La mida justa, Jostein Gaarder
Acabo un llibre que m'ha interessat en un 80%, que he trobat bonic en algun fragment i que em costarà d'oblidar per la temàtica que el centra: l'acceptació de la pròpia mort i del deteriorament extrem.
Anem a pams. Tots coneixem aquest autor pel boom literari que va significar El món de Sofia, una manera d'introduir la Filosofía als adolescents - i als no tan adolescents - a través d'un senzill relat i de la formulació dels interrogants que la humanitat es formula de sempre.
Però qui és Jostein Gaarner?
Aquest autor en llengua noruega va néixer l'any 1952, a Oslo, fill de pares estretament relacionats amb les lletres i la docència: la mare era professora i escriptora de literatura infantil , i el pare , director d'un col·legi.
Va estudiar Història de la Religió, Filologia Escandinava, Filosofia i Història de les Idees a la Universitat d'Oslo, on, posteriorment i durant molts anys, exercí de professor.
El gran salt com a escriptor el va fer l'any 1986, quan va publicar Diagnòstic i altres històries. Ja a començament de la dècada dels 80 havia deixat la universitat i s'havia traslladat a Bergen on exercia de professor de Filosofia i Literatura en un institut.
L'any 1990 va rebre el Premi Nacional de Crítica Literària de Noruega i el Premi Literari del Ministeri d'Afers Socials i Científics pel seu llibre El misteri del solitari, però l'èxit esclatant li va arribà l'any següent amb la publicació d' El món de Sofia que va ser un èxit de vendes a tot el món i es traduí a més de cinquanta idiomes. El 2006 ja es comptaven trenta milions d'exemplars venuts.
El 1992 havia rebut el Premi Europeu de Literatura Juvenil i, fent un gir brusc a la seva vida, havia abandonat completament l'ensenyament. Cinc anys més tard, el 1997 havia estat guardonat a casa nostra amb el Premi de Literatura Protagonista Jove.
Aquest mateix any, aprofitant els enormes ingressos generats per El món de Sofia, Gaarder va crear una fundació - la Fundació Sofia - que es dedica a donar suport a activitats que s'adrecen a la preservació del medi natural.
En l'actualitat, l'autor noruec té gairebé una vintena d'obres publicades i ha rebut més d'una dotzena de premis noruecs i internacionals.
En els seus vint anys de trajectòria, i a través de les seves novel·les, contes i relats, ha creat un univers imaginatiu en què es trenen les reflexions sobre el passat i les qüestions claus de futur, els temes metafísics i els ecològics, sempre amb un estil planer i didàctic, de professor que vol donar pistes sobre els grans interrogants, sense enfarfegar amb documentació ni conclusions.
Jostein Gaarder ha arribat a proposar una Declaració Universal de les Obligacions Humanes, fent èmfasi en tot el relatiu a la responsabilitat de l'home en la conservació del planeta i l'ecosistema.
A La mida justa, l'autor ens situa en una cabana perduda a la vora d'un llac que té una barca solitaria i es troba en un lloc poc accessible, envoltada per la naturalesa salvatge.
Un home, relativament jove acaba de rebre la notícia que pateix una malaltia terminal degenerativa, que li anuncia un curt temps per davant de dolor i "indignitat". Ha pujat sol a l'indret que ha centrat gran part de la seva vida sentimental i familiar, amb la intenció de decidir en una nit si pren la sortida més directa o accepta el calvari que es presenta per a ell i la seva família, amesura que la malaltia vagi progressant.
De moment, escriu per ordenar el caos en què l'acaba de sumir la colpidora evidència.
A l'escrit, i a les reflexions que l'acompanyen, s'hi barregen records, culpabilitats, secrets no revelats, consideracions metafísiques ( segons el meu criteri, potser excessives).
Al final, en certa manera sorprenent, sembla que el protagonista troba aquesta "mida justa" que avala la seva decisió.
El llibre és interessant - menys en aquestes reflexions cosmològiques, que he trobat una mica forçades - i té alguns passatges inspirats i bonics.
Com és marca de la casa, l'estil planer i didàctic facilita la lectura.
Per a mi no és un llibre rodó, però sí de lectura molt aconsellable per la humanitat de la situació i de la resposta del protagonista, enfrontat a una situació dramàtica, i en el seu cas prematura, a la qual, tard o d'hora, tots ens hem d'encarar.
