No entres dócilmente en esa noche quieta. RICARDO MENÉNDEZ SALMÓN

 Acabo un llibre que m'ha costat molt de llegir. He hagut de perseverar per no apartarlo, mentre el contemporitzava amb d'altres més llaminers o fàcils.

Tanmateix, era conscient que era un bon llibre, potser un molt bon llibre, i em resistia a desistir.

Ha valgut la pena.

No entres dócilmente en esa noche quieta són un versos de Dylan Thomas que Menéndez Salmón rescata, amb la veu de Michael Caine, de la pel·lícula Interstellar, de Christopher Nolan.

Versos que li serveixen per evocar la figura del seu pare, ferit per diverses malalties i adicions que condicionen la seva vida, la del seu entorn familiar i molt especialment la del fill que ara el glossa.

Reconeixent, d'entrada, una prosa brillant i implacable, la dificultat del llibre rau, al meu parer per la rigorosa introspecció a què se sotmet l'autor que, en analitzar la figura paterna, cau una vegada i una altra en l'anàlisi de la seva pròpia. No debades, amb tot, perquè com afirma repetidament al llarg del text la seva biografia, trajectòria i temperament van quedar absolutament marcats per les respectives del pare. 

Amb lucidesa i de manera implacable, l'autor disecciona els avatars del pare, fulminat repetidament per la dissort,  i de l'anècdota en fa categories que il·lustren la condició humana.

Extraordinàriament conceptual, força erudit, el discurs de Menéndez Salmón, obliga a un continu subratllat i , de vegades, relectura, cosa que no ajuda a una lectura fàcil com la que , potser per les foscors actuals, tendim a buscar darrerament.

Com ja he dit més amunt l'esforç ha tingut  la seva recompensa. Hi ha molta bellesa en la duresa d'alguns passatges - la descripció del càncer final amb les mutilacions i dolors que comporta, és, malgrat resultar colpidor, d'una extraordinària humanitat i autenticitat - i tota una sèrie de reflexions i judicis sobre temes cabdals: metafísica, literatura, bondat, família... que fan que en tancar el llibre, tinguis la percepció de ser una mica més ric.

A No entres dócilmente en esa noche quieta, Ricardo Menéndez Salmón fa honor a la seva dimensió d'escriptor sense concessions y displicencia, tal com ell descriu en un passatge del llibre:

Acostumbrados a contemplar la literatura con cinismo, una meretriz que sobrevive bajo las capas de insignificancia que un mercado mercenario y una crítica holgazana han diseñado para ella, olvidamos que un escritor que merezca ese nombre entrega su tiempo para insuflar vida a una estatua, animar con palabras un paisaje, rescatar del fondo del mar un brillo hundido.

Els contes del puto virus (I)

 

Els contes del puto virus

Tinc una nova novel·la al forn, és a dir a l'editorial, i a punt de ser maquetada. Es diu L'amor quiet i és un homenatge a l'amor present, a l'amor futur i l'amor passat. S'hi creuen dues històries i dues parelles, una de les quals és la dels meus avis materns, Maria i Alejandro, a través d'una correspondència en certa manera robada. Però no em vull avançar. Si Déu vol, aviat la tindré a les mans i en podré parlar a bastament.

En l'impàs, i en aquestes circumstàncies de tantes hores de casa - s'hi està bé, però - he començat uns contes: perquè necessito continuar escrivint i perquè com el cap de la gran majoria d'humans en plena pandèmia del COVID19, el meu cap bull de pors, tristors i sensacions al voltant d'aquest virus, el puto virus, que ens ha canviat la vida. Només podia escriure d'això i ho estic fent com un "divertimento" i una descompressió.

Són lleugers, no gaire treballats, però m'acompanyen i he pensat que podria anar-los penjant al blog.

Aquí tenim el primer:

 

 

Llibres grogosos i amb els fulls ondulats

 

S’adona que té els nervis a flor de pell, que la situació, tan surrealista, l’està depassant. No pot més. I no és perquè trobi a faltar l’esport o la vida social, que en circumstàncies normals tampoc no practica.

