Lo breve , si bueno, dos veces bueno

 

Paradero desconocido, Kressman Taylor

Molt recomanada per la meva filla, amb qui, entre moltes altres coses, tenim un continu i deliciós fluix de lectures, ahir, en un parell de tacades, vaig llegir aquesta petita i enorme obra d'art que, a la primera pàgina, ja vaig recordar haver vist en una de les seves versions teatrals.

Amb les paraules justes i a través d'una contundent correspondència entre dos amics a qui el verí del nazisme converteix en cruels depredadors, ens podem fer el càrrec de com el fanatisme pot envair les intel·ligències i sensibilitats més agudes i convertir els homes en el llop despietat que, malauradament, tots portem dins.

Poques vegades, amb un estalvi tan gran de pàgines - 70, concretament, en aquesta versió -  s'ha pogut descriure l'evolució i degeneració d'unes mentalitats lliberals fins a la radicalització extrema a causa d'un pensament nacionalista portat als extrems del crim, la por i la venjança.

I aquesta petita joia és obra d'una dona, Katherine Kressmann, una nord- americana que treballava de publicista i que en les seves hores lliures escrivia per a algunes revistes literàries. El 1938, empesa per l'horror del que es preveu que està passant i pot acabar passant a Alemanya escriu aquest relat, que es va publicar a la revista Story, sota el pseudònim Kressmann Taylor ( els seus cognoms de soltera i el de casada), ja que tant el seu marit com l'editor van considerar que era una història molt bona, però massa dura per aparèixer signada per una dona. L'any 1939 es va publicar en forma de llibre, també a Anglaterra, i es va començar a traduir a altres idiomes. Però l'extensió ràpida dels exèrcits de  Hitler per Europa el va relegar a la llista de llibres prohibits pel Reichskommisar, cosa que va provocar que el llibre no fos conegut al continent fins a gairebé seixanta anys després. 

La mateixa autora reflexiona sobre les raons que la van portar a escriure aquest relat:

Poc abans de la guerra, uns amics alemanys - cults, intel·lectuals, de bon cor - van tornar a Alemanya després d'haver viscut als Estats Units. En molt poc temps es van convertir en nazis acèrrims. Es negaven a escoltar la menor crítica contra Adolf Hitler. En una visita  a Califòrnia  es van trobar  al carrer amb un íntim i vell amic jueu. No li van dirigir la paraula.  Li van girar l'esquena quan va intentar abraçar-los. Em vaig preguntar com podia  ocórrer una cosa així Què els havia pogut fer canviar d'aquella manera? Què els havia dut  a aquell grau de crueltat?[...]

Una lectura molt recomanable, per la qualitat literària i per l'efectivitat amb què es descriu com l'horror pot instaurar-se en unes mentalitats aparentment sanes.

Retrobaments que distancien

 

 

Pluja d'estels, Laia Aguilar

La Laia Aguilar és una jove escriptora nascuda a Barcelona l’any 1976, llicenciada en Comunicació Audiovisual. Treballa en el món de la televisió i ha participat com a guionista en sèries com ara Zoo, Ventdelplà, El cor de la ciutat, Infidels, Olor de colònia i Merlí, entre d’altres. És professora d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i professora de guió a la Universitat Internacional de Catalunya.

Literàriament, comença cultivant el gènere del conte, i l’any 2009 publica la seva primera novel·la: Les bruixes de Viladrau. Pare de família busca… és la seva segona novel·la. El 2016 arriba una novel·la juvenil molt personal,  Wolfgang (extraordinari), que protagonitza un nen superdotat d'onze anys amb una imaginació desbordant que somia convertir-se en un gran pianista, i que és guardonada amb el Premi Carlemany per al foment de la lectura. L'any 2018 publica Juno, que es fa ressò de la soledat i la desesperança dels menors tutelats. El 2020 fa el salt a la nove·la d'adults amb Pluja d'estels, Premi Josep Pla d'aquest mateix any, que narra el retrobament d'un grup d'amics marcats per una tragèdia que han mirat d'oblidar sense èxit durant 5 anys.

