Amb el mar de pantalla

lunes, 18 de enero de 2021

Adéu, Héctor Salgado! Ha estat un plaer!












Los amantes de Hiroshima, de Toni Hill

Es el quart llibre que llegeixo d'aquest autor en els últims dos mesos i ho he fet amb el mateix interès que els altres tres. Amb tot, he sentit una mica de pena sabent que anava a abandonar uns personatges que m'havien acompanyat i interessat en els últims tres.
Personatges principals bastant creïbles, gens plans, gens maquillats que viuen immersos en tantes foscors com els mateixos lectors. I tota una col·lecció de secundaris que gairebé t'obliguen a treure el llapis i el paper i fer-ne una llista. 
I una trama doble, com ens té acostumats aquest autor, una de les quals ve de les altres dues novel·les de la trilogia : El verano de los juguetes rotos i Los buenos suicidas, que s'emboliquen i semblen no poder-se desembolicar a través de sorpreses contínues.
El desenllaç, també creïble, resulta convincent i t'evita la desagradable resolució d'algunes novel·les policíaques en què tens la sensació que t'han fet trampa.
Totalment recomanable.
I ara, una bona notícia: el dia 11 de febrer d'aquest 2021 Toni Hill treu una nova novel·la: El oscuro adiós de Teresa Lanza (Grijalbo), que ha estat descrita com una novela inquietante sobre la hipocresía, la amistad, la inmigración y los privilegios.









L’amor quiet | Mercè Foradada


















Amb la il·lusió d'un nou llibre camí de la impremta

No el tindrem a les llibreries fins al febrer, però ja és ben viu.
Parla de sentiments, com sempre, i d'un sentiment que potser no ha estat prou glossat com és l'amor quiet, aquest amor que queda, si tens sort i traça, quan s'esvaeixen les foguerades de l'enamorament i de la primera passió.
I ho fa a través dels fragmentes d'una correspondència - les cartes de l'enèsima traïció - que els meus avis, Maria Simón Bach i Alejandro Morillo Doremus es van intercanviar durant els primers nou anys de la seva relació. Unes cartes que ens parlen d'uns temps - de l'any 1913 al 1925 - i d'uns ambients que ens semblaran encara més allunyats del que ens imaginem del segle que ens en separa. Unes cartes plenes d'espontaneïtat i tendresa que ens faran somriure i, potser recordar.
Però també ho fa a partir de la història d'una parella més actual, en què la tossudesa d'aquest amor quiet sembla en algun moment poder vèncer la separació i la mort.
Amb la impaciència de tenir-lo a les mans!




 










L’amor quiet | Mercè Foradada: «Un sentiment profund que arrela i dona sentit». Una caixa tancada, que passa de mans a mans, conté un tresor que ara veu la llum: les cartes que es van intercanviar una parella d'enamorats, María Simón i Alejandro Morillo, durant el primer terç del segle XX, escrites a cavall de Barcelona, Puigcerdà i Lamalou-les-Bains....

martes, 12 de enero de 2021

Encetem una col·laboració entre l'AEUGGG i el Canal Blau TV

   




Va de Tereses

Vam xerrar a prop d'una hora amb l'escriptora Teresa Costa- Gramunt de la Teresa Pàmies: Teresa Pàmies: la dona, la militant, l'escriptora.
Sens va fer curt. I vam deixar algunes recomanacions sobre la seva obra que poden interessar als que ja la coneixen i als que voldrien fer-ho.
És la primera de les xerrades amb què miren de pal·liar, en part, el forat de les Conferències de Divendres de l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran del Garraf que la situació epidemiològica no ens permet fer des del mes de març del 2020.
I a seguir...


Xerrades de l'Aula - Xerrades de l'Aula: Desde l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran del Garraf, ens proposen conferències i debats sobre temes d'actualitat o investigacions de l'àmbit universitari i formatiu.

jueves, 7 de enero de 2021

Contes del puto virus (X)

 

 


Una mena de Demòcrates o Sòcrates, aquell paio grec

 

La tertúlia de la taula, prop de la porta d’ "El Pinxo", comença a bullir. Avui fa solet i no corre ni una mica de vent, però, encara que haguessin de dur pedres a les butxaques, els de la colla del Moreno seurien a la terrassa. Tant com ho han enyorat , tots els dies que els han tingut tancats, parlant només a través de pantalles!