No és això. Ell és un home sedentari per naturalesa i vocació, un d’aquells éssers acostumats a no aixecar el cul de la cadira durant hores i hores. “Rata de biblioteca”, li han etzibat més d’un cop. I realment se’n sent en el sentit més literal: des de fa anys devora i viu de les pàgines impreses que la biblioteca Central li proporciona dia rere dia. Li proporcionava, millor dit, perquè el puto virus la hi té segrestada.

Per això ara es troba presoner en el seu pis. Confitat, ben confitat i no precisament en almívar. Les biblioteques no són serveis essencials, diuen, i els pocs llibres que conserva a casa els té llegits i rellegits. A més, ell és lector de biblioteca, necessita el recolliment de les parets folrades d’històries, el silenci que només garanteix la cobertura de paper imprès. Se sent indefens davant de l’enfilall d’hores interminables: a casa no té internet, per a això ja estan les biblioteques, i si posa la tele la tanca immediatament, fastiguejat per les notícies que es repeteixen. El puto virus els té ben agafats pel coll, tot s’enfonsa i la humanitat, com sempre, no acaba de donar la talla.

L’única escapada possible és el Quisso, que li serveix d’excusa per sortir un parell de cops al dia. No gaire lluny, però, les normes no ho permeten i les cames cansades del gos tampoc no ho demanen. Dues passejades que de vegades encara accentuen el seu mal humor. És tan ensopit caminar per la ciutat deserta, veure-ho tot tancat i amb aires de paisatge post desastre nuclear... De tant en tant, es creua amb un home o amb una dona apressats, mirant al terra i defugint la mirada, que és l’únic que no cobreix la mascareta.

Però un dia – fa bo, s’ensuma la primavera i gairebé és bonic veure com la vegetació urbana es desborda dels parterres i va recuperant la terra que l’asfalt i el ciment li havien segrestat – allarga la passejada més del que és habitual – i del prescrit, però no hi ha un policia per a cada passejant de gos; prou feina que tenen a les carreteres i desinfectant residències de iaios – descobreix que el quiosc de la Monumental està obert.

Un espai amb piles de lletra impresa! Ensuma l’aroma del paper i la tinta i s’apropa amb por que l’oasi formi part d’un miratge a punt de desaparèixer.

-      Bon dia. És de veritat?

-      Què diu?

De mascareta a mascareta –  la del venedor està feta amb un tros de bossa d’una coneguda editorial, del Sant Jordi passat – peten la xerrada.

-      Em sembla mentida trobar un quiosc obert. És una meravella.

-      Alguns mirem de surar... però no cregui: aquest tsunami s’ho endurà tot, no es fàcil de capejar. De moment... al llistat del decret del govern espanyol de serveis essencials, els quioscos hi som.

-      Òstia, me n’alegro. En canvi les biblioteques...

-      Nosaltres treballem a l’aire lliure i, per sort nostra, encara hi ha qui necessita llegir les notícies en paper per creure-se-les una mica. Segons la nostra associació, la de venedors de premsa, el 85% de quioscos de Catalunya mantenim la nostra activitat. Si se’n pot dir activitat als vint diaris, les quatre revistes, i algun llibre perdut, que fem de caixa els millors dies.

-      Ja m’ho imagino. Mals temps per a tots. Però els que aixequen la persiana... També els hauríem d’aplaudir a vostès, ara que hi penso.

-      Ho fem perquè no ens queda una altra. Una mica per responsabilitat amb el dret de la gent a ser informada, però, no ens enganyem, sobretot aguantem per mirar que el negoci sobrevisqui. El que tanca, difícilment podrà tornar a obrir. Encara, que no ho sé...

-      Doncs a mi, m’ha alegrat el dia, li ben asseguro. Em deixa remenar una mica?

-      Remeni, remeni tan com vulgui, però s’haurà de posar aquests guants. A sobre, això...

Mentre remena les revistes i una vintena de llibres, amb què es deu voler compensar la pobresa de la premsa escrita, també una mica confinada, el crit i la mirada mig alarmada i mig emprenyada del quiosquer l’alerten que alguna cosa no va bé. La segueix i veu, horroritzat, com el Quisso, que ha aixecat la pota amb una agilitat que rarament exhibeix, projecta el seu alegre doll de pixum al damunt del llibre més allunyat.