Encara abans de llegir els apunts biogràfics que he trobat a Internet, Pluja d'estels ja m'havia transportat al record d'algunes sèries de TV3, quan encara me les mirava. Amb les seves virtuts i les seves mancances.

És innegable que la narració és amena, que el guió és àgil i està prou ben lligat, que enganxa i que resulta una lectura que et crida i que has d'enllestir en poques sessions. S'hi reconeixen també els tics de la moderna narrativa catalana i d'una escriptura treballada i correcta, esquitxada de referències musicals d'una generació molt concreta, pinzellades de gastronomia i referències paisatgístiques prou conegudes. Amb tot..., i al meu parer, la història de la crisi dels quaranta, agreujada per una tragèdia que no s'ha acabat de pair ni resoldre, no aporta cap profunditat ni novetat. La temàtica és recurrent i els personatges tenen un tractament massa televisiu, massa superficial, massa d'efecte immediat. Les passions i tensions que els belluguen són apuntades però no aprofundides. Hi veig la sèrie, o la pel·lícula, però el llibre no em deixa cap pòsit de literatura memorable. Em quedo més aviat amb el personatge de Wolfgang, de la novel·la juvenil més aclamada de la mateixa autora, que un dels meus néts em va recomanar fa uns estius perquè ell l'estava llegint mentre passaven uns dies a casa nostra. 

Sóc conscient que aquesta és una opinió molt personal i que molts lectors devorarán Pluja d'estels -  com d'altra banda he fet jo mateixa i com recomano que facin els amants de la lectura que se t'endu - i gaudiran d'unes estones de distracció pura, que ja és molt d'agrair en els moments actuals. Segurament els meus gustos literaris personals i la necessitat de trobar en allò que llegeixo fragments que em commoguin o personatges i reflexions que m'acompanyin després de tancar el llibre, m'inhabiliten per valorar justament aquesta novel·la. 

O potser, simplement és que m'estic fent vella a marxes forçades.

Un tastet que fa venir més gana.

Jane Austen. Las cartas de Chawton, Kathryn Sutherland

Aquest llibre podria haver estat un tresor per als fans de Jane Austen, que encara, més de dos-cents anys després de la seva mort, ens comptem per milers de milers.

Ben editat, amb il·lustracions d'alguns fragments i comentaris aclaridors, constitueix un document valuós per observar la interrelació entre la vida de l'autora i la seva literatura.

Es tracta de tretze cartes - n'hi ha una de Sir J.S. Clarke, bibliotecari del príncep regent, i una altra de la germana, Cassandra Austen - escrites desde Chawton, la majoria, en què es pot trobar una material valuós sobre el dia a dia de l'autora, el seu entorn, els seus costums, la seva controvertida vocació literària, la societat en què es troba perfectament inserida... tot embolicat amb la seva finísima ironia i un sentit crític i benèvol alhora, que fa que, sovint, no sapiguem si estem llegint una carta o un fragment de la seves novel·les.

Detalls deliciosos i inoblidables sobre la correspondència a l'època, com la peculiar manera de plegar i lacrar el full de manera que serveixi també de sobre o  el correu de dos penics de Londres, o l'existència  i pertinença de Jane Austen a una Societat Literària (el que ara diríem un Club de Lectura) al poble del costat, Alton, o el paper de Cassandra Austen, la germana i amiga en la el procés d'elaboració de les novel·les de Jane, com a crítica,  opinadora i encarregada de fer alguns "treballs de camp" per a les descripcions paisatgístiques i les localitzacions de les narracions d'Austen, o la curiosa relació de l'autora amb el príncep regent i els seu bibliotecari que pretén dictar-li temes i enfocaments per a futures novel·les, o l'"enamorament" de l'autora d'alguns dels seus personatges com de l' Elizabeth Bennet de First Impressions, el títol original i més adients d'Orgullo y prejuicio...   

La pega - o encert, segons els mitjans de cadascú - d'aquest breu llibret és que, com els bons aperitius, obre les ganes de llegir moltes cartes més, algunes de les quals són esmentades o reproduïdes en breus fragments. Per a això, tanmateix, s'ha de tenir accès a una àmplia bibliografia - en anglès, of course - que apareix citada al final del volum o visitar el "Jane Austen's House Museum" a Chawton, on moltes d'elles han estat dipositades.  I amb un bon coixí de coneixement de la llengua anglesa, cosa que no està gaire a l'abast d'una servidora. 