-      Tius, ja no aguantava més. De la família, de les bronques, de les quatre merdoses parets de casa. Us trobava a faltar i, encara més, enyorava poder fotre el camp cada cop que em passés pels pebrots.

-      Tot el sant dia, amb la tele vomitant notícies del puto virus, i la mare empaitant-me perquè les escoltés per fer-me entrar la por al cos. Buff!

-      I vinga a jalar! Vosaltres, no? Pastís va, galetetes vénen. Així m’he posat de guapa. Mireu quines cartutxeres !

-      Sí, tots plegats fem goig: blancs com la llet, més grassos i amb els cabells que denuncien els cops de tisora de la germana de torn. Puto virus!

-      ...

Entre rialles, les empentes obligades en la comunicació dels joves i els mòbils circulant de mà en mà per mostrar tots els You Tubes, tik-toks i selfies que han anat emmagatzemant al llarg de les setmanes de presó, se succeeixen les rondes de birres i tapes. Déu!,  com han somiat amb les trobades setmanals d’ “El Pinxo”... i amb les seves barquetes de xistorra i de truita amb bitxo!

-      Ara, per compensar, hi vindrem no només dijous: dilluns, dimarts,  dimecres... tota la puta setmana.

I les rialles flueixen cada cop més altes al compàs que es buiden les ampolles.

-      Jo a qui també he enyorat molt és al Manel, vosaltres, no?

-      I tant, el Manel,  “l’escoltaire”, el tertulià de l’altra banda de la barra! El millor conversador del món, que no obria la boca, però que amb els moviments de cap i d’ulls et feia creure que t’entenia com ningú. Empatia se’n diu d’això, no?

-      Crec que m’ha aguantat més vomitades que qualsevol de vosaltres.

-      I a mi. Et deixava parlar sense interrompre't tota l’estona que calgués, i et senties compresa i acceptada diguessis el que diguessis. Qui tingués un Manel a casa, o a la feina!

-      Potser ja l’han fotut fora, pobre home! Si no s’hi pot estar, a la barra...

-      Sí, quina merda, ara només aquestes set ridícules taules a la terrassa. La feinada serà per trobar-ne una de lliure. Em temo, Sergi, que et tocarà venir a agafar taula a les quatre de la tarda... tu que hi vius al davant...

I el riure desfermat dels que ja van per la tercera ronda de cerveses i per una vintena d’escuradents de pinxos, embolica el ràpid moviment de mans de l’Albert, que prepara un altre canuto dels seus.

-      Va tiu, acaba d’una puta vegada, que això s’està omplint i, si es posen unes iaies al costat, ens fotran bronca.

-      Mireu, aquell no és...? Sí,  i tant que ho és. Mireu el Manel! Rere la barra, com està manat, com sempre! Deu passar les comandes a la cuina i servir les begudes per al cambrer.

-      El cridem? Els pinxos estan de mort i les birres, molt millor que a casa, però aquí falta alguna cosa. No és el mateix sense “l’escoltaire”, no trobeu?. Ei, Manel, vine a saludar-nos, no? T’hem enyorat molt.

La Mireia es posa dreta i amb els dits a la boca fa el seu xiulet més estrident, de seguida corejat per uns quants crits igualment aguts:

-      Manel!!!

El bon home surt de la barra i s’acosta a la taula del xivarri, demanant amb les mans obertes i planes una mica de calma.

El rep una cridòria d’exclamacions d’alegria:

-      Home, per fi! Que ja no ens coneixes? Pensàvem que l’amo t’havia collat rere la barra.

-      Xoca-la, company!

I una colla de mans enjogassades s’allarguen per a encaixar amb la del cambrer. L’home recula.

-      Manel? No ens diràs que t’empasses aquesta història de la distància de seguretat?

-      Va home, que som de confiança. Seu una estona amb nosaltres. Ara comentàvem com t’hem trobat a faltar!

-      No puc nois, estic treballant i el meu lloc és a la barra, encara que no hi tingui clients. Faig de corretja de transmissió de les comandes. Només he sortit a saludar-vos i a...

Tímidament assenyala amb el cap la pila de mascaretes entre les ampolles de cervesa, els platets de les tapes i els coberts  i tovallons bruts.

