La quarta de la Vigan: també addictiva

Basada en hechos reales, Delphine de Vigan

Adduida i convertida en fan incondicional d'aquesta autora, que la meva filla Anna m'ha fet aprofundir i admirar, acabo la quarta novel·la signada per ella, devorada en els últims mesos.

Amb plaer, admiració i tota una colla de qüestions pendents. Com passa amb aquells llibres que t'acompanyen després de la paraula FIN, sobre tot si va seguida d'un *.

La principal:

Quina proporció hi ha entre els fets reals que anuncia el títol d'aquesta novel·la apassionant, i els miratges literaris sorgits de la ploma tan destra de l'autora? 

La Delphine que transita les seves pàgines, que és seduïda, acorralada, assetjada..., que arriba al fons de la depressió i de la impotència, després de morir d'èxit, és la mateixa que escriu el relat? Existeix L. en la realitat i fins i tot en la ficció o és una fantasia malaltissa de la protagonista? És una invenció, un recurs literari que propicia el plantejament de la tesi? Una pura invenció que serveix d'excusa per enfrontar la protagonista al seu immens desconcert?

Suposo que els qui hem llegit aquest trampós - i aquí l'adjectiu no és pejoratiu sinó tot al contrari -  Basat en fets reals, hem tancat el llibre amb aquests o d'altres interrogants similars sense resoldre.

Però és que, al meu parer, això no és el fonamental del llibre.

El que Delphine de Vigan - aquesta sempre sorprenent, sempre brillant, autora francesa - vol que ens quedi més que clar és allò que tantes vegades hem sentit, i moltes altres repetit, en parlar de Literatura: quan s'escriu una autobiografia es fa ficció; quan s'escriu una novel·la de ficció també es fa autobiografia. 

Escriure és mentir, amb sort bellament, perquè recrear tant els fets reals com els inventats és construir amb materials que mai no ens són del tot aliens i que alhora volen ser reformulats per mor de l'estètica, la versemblança o la voluntat d'impactar el lector.

L'autora ens ho remarca en diversos passatges:

 La realitat si és que existeix, si és que és possible recompondre-la, la realitat , com dius, necessita ser encarnada, transformada, interpretada. Sense mirada, sense punt de vista, en el millor dels casos, és una tabarra de solemnitat, en el pitjor, és d'allò més angoixant. I aquest treball, qualsevol que sigui el material inicial, és sempre una forma de ficció. 

Vaig intentar explicar aquella idea a què tornava sense parar, segons la qual, a qualsevol cosa que escriguem ens belluguem en la ficció: -Encara que allò hagi succeït, encara que que hagi ocurregut alguna cosa que se li assembli. encara que els fets estiguin demostrats, sempre ens contem una història.

És que no hi havia sempre a la ficció una part de nosaltres mateixos, de la nostra memòria, de la nostra intimitat?

...

En definitiva, una novel·la, joc de miralls i mentides/veritats, que resulta apassionant, que no es pot deixar i que ens obsequia amb el ja acostumat final obert.

Perquè en puguem seguir parlant i discutint, després de tancar el llibre.

Perquè enyorem l'oportunitat de tenir la Vigan davant nostre i poder fer-li algunes preguntes. Preguntes que, per descomptat, respondria de manera ambígua i escapista, obrint nous interrogants.