Amb tot, un plaer haver pogut treure el nas al dia a dia d'aquesta dona singular per a la seva època i societat i bastant extraordinària per a qualsevol altre temps i col·lectiu. Una dona amb una vida curta - quaranta un anys - i aparentment limitada , només aparentment, que, malgrat tot, transmet la sensació d'haver estat prou feliç. 

Resulta reconfortant.   

 

 

Novament, Poesia encadenada

Una petita aportació a l'Any Felícia Fuster

En el marc del Desè recital de Poesia Encadenada a la Masia d'en Cabanyes, de Vilanova i la Geltrú, se'm va encomanar fer una petita introducció a la vida i obra d'aquesta poeta, traductora i artista plàstica, malauradament no prou coneguda ni reconeguda, el Centenari del naixement de la qual celebrem enguany.

Aquí deixo, la meva presentació: 

LA DONA FABER TOCADA PER L'ART I LA PARAULA.  HOMENATGE A FELÍCIA FUSTER, 1921-2012                                                         Mercè Foradada

·         Bon dia i bon Sant Jordi a totes i a tots.

·         Quan fa uns dies, l’Alba Tomàs em va demanar si podia fer una breu introducció a la vida i obra de l’artista i poeta Felícia Fuster i Viladecans, vaig haver de reconèixer-li que era la primera vegada que sentia parlar d’ella. No la coneixia de nom, i menys d’obra, i no tenia ni idea que enguany , el 2021 se celebrava l’any Felícia Fuster, en complir-se 100 anys del seu naixement.

·         Avui, després d’un dies d’immersió en una vida i obra que m’ha semblat realment interessant i singular, crec que puc oferir-los una somera visió de la vida i trajectòria d’aquesta dona, poeta, traductora i artista plàstica,  que és antologada i comentada per la crítica, estudiada en l’àmbit acadèmic, que hauria de ser un referent entre les noves generacions de creadors, i de la qual, potser alguns de vostès, n’ignora tant com jo mateixa fa uns dies.

·         Per començar, per què Dona Fàber? Doncs perquè és així com ella mateixa s’anomenava, ironitzant els enormes esforços i treballs, sovint molt manuals, que van caracteritzar la seva vida, sempre a cavall entre la necessitat d’assegurar una economia, precària i inestable, i la persecució del seu somni de lliurar-se a la creació artística i a l’exploració de tots els espais de llibertat que la seva vocació i talent li oferien.

·         Però anem a pams, i fem un petit repàs a la seva biografia, prou interessant i alliçonadora.

 

Infantesa i primeres mostres de la vocació

·         Felícia Fuster va néixer a la Barceloneta, l’any 1921, en el si d’una família que girava a l’entorn de la ferreteria que tenien els seus avis materns, situada enfront del domicili familiar. Allà va passar moltes hores de la seva infantesa, jugant i familiaritzant-se amb tot tipus d’eines i peces navals, dibuixant en una pissarra amb guixos de colors  i escoltant el llenguatge viu dels parroquians del barri, fonamentalment mariners i pescadors.

·         Tant l’avi botiguer, molt aficionat al dibuix, com el pare , un fanàtic de les ràdios de galena, que fins i tot construïa, van introduir aquella nena, que a més era filla única, en el gust per tot tipus de manualitats i en les beceroles de la mecànica, habilitats que després van orientar i sostenir el seu art.

·         La seva traça aviat va cridar l’atenció dels adults que s’encarregaren de la seva educació fora de casa.

·         Primer. la mestra de l’escoleta privada on va aprendre a llegir i escriure, donya Teresa  Calvet, alertava els seus pares que aquella nena tenia moltes capacitats i interès per l’estudi, per la qual cosa, ja trobem  una Felícia de deu anys apuntada a l’Institut de Cultura de la Dona. I tot seguit, el seu professor de dibuix, Josep Francesc Ràfols i Fontanals, l’autoritzava a seguir un curs que impartia a l’Escola Dalmases i que s’adreçava a estudiants d’Arquitectura i, en veure amb quina facilitat el seguia, propiciava el seu ingrés a l’Escola Massa, malgrat que no tenia l’edat requerida.