-      Perdoneu, nois, però això no hauria d’estar així, ni les cadires que es toquen, ni els mòbils anant de mà en mà. Fa estona que us miro.

Ells, que ja pensen en la quarta ronda de birres, riuen i aplaudeixen.

-      Vinga, home. No fotis que et creus totes aquestes conyes marineres... Seu amb nosaltres, fes una caladeta i ja veuràs com ho veus tot més clar.

I el Sergi li ofereixen el porro, que ja circula.

El Manel belluga el cap en una negació reprovatòria i diu fluixet, com si li costés un gran esforç parlar:

-      Tan a prop com seieu no hauríeu de fumar... ni tabac normal.

-      Quèee?

I la pregunta que no vol resposta es seguida per noves rialles i aplaudiments.

La Mònica intervé conciliadora:

-      Va, Manel, enrotlla’t una mica. Finalment obres la boca i ho fas per renyar-nos? Per a això ja tenim la ratllada dels pares. Tu no saps com t’hem enyorat, tiu. Cada dia sorties als whats i a les converses del “confitament”. Crec que alguns t’han trobat a faltar més que a les seves xicotes. No veus que ja no podem més d’estar tancats per culpa d’aquest home del sac que s’han inventat? Uuuh!, Uuuh! Que ve el puto virus!

-      Ha estat un pal que no s’aguanta. Som joves, Manel, i s’ha d’aprofitar l’estiu. Nosaltres no tenim por, no som uns cagats. Ens estimem més agafar el virus i la seva puta mare que viure amb una anella al nas, com els esclaus... O amb la mascareta , que si fa o na fa...

Més rialles i aplaudiments.

El Manel aixeca el cap, abandona el posat humil i demana silenci amb una expressió seriosa i concentrada que no li coneixien:

-      No és tracta de tenir o no tenir por, nois. De ser covards o molt valents. No ho veieu? La pandèmia, aquesta plaga que ens ha caigut al damunt, no és només una qüestió de salut, de llocs de treball, d’economia i benestar individual,... que també, sinó que s’ha convertit en una batalla col·lectiva. Un no s’ha de preservar, no ha de sacrificar part de la seva llibertat, no se l’ha d’embeinar per guardar la seva salut i el seu futur... O no només per a això. Ho ha de fer per tota la humanitat, perquè o ens salvem tots o aquí no se’n salva ningú. Si ens hagués atacat un altre tipus de virus, posem per cas un virus que s’agafés per l’aire o per una picada, com la d’ aquest mosquit del Nil que diuen a la tele que si et pica et pot dur al forat, però que no es contagia, seria una altra història. Tothom,...tothom una mica imbècil, se la podria jugar, com dieu vosaltres...

-      Ei, Manel, sense insultar, eh?

-      Òstia, tiu, quin sermó que ens estàs fotent. Has aprofitat el confinament per fer-te capellà? Tu sempre tan prudent...

-      Doncs avui em toca parlar a mi. Prou que us he escoltat tots aquests anys... Deia que si no fos tan contagiós, entendria que algú pogués fer-se el valent i dir que se la juga i que si l’agafa, què?, que ja assumirà les conseqüències, que s’estima més morir que viure d’aquesta manera mesella, com un esclau amb una anella al nas, que dieu vosaltres. Que prioritza poder abraçar els amics i fer el que li sembli allà on vulgui.

-      Això mateix, Manel. Ara t’escolto. Però què t’has pres? Has passat de ser l’escoltaire silenciós a una mena de Demòcrates o Sòcrates, aquell paio grec que s’omplia la boca de pedres...

-      Deixeu-me acabar, sisplau. Deia que si no fos tan contagiós... Però resulta que el puto viris, que dieu vosaltres, ens fa servir de mitjà de transport per a seguir-se escampant, per créixer i arruïnar les nostres vides i les de tots els pobles. Perquè a més, amics i amigues estimats, cal recordar que hi ha milions de persones que estan infinitament més desprotegits que nosaltres: ja sigui per edat, per problemes de salut, per condicions de pobresa o desvaliment, o per haver de patir uns governants descerebrats.

-      Manel, no et conec. Sembles un predicador tronat d’aquests de les teles americanes. M’agradaves més abans, la veritat. Vinga, tiu, no ens ratllis més!

