Els últims caiguts
- Hola, nois. Em permets cinc minuts, Vicente? He de donar notícies importants. I bones! I hem decidit que millor fer-ho classe per classe que al gimnàs, perquè no s’hi aplegui tant personal.
La cap d’estudis fa una pausa per assegurar-se que compta amb l’atenció de la vintena d’adolescents, ara expectants, i engega la comunicació que ja ha fet a una dotzena de classes aquest matí:
- Ahir vam rebre un comunicat de Salut amb molt bones
notícies per a tots. Per a la humanitat en general i per a nosaltres, com a
comunitat educativa. Sembla que estem a punt de vèncer el COVID19! Amb tanta
gent ja vacunada, la pandèmia remet i aquest cop, finalment, podrem amb ella.
Ja sabeu que fa mesos que s’ha començat a vacunar els grups de població més
vulnerables, després de manera massiva i ara ja tenim allò tan buscat de la immunitat
de ramat...
- Sí, als meus iaios ja els van posar les dues dosis després de Nadal.
- Bé, als iaios, als sanitaris, a alguns mestres i a la
població de risc per alguna patologia prèvia. Després heu vingut tota la resta.
La qüestió és que els resultats estan sent excel·lents i que acaben d’anunciar
que, en un parell de setmanes, podrem donar per acabat aquest mal son. Al menys
al nostre país.
- A Catalunya o a tota Espanya?
- Sisplau, no m’interrompeu més. Encara he de passar per
moltes altres classes i la informació més detallada ja anirà arribant. El cas
és que aquesta vacuna, que ja fa mesos que es dispensa a tot el món, sembla una
autèntica barrera per al virus i que la famosa corba de contagis finalment està
per terra. Diuen que en breu ja no haurem de dur mascareta ni tenir en compte
tantes mesures de distanciament. Podreu anar normalitzant els contactes
socials. Que us en sembla? No és una notícia excel·lent?
Paradoxalment, ara que són
interpel·lats, els alumnes callen, es miren entre ells i somriuen, perquè la
majoria ja ha vist les “bones notícies” a la pantalleta del mòbil, en els
canvis de classe.
- Però al tanto, ara no ens hem de relaxar. De
moment se’ns obren perspectives esperançadores, però haurem d’esperar las noves
normatives i anar pas a pas.
Aleshores, quan la cap
d’estudis marxa, sí que esclaten els comentaris, espontanis, poca-soltes, entre
les rialles dels companys i sota la mirada tolerant del professor d’Història:
-
Puto virus... moriràs a cop de vacuna!
-
Flipo de ganes de tornar a les nostres fiestuquis.
-
I de cremar les putes mascaretes i portar les mans tan
brutes com em passi pels dallonses.
-
Doncs jo, de pintar-me els llavis cada dia d’un color
diferent.
-
...
El professor deixa que
s’esbravin uns minuts, però de seguida demana atenció amb la picada de mans que
fa més de trenta anys que practica:
-
Ei, ei! Ja n’hi ha prou, que entre una cosa i una altra
ja ens hem menjat un quart de classe. I la d’avui, ja sabeu que és l’última,
per a mi.
-
Quina sort!
-
No siguis bèstia, Pau!
-
No, si dic quina sort per a ell, que ara que es jubila no
haurà de tornar a trepitjar l’Insti.
El professor se’ls mira
enriolat:
-
Va, prou, nois. Deixeu-me acomiadar de les aules i dels
alumnes com Déu mana. Sí, avui és el meu últim dia de treball i vull acabar-lo
fent classe, que és el que he estat fent durant la meva llarga vida laboral...
gairebé sempre amb il·lusió i ganes. A més, dimecres em va quedar per explicar
l’últim període de la Guerra Civil i la signatura de la pau. Una pau amb totes
les cometes que hi vulgueu posar.
-
Una pau d’aquelles de bandera blanca?
-
Bé, la fi de les hostilitats. Però guardeu les preguntes
per al final, siusplau, que, si no, no acabarem. Dèiem l’últim dia que
Barcelona havia caigut el 26 de gener de 1939, i que amb això ja es veia venir
que la guerra s’acabava. Les tropes rebels es preparaven per donar el cop de
gràcia i entrar a Madrid.
-
Profe, els rebels són els del Franco, no?
-
En aquestes alçades, aquesta pregunta? Filla, Mireia,
encara no tens clar que el govern legítim era el republicà i que els de Franco,
com dius tu, havien fet un cop d’Estat? Però segueixo, si em deixeu. Doncs en
aquest context final, el 8 de març es produïa l’última batalla de la Guerra
Civil, als afores de Madrid. Una batalla que, i això és el realment curiós, van
guanyar els republicans. El seu cant del cigne.
-
Què vol dir el cant del cigne?
-
Renoi! A veure, el cant o la cançó del cigne és una
metàfora per significar el gest final, l’esforç o l’actuació final d’algú que
és a punt de morir o al final d’una etapa. Fa referència a l’antiga creença que
els cignes canten una bella cançó abans de morir, quan han passat tota la seva
vida en silenci.
-
Com si diguéssim
que aquesta última classe és el teu cant del cigne?
-
Pau, un altre cop?
-
No, deixa’l, Irene. Això mateix, Pau , aquesta última
classe és el meu cant del cigne professional. I a veure si no interrompeu més i
em deixeu que sigui un cant ben maco. En realitat aquella última batalla van
ser tres batalles petites que van deixar amb un pam de nas els nacionals. Van
frustrar les expectatives que els feien pensar que els republicans atrinxerats
a Madrid estaven molt afeblits, després que, tres dies abans, s’haguessin
dividit i enfrontat. La cosa va venir perquè la majoria d’integrants del Frente Popular, comandats pel coronel
Casado, volien rendir-se i negociar una pau digna amb els vencedors, i en
canvi, els comunistes, que recolzaven el cap del govern republicà, que ja sabeu
que era en Juan Negrín, volien resistir fins al final.