·         A l’escola Massana, Felícia hi estudià Pintura, Composició i Vidre Gravat, mentre cursava el  Batxillerat a l’Institut Maragall, en horari nocturn. Es començava a observar, ja aleshores,  com els ímputs de la seva experiència infantil orientarien les seves preferències i tria.

La irrupció de la Guerra Civil

·         Però va arribar el juliol de 1936 i, amb l’esclat de la Guerra Civil, quedà interrompuda la seva profitosa formació. Felícia tenia 15, 16 i 17 anys durant aquell període i es va veure obligada a marxar a Castellterçol a la torre dels avis paterns – es deia Casal Felícia – i només fer baixades puntuals a Barcelona per mirar de tirar endavant els seus estudis. Tot molt difícil i esquerp. Si hi afegim alguns problemes de salut, el resultat és que no va aconseguir acabar el batxillerat, després de passar l’Examen d’Estat amb qualificació de notable, fins l’any 1943, quan ja havia fet vint-i-dos anys.

Professora de dibuix i primeres Exposicions

·         Aleshores va seguir estudiant Dibuix a l’escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i el 1947, amb vint-i-sis anys, va ser finalment Professora de Dibuix.

·         Arrel d’un viatge a Castella, va entrar en contacte amb una sèrie de joves avantguardistes, amb qui va formar un grup generacional que anomenaren Los Últimos i que van debutar amb una exposició col·lectiva a la Galeria Syra de Barcelona.

·         Un cop trencat el gel, Felícia Fuster, que seguia treballant el vidre, va participar a la Exposición Nacional de Artes Decorativas a Madrid, el 1949,  i hi va obtenir una medalla.

París

·         Atreta per l’efervescència de la vida cultural  de la capital francesa, l’any 1950 va fer un primer viatge a París i, l’enlluernament d’aquella ciutat traspassada pels últims moviments artístics, la va dur a instal·lar-s’hi l’any següent, ja definitivament. Per tal de sobreviure econòmicament, feia classes d’espanyol a l’Acadèmia Berlitz i acceptava tot tipus d’encàrrecs artístics que se li presentessin, com , per exemple, gravar vidre o pintar mocadors de seda.

·         Així doncs, podem observar que els primers anys de la seva activitat artística, diguem-ne professional, van estar més lligats a les Arts Plàstiques que a la Literatura, encara que, com veurem més endavant, ella ja escrivia des de ben joveneta, tot i que els seus escrits romanguessin al calaix.

Casament i “pausa “ laboral però no artística

·         L’any 1954, als 33 anys, Felícia es casà i durant el període que durà el matrimoni – es divorciava el 1960 – va abandonar les classes, encara que no l’activitat artística. Prova de això és que va participar en diversos Salons i Exposicions col·lectives internacionals.

Es converteix en la Dona Faber

·         Amb el divorci, va tornar la necessitat de guanyar-se la vida i va ser aleshores que es convertí en la Dona Faber, ja que la seva activitat laboral i creadora s’havien d’articular en jornades esgotadores. Va començar a treballar a agències de publicitat, però fent tasques d’administració i gestió exclusivament,  perquè temia que si s’especialitzava en la creació gràfica el seu futur de creadora artística, lliure i experimentadora, podria veure’s afectat. Per a això es va obligar a fer estudis econòmics fins que, ja amb quaranta-nou anys, va obtenir el Diploma d’Estudis Superiors Econòmics del Conservatori Nacional d’Arts i Oficis.

·         A mesura que la seva situació econòmica millorava, el repartiment del seu temps entre el treball remunerat i el  de creació s’anava equilibrant , però no en baixava el ritme, fins que, l’any 1981, amb seixanta anys!, va poder dedicar-se ja exclusivament a la creació artística i literària.