-      Encara no he acabat, ho sento. És que no us adoneu de com de gros és tot plegat? Vosaltres, jo mateix, hem passat pel confinament més dur a casa, confortables, tan ricament, amb les esquenes ben cobertes, mentre a gran part del nostre món tot s’ensorra entre la malaltia, la mort, la misèria i l’exhibició de tanta estupidesa i insolidaritat.

-      Va per nosaltres, Manel, això de la estupidesa i la insolidaritat? T’estàs passant, tiu. Jo el que crec és que t’has cagat amb això del virus dels collons.

-      M’he cagat o sóc una mica responsable, noia, segons com t’ho miris. La meva postura és d’extrema prudència, sens dubte, però és que no n’hi ha per a menys. Em sento obligat a fer tot el que estigui a la meva mà per arraconar aquesta maledicció,  que és el mateix que hauríeu de fer vosaltres, per cert. Em limito a venir a la feina, a fer les compres imprescindibles i he restringit els meus contactes a la mínima expressió. Si Déu vol, ja tornarà la normalitat, però de moment...

-       Ens estàs dient que no hauríem de venir aquí? Que fotem el camp?

-      No, no us ho prengueu així. Només us dic, us aconsello, que sigueu respectuosos i solidaris, perquè la prudència, actualment, és la millor forma de solidaritat. Que aneu amb més compte, vaja! Els vells ens ho estem prenent bastant més en serio...

-      És clar, perquè esteu cagats.

-      Potser sí... segurament és això: ens juguem tot el que ens queda. “El que queda del dia”, es titulava una pel·lícula que us recomano. D’altra banda, la nostra vida està més centrada cap endins i necessitem menys gresca, menys vida social. Els joves us negueu a renunciar al vostre estiu, a les  diversions, a la festa... En part, s’entén, nois, però què voleu que us digui? Em continua semblant molt egoista que... Només se us demana el sacrifici d’un estiu dels molts que teniu pel davant. Als grans,  als vells, potser el de l’últim, o un dels últims.

-      Quin sermó més patètic, Manel! Ens estàs amargant la tarda. Molaves molt més quan anaves d’escoltaire. Jo em piro, penya, aquest gafe ja m’ha trencat el rotllo.

-      Si, nois, toquem el dos. Per sentir ratllades ja tenim els pares. Quant és això?

Mentre el Manel recull la taula i  les monedes escampades de qualsevol manera que desborden el platet del compte, l’amo se li acosta amb un posat inequívoc de cabreig.

-      T’has lluït, nano! N’estàs content? He sentit la teva bronca, disfressada de consells, a la colla de joves que estaven fent tant de gasto. Estàs boig? Només falta que ara et dediquis a espantar la poca clientela que ens queda... amb tot el que hem perdut. Més val que no surtis gaire de la barra, que al capdavall és el teu lloc. I la boca ben tancada, està clar?

El Manel efectivament calla i respira fons. La mascareta li tapa la ganyota de la boca, tenyida de tot el que s’ha d’empassar.

Quan l’amo s’allunya, treu el mòbil de la butxaca i marca el número de casa:

-      Maite? Han trucat de Bellvitge? Millor, millor, senyal que va aguantant...

                                                                            Mercè Foradada


lunes, 4 de enero de 2021

Una petita nova col·laboració amb la Fura

 




Vacuna per a tots i per tots

0
   

En un recent article, des d’aquestes pàgines, ja manifestava el meu rebuig i enuig davant de les postures negacionistes que, segons el meu parer, a banda de posar pals a la roda als intents, més o menys eficaços, més o menys encertats, de salvar la nostra afligida humanitat d’aquest flagel de la covid-19 que ha marcat l’any 2020, no diuen gaire a favor de la intel·ligència i evolució d’aquells que les impulsen o segueixen.

I ara quan, en una carrera contra rellotge mai vista, diversos laboratoris ens posen a l’abast unes vacunes –n’hi ha a partir de virus inactivats o atenuats, basades en proteïnes, amb vectors virals, amb ARN missatger… i els seus cognoms comencen a ser-nos familiars: la Pfizer BioNtech, la Moderna, l’Astra Zeneca, la Johnson & Johnson…– que la UE i la majoria d’estats s’apressen a comprar i repartir, i s’inicia una campanya de vacunació d’abast universal, algunes veus volen fer-se sentir per desaconsellar-la o vetar-la.

