit, que no acaba de comprendre però que respecta i en qui intueix una profunditat i uns espais interiors inèdits.

O'Farrell afirma que està convençuda que l'Agnès Hathaway real és més a prop de la seva que de la que descriuen algunes cròniques, i argumenta que, tot i que W. Shakespeare va fer tota la carrera a Londres  mentre els seus restaven a Stratford, mai no els va abandonar, després de la mort del fill els va comprar una gran mansió i més tard hi va tornar per restar-hi fins a la seva mort. Ric i popular com s'havia fet i mimat per la noblesa, hauria triat, aquest destí si no hagués tingut uns lligams molt sòlids amb la seva dona i les dues filles?

La novel·la és bonica, plena de descripcions de personatges, situacions i paisatges molt suggeridors i aconseguits. Manté al llarg de tots els capítols l'interès i té passatges molt bells. Es podria dir que és una novel·la rodona.

Tanmateix, com ja em sol passar amb molts bons llibres que vaig llegint darrerament, no la podré recomanar a cap Club de Lectura, perquè les escenes de la malaltia, mort i enterrament del nen, el Hamnet que posteriorment el pare convertirà en Hamlet, són tan vívides i crues, que podrien ferir la sensibilitat i la memòria d'alguns dels participants que han hagut de passar per circumstàncies semblants o també molt doloroses.

I és una pena.