Va ser aleshores, que va sortir de l’armari com a poeta

·         Ja hem dit que Felícia, des de molt joveneta escrivia per a les seves llibretes, però no va ser  fins a la jubilació laboral que, gràcies als consells del seu amic d’infantesa, l’arqueòleg Miquel Tarradell, que li recomanava presentar alguns dels seus poemes al Premi de Poesia Carles Riba, es va decidir a sortir de l’armari. Ella, de fet, pertanyia a una generació de poetes que havien vistes truncades les seves expectatives en patir, quan eren tan joves, les conseqüències de la Guerra Civil i de la primera post-guerra – Blai Bonet, Marius Sampere, Jordi Sarsanedes... – i que, per tant, havien generat un espai creatiu interior d’absoluta llibertat com a contrapès a la misèria del món que els envoltava.

·         Es va decidir, doncs, a presentar un recull al Premi de l’any 1983, titulat Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils – títol que ja apunta a la seva voluntat d’accentuar l’aspecte efímer i perible de l’Art que empaita – , que integren uns poemes d’amor i de pèrdua, on és palesa la influència de Joan Salvat-Papasseit, i que són plens d’imatges marineres, expressades en un català, riquíssim, que ens remet a la seva infantesa a la Barceloneta.

·         El llibre, que va quedar finalista i fou publicat l’any 1984,  va tenir l’efecte colateral de propiciar una estreta amistat amb la també poeta  Maria-Mercè Marçal, que formava part del jurat, que es va sentir directament interpel·lada per la poesia d’aquella escriptora, novella, de seixanta-dos anys. Aquesta amistat que no es trencaria fins a la mort prematura de la poeta urgellenca, inspirava les paraules amb què rebia les posteriors publicacions de l’amiga : La recuperació de la veu de Felícia Fuster em sembla alhora, la satisfacció d’una necessitat de primer ordre i un prodigi inesperat en tombar la cantonada més veïna.  Per sort, la seva poesia –precisament perquè ho és– ens arriba tard, però no pas a deshora.

Nous títols

·         Perquè, trencat el gel, els títols dels seus reculls se succeïren: l’any 1987 van aparèixer dos nous reculls: Aquelles cordes del vent i  I encara (Premi de Poesia Vicent Andrés-Estellés dins dels Premis Octubre d’aquell any), caracteritzats per un to existencialista que, encara que remetia a la tradició francesa, seguia plasmant-se amb la llengua dels mariners i artesans de la seva Barceloneta tan interioritzada.

·         Paral·lelament, Felícia Fuster va fer traduccions del francès al català, entre les quals és obligatori de citar la d’Opus Nigrum , de Margueritte Yourcenar, el 1984.

Tanmateix, no abandonava la seva obra plàstica

·         Amb tot, i malgrat l’esclat de l’activitat literària,  la seva  creació pictòrica i plàstica continuava. En aquells anys, Felícia va derivar cap a una pintura amb un estil abstracte molt personal, que ella batejà com a “Plurivisió”. La novetat consistia a  idear una pintura que podia ser vista des de diferents angles, gràcies a un enginyós aparell mecànic que ella mateixa havia patentat. D’aquesta manera un sol quadre es multiplicava per molts.

L’impacte del Japó

·         L’any 1986, Felícia, que sempre havia estat una entusiasta viatgera , va visitar el Japó. Va quedar tan fascinada pel paisatge, els costums, la cultura i la literatura japonesa, que es va posar a estudiar-los, després va traduir alguns dels seus textos i va acabar per introduir les formes dels haikús i les tanques en la seva obra poètica. L’any 1988 va publicar un singular document per estudiar la poesia japonesa: Poesia japonesa contemporània,  una anàlisi de les tendències literàries del moment, amb dades dels principals poetes i la traducció al català d’una sèrie de poemes. Posteriorment, ja el 2001, apareixeria el seu recull de 67 haikus, titulat Postals no escrites – un altre cop, aquesta voluntat i preferència seva per allò intangible, efímer, perible -  que, il·lustrat i prologat per Ràfols Casamada, havia estat finalista del Premi Rosa Leveroni, el 1995.