Té lògica, aquesta postura? Anem a pams:

–Les vacunes no són panacees i sempre comporten un risc. Els virus muten i, davant d’això, les vacunes no resulten tan eficaces com el 95% que prometen. Les de la covid-19 són noves i, encara que han passat per totes les fases d’experimentació i validació, és innegable que s’ha corregut molt.

–El repartiment de les vacunes hauria de ser tan global com ho està sent la pandèmia, però sabem que difícilment ho serà i els oblidats de sempre corren el risc de tornar-ho a ser novament.

–El procés serà lent. A casa nostra, i anant tot bé, fins ben entrat l’estiu no estarem vacunats el percentatge desitjable.

Per tot això, vacunar-se requereix un acte de fe en la ciència, la medicina i la investigació farmacològica, que jo faré, convençuda, de la mateixa manera que l’he fet sempre que he acceptat un tractament o he entrat en un quiròfan per prescripció o consell d’un facultatiu. Els metges s’equivoquen, ben cert, però en principi en saben més de les malalties que nosaltres, els ciutadans del carrer.

La medicina és perfecta? Els laboratoris farmacèutics són institucions solidàries i desinteressades? La investigació mai no s’equivoca? Evidentment no, no i no, però quan la situació és crítica és necessari agafar-se a alguna cosa i l’opció científica em sembla la més intel·ligent i fiable.

En conclusió, em vacunaré així que se m’ofereixi la possibilitat de fer-ho, perquè ara per ara és la millor, encara que no sigui perfecta, arma que tenim per lluitar contra el maleït virus. I, sobretot, i molt important, perquè vacunar-me em sembla un acte solidari, ja que em preservo jo i preservo els que m’envolten.

Sí, em vacunaré a la meva salut i a la salut de tots, i perquè vull fer el possible per deixar el món un xic més habitable.

COMPARTIR 
   

sábado, 2 de enero de 2021

viernes, 1 de enero de 2021

Una iniciativa preciosa

 

Una campanya de "collita de versos" en què tothom pot participar

Es tracta de fer un poema col·lectiu, multilingüe i infinit, que no tindrà final perquè tothom hi pot anar afegint el seu vers en l'idioma que desitgi fins al final del final.
Dimecres, 30 de desembre es va iniciar aquesta experiència que aspira a deixar una petjada del nostre pas per la Terra. Es diu Universal Poem. 

"La idea es construir un poema universal", señala Pepe Olona, uno de los ideólogos de Universal Poem. Hace 20 años Olona fundó Arrebato Libros, mítica librería y editorial del corazón de Malasaña, en Madrid. Universal Poem es el germen de un proyecto artístico y social, que pretende llegar a diversos lugares del planeta. Para ello, según vaya avanzando 2021 y, con éste, el poema, compartirán versos en pantallas, fachadas, museos, bibliotecas, escuelas, hospitales, ayuntamientos y galerías de arte para que la gente pueda conocer el número de versos publicados e interactuar en directo expresando su visión del mundo en 70 caracteres.

Participar es sencillo: solo hay que ir a la web de Unipversal Poem, escribir un verso (70 caracteres como máximo) en cualquier idioma, da igual si es anónimo o no. O si se ha escrito de derecha a izquierda o de izquierda a derecha. También es posible participar enviando el verso mediante mensaje o desde Twitter con la etiqueta #escribeUP.

Los versos se publicarán automáticamente en universalpoem.com, donde se podrá leer el poema íntegro, buscar palabras clave, autoras y autores, traducir versos o, mediante un mapa, visualizar la participación mundial según zonas geográficas. "Es una campaña de recaudación de versos. Nuestro objetivo principal es llegar a las diferentes comunidades para que todos los seres humanos tengan la oportunidad de expresarse", explica la organización de UP.

La plataforma web que albergará el poema sin fin "va a estar siempre abierta, todo el mundo va a poder ir sumando sus versos, y que cuando nosotros nos muramos este siga escribiéndose, es como un legado de la humanidad (...) La idea y la finalidad del proyecto es tener una imagen del ser humano", confía Pepe Olona.

La meva més que humil contribució :

Abraçaré la Vida amb la força de tant com he enyorat (31/12/2020)