D’una forta estrebada a la corretja aparta el gos, encara amb la pota aixecada, i corre a separar el llibre que regalima d’orina.

-      Perdó, perdó... Ja li pago, no s’amoïni. Ho sento moltíssim. No ho havia fet mai. Si fins i tot me’l deixen estar a la biblioteca... És un gos gairebé tan acostumat als llibres com jo mateix. Cobrim una bossa, sisplau. Jo mateix el llençaré al primer contenidor. Ho sento molt, de debò.

Encara trasbalsat, amb el cor accelerat per la vergonya i dient tots els penjaments que li vénen al cap a l’impresentable del Quisso, fa una llambregada a dins de la bossa: El sentit del no-res, i la fotografia d’un carreró desert amb una figura humana mig desdibuixada. Com ell, més o menys. Un autor desconegut, que sona a noruec, o a nòrdic com a mínim. I la traducció? Com és habitual no apareix a la portada.

La curiositat és més forta que el fàstic i se l’endú a casa per donar-li un cop d’ull.

Amb els guants de fregar els plats – després ja els ensabonarà ben ensabonats –, l’obre i en llegeix una de les pàgines centrals, les menys perjudicades pel pixum. Al·lucina. Allò és boníssim. I amb el mono que té d’una bona lectura... Ni pensar de llençar-lo: una bona ruixada de Sanytol i el posa a assecar, ben eixarrancat, al balcó.

Hora a hora observa com les pàgines ribetejades de groc s’ondulen i llegeix amb avidesa els fragments que l’airet, en passar els fulls a l’atzar, descobreix i oreja. Tot li sembla extraordinàriament bo.

Quan el llibre ja s’ha assecat totalment, seu a la butaca verda, fidel motllo del seu cos en tantes hores de lectura felices, i el devora. Al començament passa els fulls amb els guants de cuina, però li resulta  matusser i els acaba rebutjant. Al cap i a la fi, ja no fa gaire olor i el seu gos només menja qualitat.

L’acaba d’una tacada. Decideix que és un dels llibres millors que ha llegit en els últims anys, i es nega a llençar-lo. Ha passat les hores més felices del “confitament”.

D’ençà d’aquell dia les passejades amb el Quisso es fan cada cop més llargues, per resseguir aquell 85% de quiosquers valents de què li va parlar el de la Monumental. Allà, no gossa tornar-hi, és clar!

I, per assegurar la jugada, abans de sortir de casa i per si el passeig s’allarga, va obsequiant amb uns snaks salats i força aigua de l’ ampolla que ja sempre du a sobre, al que s’ha confirmat com al seu crític literari preferit. Així, el Quisso no es fa pregar i repeteix la pixarada, literàriament encertada, en quioscs sempre diferents i cada cop més allunyats de casa.

A partir d’aquí... Els dies es tornen feliços, plens de sentit i de pàgines memorables orlades de groc i ben ondulades. I a mesura que la lleixa del passadís s’omple de les troballes del Quisso, la despesa de l’amo en Sanytol i ambientador “Aromes del Montseny salvatge” es dispara. Tanmateix, ell no sabria dir del cert qui guanya la batalla d’aromes. Tant li fa.

Represa

Té sentit reiniciar un blog abandonat, tants anys després?

Suposo que té sentit si en tinc ganes. I aquí estic.

Ara, amb aquesta reclusió obligada, amb aquesta interiorització acceptada sento la necessitat d'escriure en un àmbit més personal que el facebook i que em permeti esplaiar-me més llargament?

No es tracta de fer una mena de diari online sinó de recollir les ressenyes de llibres que vaig llegint, posar al dia els que he escrit en aquest interval i penjar alguns contes que estic escrivint en l'impàs de l'aparició de la meva nova novel·la.

M'hi poso.

Inquietant, com sempre, la Nothomb

Acabo aquesta curta però intensa novel·la, amb respecte una mica mancat d'entuasiasme.