Un viatge desafortunat

·         Ja amb setanta-quatre anys, era l’any 1995, Felícia Fuster va fer un viatge a la Xina,  que va tenir conseqüències imprevistes i molt greus. Aleshores, la poeta era encara una dona amb una salut i una vitalitat envejables, però en ple viatge va ser atacada per un virus que la va portar a les portes de la mort i que, en tornar, l’havia convertit en una malalta crònica que, després de diverses estades a diferents hospitals, va haver de ser ingressada en una residència parisenca on va morir, el març de 2012. Tenia noranta-un anys.

Últims anys, difícils però productius

·         Tot i les limitacions de la malaltia, Felícia Fuster va continuar escrivint i en aquesta última dècada del s. XX, va publicar dos títols més: Versió original, el 1996, sobre la fragilitat de la pau, amb el rere fons de la guerra dels Balcans , i Sorra de temps absent, el 1998, finalista del premi Màrius Torres, on l’autora fa un pas més en la seva voluntat d’experimentar i s’atreveix amb la poesia visual. Aquí, novament, és indiscutible la influència del Japó.

L’última ofrena: la Fundació

·         Segurament, en un gest més d’amor a l’Art i la Poesia, Felícia Fuster va impulsar l’any 2005 la creació de la seva Fundació, a Barcelona, la ciutat que havia abandonat de tan joveneta però a la qual sempre s’havia sentit unida i de la qual sempre s’havia sabut deutora. Es va establir al carrer de Camps i Fabrés , al Putxet.  Actualment, la Fundació continua oberta, activa, i sustentada per un triple propòsit, per tres objectius que d’alguna manera sempre havien estat presents en la vida de l’artista: afavorir la realització dels projectes als artistes que desenvolupin tècniques directament relacionades amb la pintura, l’escultura i el gravat; col·laborar a nivell de doctorat o perfeccionament universitari a persones estudioses de la llengua catalana, preferentment no residents en territori espanyol, amb la finalitat de projectar la llengua catalana a l’estranger; ajudar  persones sense possibilitats econòmiques en la realització d’estudis superiors, sobretot els joves procedents de la Fondations Apprentis d’Auteil de París.

·         Actualment, a aquests tres objectius, s’hi ha afegit el de difondre i promocionar l’obra de l’artista, mitjançant publicacions (manuscrits, llibres d’artista i edicions de tota la seva obra) i exposicions, que compten amb més de 500 peces entre pintures, gravats, objectes, vidre, escultura, etc.

Avui, en aquesta Festa de la Poesia…

·         És obligatori, per acabar, posar veu a les seves paraules, en el marc d’aquest petit homenatge que des de la Masia  hem volgut afegir a les celebracions del seu Any.

·         He triat un poema que em sembla representatiu per la seva elaborada senzillesa, i perquè fa referencia a aquest aspecte  efímer i etern de la paraula,  que, al meu parer, constitueix l’essència de la Poesia.

Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d'aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me. Deixeu-me el formigueig
d'aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s'esborra
té importància.

                                 Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent, 1987                         

 

Un nou Club , amb una obra rodona

 

El Camino, Miguel Delibes, al Club de la Cardona

Aquest dissabte, el dia després d'un Sant Jordi recuperat a mitges, vam trobar-nos per comentar una petita, o gens petita , obra mestra: El camino, del premi Cervantes, Miguel Delibes

Rellegir Delibes és sempre una dosi de bona literatura, de llengua castellana pura i riquíssima, de bon ofici i d'una ment i un esperit que emocionen.

Però El camino - al meu parer la seva obra més rodona juntament amb Las ratas, que em fa l'efecte que és la gran oblidada de la seva extensa producció -  és una cosa més que especial.

La galeria de personatges del poble, a pocs quilòmetres de Valladolid, però tan allunyat, que ens són presentats amb els seus inoblidables malnoms i, potser, un pèl exagerats fins a la caricatura amable i gens cruel, les descripcions de paisatges i fauna tan autèntics; les anècdotes viscudes i recordades; la innocència i la saviesa de la descoberta del món de Daniel el Mochuelo, el primer contacte amb la mort... tot a través d'un narrador en tercera persona, que, tanmateix, és la veu d'un nen d'11 anys que s'acomiada ,a contracor, del que ha estat la seva vida, la seva gent i els seus referents perquè els seu pare ha decidit enviar-lo a "progressar" a la capital... conformen un conjunt de bellesa i bona literatura, que ens van semblar un regal.

