Narcís
Havien quedat per primera vegada dijous 12 de març de
2020, una data que mai no se li esborraria. I això que a la Marga no li
agradava gaire quedar en dijous, perquè divendres encara treballava i anava a la
feina una mica zombi.
Però ell, es diu Sandro, com el seu admirat Alessandro
Baricco, havia d’agafar un vol divendres al matí i les ocasions cal
enganxar-les per la punta dels cabells, com sempre ha pensat i practicat ella.
Els havien presentat el cap de setmana anterior, amb
motiu de la calçotada de cada any al mas dels oncles de la Mònica, companya de
feina de la Marga i cosina llunyana del Sandro. S’havien caigut bé d’entrada. A
ella li anaven aquells homes amb cara de jueu i els ulls inflamats en brases, i
a ell semblava que li divertien les sortides fotetes que esquitxaven la
conversa d’ella.
Després de l’empastifada de sutge i salsa – negre i
vermell que decoren la litúrgia del calçot – , a peu dret, a l’hort, havien
anat a seure en una taula enorme al porxo per assaltar les piràmides de
costelles i botifarres repartides a tot el llarg de les estovalles de paper. I,
com qui no vol la cosa, però de manera prou evident per a tots dos, el Sandro
havia fet mans i mànigues per fer-se amb la cadira del costat de la Marga.
Educadament havien xerrat i fet gresca amb la resta
d’amics, però entre mossegada i glopet dels porrons multicolors – blanc, negre
i cava – havien aconseguit aïllar-se alguns moments, fer-se les primeres
confidències i esbrinar que ell era arquitecte en una empresa que construïa
equipaments en diversos països llatinoamericans i que ella era l’única
professora d’italià no nativa a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. També,
per constatar que entre els dos hi havia allò que anomenem química i que els
venia de gust tornar-se a trobar en un ambient més tranquil i “polit”.
Abans d’entrar cadascú al seu cotxe, havien intercanviat
els mòbils.
Després... quan Ell l’havia trucat dimecres al vespre,
Ella havia descobert que, a més, la seva veu al telèfon guanyava en calidesa, i
no s’havia fet de pregar per acceptar la invitació per a una vetllada màgica –
havien estat les seves paraules – el dia següent, encara que fos dijous.
I realment, la vetllada n’havia estat, de màgica.
D’entrada, una sessió de cine amb pel·lícula amable, que els havia fet riure a
cor en més d’una ocasió, després un sopar de delicadeses en un restaurant
diminut i coquetó de Sarrià, i la copeta – copetes – al Marisol, amb la catifa de llums i pampallugues d’una Barcelona
encara desperta, als peus.
Però aquí s’havia aturat la màgia, perquè la Marga no li
havia deixat pujar a casa per rematar la feina i s’havien acomiadat al portal
amb uns ridículs petons a les galtes. Per què havia posat el fre si se’n moria
de ganes? Per diverses raons, s’havia dit: la principal – i ridícula, ho havia d’admetre – havia estat la superstició que era divendres
13, un dia funest per a estrenar res, i també per fidelitat al seu principi de
no posar les coses massa fàcils d’entrada, de fer-se pregar un xic.
Amb precipitació havia esgrimit l’excusa que era massa
tard, que estava molt cansada i que demà li tocava fer unes proves orals que
requerien que estigués en plena forma. I , a més, que ja tindrien molts dies i
que l’espera sempre afegia un plus d’excitació. El Sandro s’havia resignat de
mala gana.
Però, de sobte, l’endemà...Pandèmia, Estat d’Alarma,
Confinament total... termes fins aleshores inèdits que es resumien en una
realitat insòlita: estaven tancats, aïllats, amb una amenaça, fins al moment
impensada, que campava pels carrers i entre les mans i els petons de tots els
que fins ara s’havia pogut tocar i besar, de tothom que, fins al moment i sense
valorar-ho prou, t’havia poblat la vida.