Com sempre que tanco un llibre de la Nothomb - ho he fet tres o quatre vegades, no les més de vint que aquesta infatigable escriptora m'hauria permès de fer, amb la seva producció regular i extensíssima. Des del 1992, Amélie Nothomb ha escrit la burrada de 27 obres, com a mínim una d'anual! -, em queda un gustet agredolç, d'admiració, però no d'excessiva satisfacció.

Admiració, perquè m'enlluerna la brillantor de l'autora: la saviesa narrativa, la dosificació del misteri, la contundència del duel verbal entre els protagonistes (o protagonista), la intel·ligent ironia, la palesa crueltat, la profunditat d'alguns pensaments...

Manca de satisfacció, perquè la narració em sembla freda, mancada de sentiments i excessivament especulativa.

Això últim no és un demèrit, prou que ho sé, és la marca de la casa d'una autora que ha demostrat la seva solvència títol rere títol i que, hores d'ara, ningú no pot discutir.

Nothomb no vol commoure, ni convèncer, sinó inquietar: Un novel·lista és una persona que planteja preguntes i no qui les respon. 

La  intenció d'aquesta autora belga i cosmopolita, - i cal reconèixer que l'aconsegueix sobradament - és crear polèmica, provocar el lector. En l'enfrontament verbal que sovint es produeix entre els seus personatges - en el cas de Cosmètica de l'enemic, entre un home i un inoportú que l'assetja en un aeroport i l'obliga a enfrontar-se a  un enemic interior, fins a l'extrem de l'esquizofrenia: Les proves de l'existència de Déu són febles i bizantines, i les proves del seu poder encara són més poqueta cosa. En canvi, les proves de l'existència de l'enemic interior són enormes i les del seu poder són aclaparadores. Jo crec en l'enemic perquè, cada dia i cada nit, me'l trobo pel camí. L'enemic és aquell que, de dins estant, destrueix tot el que val la pena. és aquell que et mostra la decrepitud continguda en cada realitat. És aquell que treu a la llum la teva baixesa i la dels teus amics. És aquell que, en un dia perfecte, segur que trobarà una magnífica raó perquè et torturis. És aquell que et farà avorrir de tu mateix. És aquell que, quan entrevegis el rostre celestial d'una desconeguda, et revelarà la mort continguda en tanta bellesa - la paraula esdevé una efectiva i contundent eina agressora, que molt probablement farà alguna esgarrinxada en l'ànim del qui contempla el duel, abocat a la pàgina del llibre. 

Per això, per l'agilitat i agudesa del desafiament verbal, de més d'una de les seves novel·les, on sobretot es parla, se n'ha fet una reixida adaptació teatral. 

És el cas de la novel·la que acabo de llegir, dirigida per Magda Puyo i interpretada per Xavier Ripoll i Lluís Soler, que va resultar finalista dels Premis Butaca 2013, dotze anys després que aparegués la novel·la i es convertís en un esdeveniment editorial sense precedents, amb els més de 150.000 exemplar venuts en la primera setmana.

Per acabar i resumint amb senzillesa: una important novel·la que m'ha provocat respecte i admiració, encara que no me l'enduria a l'illa deserta de marres. Em faria molt poca companyia.

Escalfant motors per a la III Trobada

 

 

Els Clubs de Lectura del Penedès Garraf preparem la tercera trobada, enguany amb l'escriptor penedesenc Jordi Llavina. L'Imma, bibliotecària itinerant i ànima mater d'aquest esdeveniment, visita cada un dels 14 (?) Clubs el dia que comentem l'obra que se'ns ha presentat de l'autor triat. Dissabte passat , a la Cardona, parlàvem de Londres nevat. Això és el que ens va sentir dir:

 

 

 