Altres consideracions, inevitables, van apuntar al pessimisme vital de l'autor, a la possible idealització de la vida rural, a la crueltat dels jocs de la infància, a la possiblement una mica inversemblant maduresa d'un nen tan petit...

Alguns passatges, com els de les galetes més barates si eren de les llepades pel gat, o les del Gran Duque, quedaran en el nostre record, almenys en el meu, per sempre.

Gràcies, Delibes, per aquest regal, que no caduca.

Ens vam emplaçar, el dia 29 de maig per comentar una altra meravella d'època, llengua i autoria ben diverses: La perla, de John Steinbeck, amb el visionat de la pel·lícula del 1947!, lectura complementada, si és possible , amb El pony colorado, del mateix autor, on alguns crítics volen veure similituds amb aquest El camino, que acabem de gaudir. 

Especial Sant Jordi 2021, autors de la ciutat.

Celebrant Sant Jordi amb les biblioteques i Canal Blau TV

Especial Sant Jordi 2021, autors de la ciutat.

Candor persuasiu

 

Persuasión, Jane Austen

Començant a preparar el meu nou llibre, encara molt per definir, m'he trobat immersa en l'univers Jane Austen. I quin plaer, novament!

No estic llegint cap novel·la ni mirant pel·lícules que no hagi llegit o vist anys enrere, però redescobrir-les m'està fent una il·lusió enorme.

No sé ben bé a què atribuir-ho. Segurament és una barreja de molts elements que fan l'obra d'Austen tan atractiva i interessant per a mi, encara en aquestes alçades.

En primer lloc, la seva figura, que m'entristeix amb la seva mort tan prematura, però m'admira i alegra per l'exhibició de caràcter i autenticitat que hi crec veure. També per les idees  tan representatives de a classe mitjana acomodada  de la ruralia anglesa de començament del s. XIX, que exposa amb el convenciment del que se sent plenament partícip d'una societat. I m'agraden més coses, com la seva prosa tan clara, esquitxada de judicis de valors, de descripcions paisatgístiques i d'interiors, que et fan delir de poder veure en directe. Em diverteixen els seus personatges caricaturitzats i passats pel sedàs de la seva ironia, però que l'autora estima i respecta. M'interessen les seves trames i embolics, predecibles però sempre amens i amables.  I, sobretot, m'agrada i al·lucina la "barra" o naturalitat amb què exposa i defensa uns convencionalismes i les conductes interessades d'una societat, que és la seva, però que em costa tant d'entendre amb la mirada més hipòcrita  i maquillada de la meva.

I avui he acabat el seu llibre pòstum, possiblement no el millor, que tanmateix m'ha resultat aclaridor del que crec podien haver estat els seus pensaments sobre l'amor i la companyia en la maduresa o inici de la vellesa. Jane Austen  acabava aquest llibre pocs mesos abans de morir, als 41 anys, una edat en què, a la seva època i classe social, una dona de més de quaranta anys ja era considerada i es considerava  gairebé vella.

Persuasión parla de les segones oportunitats i de la pervivència dels sentiments forts i basats en fonaments de pes entre les afinitats de les parelles. No m'he pogut abstraure de la sensació, en aquesta relectura, que Jane Austen li volia brindar a la protagonista - l'entenimentada i serena Anne Elliot, que en la seva joventut s'havia deixat "persuadir" de trencar una relació apassionada i feliç, per diferències econòmiques que semblaven comportar fatalment la dissort de la parella - la possibilitat de refer la seva vida amb el mateix amor, quan les circumstàncies havien canviat i ella ja era capaç de valorar el que havia perdut amb la seva "sensata" decisió. 

Un brindis als retrobaments ben aprofitats, que potser hauria volgut dedicar-se a si mateixa, a qui també se li havia estroncat un amor juvenil per qüestions econòmiques, si no fos que les segones oportunitats són més fàcils a les novel·les que a la vida real.