-
O sigui que hi havia una
guerra dins de la guerra? Es barallaven entre ells, a banda de fer-ho amb els
del Franco?
-
Sí fill meu, ja ho havíem vist quan us
parlava de Catalunya i del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Aquell ball de sigles, la CNT, la FAI, la UGT, el PSUC, ERC, el POUM...
tan mal avinguts i amb querelles i esbatusses constants. Malauradament, dins
del paraigua de la República hi havia molts pensaments i moltes tendències que
no es posaven d’acord.
-
El meu pare sempre diu que és
el pitjor dels d’esquerra, que sempre s’estan barallant entre ells.
-
Bé, puc seguir? El fet és que
els càlculs els van sortir malament, als franquistes, i en aquesta última
batalla, que va impedir temporalment que l’exèrcit rebel entrés a Madrid, van
deixar-hi gairebé 100 morts i prop de 400 ferits, la majoria soldats reclutats
a última hora, quan ja tenien a les seves mans la llicència per tornar a casa.
I no se sap quantes víctimes més entre els republicans.
-
Quina putada...perdó....pels
soldats aquests que van palmar. Vull dir que ja sabien que s’acabava la guerra
i que se’n tornaven a casa i va i els obliguen a lluitar i a morir per no res.
-
Aquí et dono la raó, Pau. A
banda que totes les morts de la guerra són putades, com dius tu, aquestes
semblen especialment inútils. Sobretot perquè
vint dies després de la derrota dels franquistes a les portes de Madrid,
Franco va desencadenar La Ofensiva de la
Victòria i les seves tropes van entrar triomfalment a Madrid. Sense ni un
tret, perquè el coronel Casado havia ordenat hissar la bandera blanca, confiant
encara de pactar una pau digna. Era el 28 de març de 1939 i l’1 d’abril Franco
firmava l’últim comunicat de guerra. Una guerra que havia dessagnat Espanya
durant gairebé tres anys i que ara es donava per conclosa.
-
La meva mare sempre diu que en
realitat la guerra no es va acabar llavors, que els guanyadors van seguir
matant els que els feien nosa.
-
La teva mare veig que té les
idees molt clares, Mònica. Però això ja és una altra història, que ja tractareu
amb un altre professor. Jo el que volia és explicar-vos el final de la guerra civil,
que, a més, fa unes setmanes, complia el seu 82è aniversari.
-
I què va passar amb els que
soldats republicans que s’havien rendit? Els van matar?
-
Això ja forma part d’aquesta altra història,
de la llarga postguerra, que, com us dic, us explicarà el professor o la
professora que ocuparà el meu lloc. Però jo, personalment us puc avançar que
sóc una mica de l’opinió de la mare de la Mònica. Les guerres no s’acaben el
dia que se signa l’alto el foc.
-
Doncs una altra putada, profe.
Gent que mor quan ja s’acaba o ja no hi ha guerra. Ja no els tocava.
-
Tocar no toca mai, Òscar. Però
sé el que vols dir. Els darrers caiguts encara fan més ràbia. Sempre hi ha
víctimes inútils quan ja s’ha perdut la guerra, perquè les guerres sempre es
perden, o ja s’ha signant la suposada pau.
Com si volgués subratllar l’última intervenció del professor, el timbre
sona estrident i els alumnes surten de
la classe, seguin l’ordre que han hagut d’interioritzar durant els últims
mesos. Amb tot, un bon grapat d’ells s’aplega al voltant de la taula del
Vicente, que recull el material escampat i el desa a la cartera.
-
Que vagi molt bé, profe.
-
Que tingui sort
-
Ja ens vindrà a veure per la
graduació, no?
-
...
-
Gràcies, nois. Però ara no us
relaxeu massa. Aquesta guerra, la del puto virus, que dieu vosaltres, sembla
que la guanyem però encara no s’ha acabat. Cuideu-vos molt.
Quan tots els alumnes acaben de sortir, el Vicente Pascual, professor de
Història des de fa tants anys que encara en deien Història en lloc de Ciències
Socials, tanca la cartera i es deixa caure pesadament a la cadira. Mira i
remira per última vegada l’aula buida on ha passat tantes hores de la seva
carrera docent... de la seva vida. No vol emocionar-se però nota que alguna
cosa li estreny la gola. A més, s’ha d’afanyar. A la sala de professors
l’esperen els companys, que han organitzat un vermutàs per acomiadar-lo. Més
emocions.
Mentre camina per passadís – també l’última vegada? – decideix que, sense semblar desagraït,
procurarà d’enllestir aviat els comiats. Està tovet i no voldria fer un
espectacle. A més, se sent molt cansat i se li està girant un mal de cap
important.
-
Felicitats, tantes com et
mereixes, Vicente!
-
Quina enveja ens fas.
-
Però continuaràs venint de
tant en tant, al menys als sopars, no?
- Ara sí que podràs escriure i acabar aquell manual que tens entre mans des que et conec.
- Xin-xin. A gaudir de la jubilació, que diuen que ve de júbilo, no?
-
...
Mentre aixeca la copa de cava per brindar, comencen els calfreds i nota com
li està pujant la febre.
“Doncs això, nanos, el que us deia.
Sempre hi ha caiguts inútils quan ja s’ha signant l’alto al foc”.
Mercè Foradada