I ells dos? I aquella promesa insinuada i que somiaven
desembolicar i paladejar com un regal? Tot d’una: “Tu a Boston y yo a
California”, o encara més distància: “Tu a Santiago i jo a Barcelona”, perquè
l’estat d’alarma els havia deixat immobilitzats, presos en una gota d’ambre
fossilitzat com l’insecte amb l’ADN dels dinosaures. El Sandro a Xile, on
s’havia d’estar només deu dies per comprovar la marxa d’unes obres d’un pavelló
esportiu, i la Marga a casa, tancada,
sense classes ni amics, amb l’única companyia del gat i la seva col·lecció de
pantalles.
Encara que...ben pensat, es repetia ella, encara que ell
continués a Barcelona, a quatre passes de casa seva, hauria estat el mateix:
estava tan acollonida amb el puto virus que ni per un clau gloriós s’hauria
saltat cap norma de les que la tele vomitava tot el sant dia.
I així havien anat passant les setmanes. Difícils,
estranyes, desconcertants, amb l’única finestra i sortida d’emergència de la
pantalla de l’ordinador, o de missatges
mal escrits o àudios amb veu distorsionada a través del mòbil o la tableta.
Ells dos s’hi havia abocat, en aquestes finestres
virtuals, i mica en mica, s’havia trencat la fredor cibernètica amb l’ànsia
que, la seva única nit compartida, havia desvetllat sense arribar a complir.
Els primers dies, la cosa havia anat de whatsapps i d’alguna
trucada breu per allò dels costos dels quilòmetres que els separaven. Després,
havien passat a les vídeo conferències i la comunicació s’havia anat caldejant
i pujant de to. Fins que el to s’havia fet tan alt i explícit que la Marga, que
sempre ha odiat la pornografia i té en alt concepte el seu pudor, havia exigit
tornar al telèfon perquè no se sentia còmoda amb les imatges. Preferia
escoltar, imaginar i sentir.
I sentia molt! I no parava de sorprendre’s de com
arribava amb tanta facilitat a un plaer tan intens, mentre es repetia que allò
no era ben bé masturbar-se sinó fer l’amor a distància. Al cap i a la fi ella
es limitava a executar les carícies que ell li suggeria i a teledirigir les que
ella li’n faria.
Fins que havia arribat el maig, amb una primavera
desbocada i un alleujament de la claustrofòbia, i amb el progressiu
desconfinament, el Sandro havia pogut viatjar i havien acordat la trobada tan
esperada i promesa.
I un bon dia, avui concretament, ella s’ha trobat
revivint les primeres “quedades” d’una joventut que ja li cau a anys llum: la
banyera amb sals perfumades, la mitja hora d’assecador i raspall, mitja hora
més, fent posturetes davant la lluna de l’armari, per decidir el modelet,
alhora elegant i una mica sexi... Tot, esclar, després de deixar la casa com de
catàleg d’Ikea i de parar la taula amb estovalles planxades, flors i algunes
espelmes. Això sí: el sopar, se l’ha fet dur del restaurant més arregladet del
barri. Cal ajudar a remuntar en la mesura possible l’enfonsada restauració...
i, sobretot, no es tractava de sufocar-se a la cuina i, a sobre, cagar-la.
La vetllada ha començat amb bon peu. Quan ha obert la
porta i l’ha vist mig amagat rere l’enorme orquídia que li oferia, la Marga
s’ha dit que ja no podia ser més guapo: està més prim de com el recordava, amb
la cara de jueu i el seu nas pronunciat que en ell no és una pega sinó un tret
distintiu i distingit, els cabells més arranats i unes ulleres rodones que li
donen un aire intel·lectual irresistible.
