Dissabte dia 28 vam poder gaudir d'una llarga i plaent visita de Maria Barbal de qui havíem llegit el mes de desembre passat la trilogia del Pallars: Pedra de tartera, Mel i metzines i Càmfora. Més endavant - els integrants del Club de lectura d'adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell són realment lletraferits - alguns es van apuntar a fer-ho, també, amb País íntim i Emma. En resum, que esperàvem amb delit la visita anunciada d'aquesta autora.
I la trobada no ens va defraudar: Maria Barbal ens va mostrar la cara d'una gran escriptora vestida d'humilitat, sensatesa i afabilitat. Sentint-la parlar de l'impuls narratiu que es derivà de la seva obra novel, Pedra de tartera, del procés del pacient i regular treball que conforma la seva tasca diària, dels valors i compromís d'una obra que, sense estridència, ha acompanyat ja a tres generacions de lectors i lectores, hom té la certesa de la grandesa i els límits de l'ofici d'escriure.
La sala d'actes de la Biblioteca era pràcticament plena: membres del club d'adults i del dels joves es barrejaven amb altres admiradors de l'obra de l'autora pallarenca. Preguntes i respostes fluïen amb la naturalitat d'una conversa entre tertulians que comparteixen aficions i fílies. Feia la impressió que podíem haver seguit allà fins a l'hora de sopar.
Com si no hagués estat prou regal la seva visita, Maria Barbal ens va fer arribar uns dies després l'article sobre les Biblioteques i els Clubs de lectura que adjunto.
I la trobada no ens va defraudar: Maria Barbal ens va mostrar la cara d'una gran escriptora vestida d'humilitat, sensatesa i afabilitat. Sentint-la parlar de l'impuls narratiu que es derivà de la seva obra novel, Pedra de tartera, del procés del pacient i regular treball que conforma la seva tasca diària, dels valors i compromís d'una obra que, sense estridència, ha acompanyat ja a tres generacions de lectors i lectores, hom té la certesa de la grandesa i els límits de l'ofici d'escriure.
Com si no hagués estat prou regal la seva visita, Maria Barbal ens va fer arribar uns dies després l'article sobre les Biblioteques i els Clubs de lectura que adjunto.
Un món feliç
L'augment del nombre de biblioteques i la renovació de les existents és un element positiu d'importància en la millora social del nostre país en els darrers anys.
Sobretot, és destacable el seu aspecte educatiu, dinamitzador de la societat en totes les seves capes. Allí es reuneixen o transiten, en paralel o alternadament, persones des de la infància a la tercera edat, de les diferents capes socials, des de l'immigrant nouvingut fins a l'autòcton aposentat.
La xarxa de biblioteques ha augmentat, però, sobretot, decididament ha millorat . Les persones que les atenen, dones en la seva majoria, són professionals eficients i, en general, entusiastes. Qui no hagi trepitjat una biblioteca en anys pot sofrir una sorpresa majúscula. A part de la informatització del cabal de llibres, revistes i altres documents, les facilitats per fer-se soci i per al préstec, hi ha la secció d'audiovisuals i la possibilitat de connexió a internet. Hi trobem instal.lacions còmodes i fins l'especialització d'algunes biblioteques en determinats tipus de llibres. Exposicions, conferències, presentació de llibres, activitats destinades a la mainada com "L'hora del conte" o a persones de totes les edats com els clubs de lectura. Aquesta activitat mereixeria tot un article pel grau d'excel.lència dels seus resultats.
En un temps globalitzat i individualitzat, sobta l'èxit dels clubs de lectura, el seu funcionament senzill i efectiu. El resultat, que es podria valorar com d'increment de lectors o de lectures, d'entreteniment per a gent madura, va molt més enllà. Opino que comporta sovint la millora de la integració de persones diferents en una activitat comuna. L’anàlisi i el comentari d'obres diferents proporciona la possibilitat de dialogar sobre temes diversos, però que, generalment, comporta un nivell profund de comunicació, d'intercanvi d'experiències, entre les persones que hi participen, també dones la majoria. Un cop al mes es posa en comú la lectura d'una obra prèviament proposada, i repartida en préstec per la biblioteca, que abans n'ha reunit exemplars en col.laboració amb la xarxa general de biblioteques. La cirereta d'aquest pastís sol ser la presència d'algun dels autors o autores que han escrit una de les obres llegides. Llavors, cada membre del club pot preguntar o exposar la seva opinió sobre el llibre i el diàleg sol ampliar-se, diversificar-se i, de vegades, atényer una gran altura convivencial. El fervor de lectura es comunica i, sovint, les persones que condueixen els clubs -escriptors, professors, bibliotecaris o d'altres professions- són impel.lides a cercar més lectures entremig de les proposades cada mes. En algun cas, la lectura porta al club en excursió a una ruta literària, a anar al teatre o al cinema per comprovar l'adaptació d'alguna obra o a menjar en un restaurant japonès perquè l'autor que acaben de llegir prové d'aquell país, com per exemple Haruki Murakami.
He llegit en un article de Soledad Gallego-Díaz que als Estats Units les biblioteques, porten a terme com les d'aquí una feina extraordinària. Fa temps que van decidir que havien d'oferir als seus ciutadans menys afortunats els mitjans digitals per accedir a la base de dades en les quals s'ofereixen feines, models per elaborar curriculums o, fins i tot, els temaris d'oposicions més freqüents. No és estrany, doncs, que el 60% de la població nordamericana, en dades obtingudes en una enquesta recent, es decanta per la idea que les biblioteques públiques són imprescindibles en la seva vida i que ajuden a millorar la de la seva comunitat,.
Allí, però, aquests bibliotecaris conscients s'han d'enfrontar a la censura que representa el fet que hi ha propostes per retirar o prohibir alguns llibres, els títols dels quals són obligats a aparèixer en una llista. En general, són llibres sexualment explícits, però sembla que el número u d'aquests títols és un conte infantil, objecte de la fúria de grups ultrareligiosos, And tango makes three, d'Henry Cole, que explica la veritable història de dos pingüins mascles del zoo de Nova York, als quals van donar un ou per covar i que es comportaren com uns veritables pares per al petit. Hi ha també, en el número vuit, un llibre de Barbara Ehrenreich, titulat Por cuatro duros:cómo no apañárselas en Estados Unidos , un text on s'ironitza sobre aquells qui creuen que la pobresa és suportable i on els protagonistes són les persones invisibles, la dona de la neteja de l'hotel de la cantonada, el dependent de supermercat etc.
A mi encara em sorprèn més que el número tres de la llista de llibres mal vistos sigui Un món feliç , escrit el 1932 per Aldous Huxley, que sembla que provoca pànic a alguns pares nordamericans per la descripció d'un món futur on seran prohibits textos que allunyin la gent de la felicitat.
MARIA BARBAL
No hay comentarios:
Publicar un comentario