Absències

Posted on 26 març 2014 by itinerant

Dissabte 22 de març, es va reunir el Club de Lectura de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú. Ja sabeu que elsnostresclubs compten amb uns moderadors de luxe: entre d’altres, la Sílvia Romero, guanyadora de l’últim premi El Lector de l’Odissea, o en aquest cas, la Mercè Foradada, escriptora protagonista de la II Trobada.
De l’obra comentada, Londres nevat, es va destacar l’original tractament dels narradors. En el primer dels contes, una persona externa als personatges ens descriu l’escena, en canvi, la resta de narracions estan relatades des de dintre, fins i tot amb un cert punt autobiogràfic (que potser ens confirmarà o desmentirà en Jordi Llavina el dia 6 de juny)
També es va trobar interessant la presència de la pròpia literatura dins la narració i altres recursos metaliteraris com ara les referències creuades entre alguns dels contes.
I no es va dir res de les descripcions? Doncs evidentment sí. Com ja és habitual, la seva força, el nivell de minuciositat, la capacitat de recrear-se en els allò més banal arribant a convertir-ho en extraordinari ens enlluerna i no es pot obviar de cap de les maneres. Pocs autor serien capaços de dedicar tantes línies a un estenedor i unes agulles amb aquesta ironia, per acabar d’adobar-ho amb un desconegut dormint a la terrassa com si fos el més normal del món. Aquest personatge, i la naturalitat amb la que es relaten els fets de San Diego en el record, podrien fer pensar en una certa influència de Pere Calders.
El conte Un tal Amat, va ser el que més interrogants va provocar. Què veu el protagonista de la història a l’habitació del professor ? Fins on arriba la seva relació? Les narracions de Jordi Llavina estan plenes d’insinuacions, de detalls suggeridors, gens explícits. D’aquí la importància que cobra la imaginació i la interpretació del propi lector.
Com classificar Londres nevat? A la contraportada se’ns parla de personatges que “s’enfronten amb el seu passat ple de fantasmes” En alguns casos aquests ho són en sentit literal i en altres més aviat metafòric. Fins i tot al relat El branquilló de til·ler el narrador afirma:”no hi sortirà cap fantasma, i en això notaràs una diferència significativa respecte dels altres relats que has llegit” Sigui com sigui, crec que la definició de la Mercè Foradada va ser molt encertada: “Londres nevat, és un llibre d’absències”

Impactada

Ara que em proposa penjar petites ressenyes de les lectures que d'alguna manera m'han arribat, he de repescar Intemperie del fins fa poc desconegut Jesús Carrasco.

Ja fa mesos la vaig llegir per primera vegada, i des d'aleshores no he parat de recomar-la. Ara, recentment, l'hem comentada en dos Clubs de Lectura i rellegir-la ha suposat una confirmació que aquesta és una novel·la d'impacte.

La sobrietat però absoluta solvència del seu fil argumental, la sèrie de valors humans que es mantenen intocables en mig de la brutalitat i la duresa del mitjà i dels homes que el poblen - recordeu allò de les blanques dents del gos que es podreix? (Bíblia, però també una peça dels anys 50/60 del dramaturg Eduardo Criado: Los blancos dientes del perro) , la contundència i vivacitat de les descripcions, la bellesa i autenticidat d'un llenguatge auster, esdevingut poètic a base de contenció ... fan d'aquesta curta novel·la, que es llegeix en una tarda, però que pot acompanyar tota una vida, una lectura realment imprescindible.

Si voleu retrobar la llengua més bella de M. Delibes, ser colpits per emocions i impressions tant estètiques com vivencials de l'alçada de La carretera, de Cormac MacCarthy, correu a buscar un exemplar d'aquest llibre. Segurament també rebreu alguna sort o altre d'impacte.

Represa

Comença la primavera - amb un día típic, però dels que no trobem agradablement primaverals - amb el propòsit de reprendre el blog.
Els meus propòsits són modestos: per culpa de voler fer entrades una mica elaborades, no trobo el moment de posar-m'hi; per tant, faré "entradetes" molt modestes,  al menys per comentar , o recomanar, les lectures que vagi fent i trobi interessants. Cada setmana, una com a mínim.
I  m'estreno amb una novel·la del Premi Nobel -  controvertit per motius polítics, la qual cosa em molesta de sempre - del 2012: el xinès, afecte al regim comunista, Mo Yan: Las baladas del ajo.







Aquesta tarda l'he acabat. M'ha impressionat i no només per l'extrema duresa sinó pel registre poètic d'algunes descripcions i expressions. També per la humanitat d'alguns personatges. No l'he trobat rodó, però sí molt interessant i recomanable. I curiós personatge, el senyor Mo Yan, afecte al règim comunista i, tanmateix amb la seva denúncia tan certera!