Després... Curiosament, o potser com era d’esperar, els
primers moments s’han trobat incòmodes, una mica tallats. Encara a peu dret, al
rebedor, amb l’orquídia que havia canviat de mans, s’han fet un petó
circumstancial i han mirat de fer broma sobre quant de temps durarà encara l’aprensió
als petons i les abraçades, ara que el puto virus va de baixada, però encara no
es pot cantar victòria. Ell ha comentat que a l’avió, mig buit, havia provat de
treure’s la mascareta però que se l’havia tornat a posar perquè s’havia sentit
mig despullat, i això que abans de pujar-hi els havien fet un test ràpid i no
hi havia hagut cap sorpresa negativa, és a dir, positiva.
El sopar no els ha defraudat. Tot estava riquíssim i a la
segona ampolla ha començat el desgel.
Amb tot... ja al llit, i entre els llençols tan suaus,
tan de pel·lícula dels anys 80 que ella havia reservat per estrenar en aquesta
ocasió excepcional, l’abraçada li ha semblat un pèl brusca, com de gramatge
massa gruixut. Amb horror ha descobert que la distreien el tacte i l’aroma de la
pell de l’altre. A què venia aquesta olor tan aspra, un element desconegut i
inesperat que la desconcertava? Williams
Sport, li ha dit ell que era, la colònia que sempre havia usat, i que ella no
recordava que li ofengués en la primera trobada. Tampoc no l’ha ajudat el tacte
del cabell, de tots els pèls, tan aspres i encrespats. I per acabar-ho
d’adobar, on era aquella veu tan suggerent que l’acariciava a través de les
ones? Encara que ha tancat els ulls i intentat recordar-la, la sufocaven una
mena de grunys, entre el plaer i l’esforç, amb què el Sandro semblava haver
substituït els murmuris sensuals que tant la posaven i que comandaven els
recorreguts sinuosos que els seus dits, fidels al dictat de la veu, executaven
obedients. Ella, al seu torn, ha mormolat les petites ordres, o precs, amb la
mateixa veu remorosa que tant semblava agradar-li a les trobades telefòniques
dels últims mesos, però no ha obtingut la resposta esperada:
-
Què
dius? – ha preguntat ell, nerviós o potser empipat, perquè el distreia de la
seva pel·lícula d’acció muda i directa.
I l’olor, i l’aspror dels cabells...
Quan ell ha marxat, la Marga s’ha desplomat a la cadira
que ocupava durant el sopar, i mentre acabava el cul de vi calent que quedava a
la segona ampolla, s’ha hagut de mossegar els llavis per no plorar. Quina
desil·lusió, quin buit que se li obre...
Però la Marga és lluitadora i, del desencant, pot
extreure’n noves línies d’atac. Mentre recull les restes del sopar, canvia els
llençols i es prepara una tisana relaxant, comença a rumiar de quina manera pot
donar la volta a la decepció.
El Sandro li ha dit que se’n torna a anar més d’un mes a
no sap quina altra punta del món, i , encara que no amb la calidesa que ella
havia somiat, s’han acomiadat amistosament. Per tant, el camí és obert a una
altra tongada de trucades. Se seguiran parlant i tornaran al sexe virtual que
tan gratificant i ple els resulta.
I quan torni... quan torni ja es veurà. Així que obrin la
perfumeria de la plaça s’hi arribarà i comprarà l’ampolla més gran que trobi de
Williams Sport. I s’obligarà a ruixar-s’hi a cada sessió telefònica, per
anar-s’hi acostumant. Quant al cabell... de moment, fora el suavitzant de la
seva dutxa! La seva melena perdrà suavitat, esclar, però tant és, així quan
torni a acariciar el clatell d’ell no hi trobarà tanta diferència amb el seu,
que recorre compulsivament a cada sessió de sexe a distància.
Els murmuris suggerents...això ja té pitjor remei. Haurà
de continuar pensant-hi. Potser es podria posar uns micro-taps a les orelles
mentre engega la cassette interna que tan ben enregistrada té dins del cap?
Queda temps per idear estratègies. En definitiva, es
tracta d’aprofitar tot el que li agrada del Sandro, sense perdre el plaer
profund, feliçment i recentment descobert, d’estimar-se a ella mateixa.
Mercè Foradada
