Una descoberta

Viatge a l'oblit, Xavi Ballester

Quan una coneguda et demana que llegeixis, i opinis, sobre un llibre que ha escrit un amic, escriptor novell - que després resulta més escriptor que novell -, acceptes amb la por que el llibre se't caigui de les mans i et trobis en un compromís en donar una opinió acorralada entre la necessitat de ser sincera i el desig de no desmoralitzar un col·lega.

Afortunadament, la meva història amb Viatge a l'oblit ha estat ben diferent.

Des de les primeres línies no només vaig valorar que em trobava davant d'una escriptura solvent, sinó que vaig quedar enganxada per la humanitat dels persontages que se'm presentaven i pel tema històric i tan dur que ja s'intuïa.

Després, he tafanejat a internet i m'he arribat a formar una petita opinió de la biografia, tarannà i trajectòria d'aquest escriptor, que la meva ignorància m'havia fet creure novell.

Xavi Ballester Fàbregues va néixer a Barcelona el 1974 i va estudiar Filo-logia Hispànica a la UB (encara que d'ell s'ha afirmat que hagués preferit néixer a Winesburg i dir-se George Willard, en al.lusió a la seva admiració al clássic de la literatura nord-americana Winesburg Ohio, de Sherwood Anderson i al seu protagonista reporter local, George Willard).

L’afició a les lletres li ve de ben petit, en part gràcies a la influència paterna, molt aficionat a la poesia. De fet, des que té ús de raó no recorda haver sortit mai de casa sense una llibreta a lka butxaca perquè no vol que se li escapi cap idea o comentari de la gent que l’envolta, susceptible de ser convertit en poema o relat.

Encara que el seu currículum professional i laboral abraça diferents activitats - per exemple, com a repartidor de pizzes, abans de l’era Glovo - va ser com a col·laborador a diversos gabinets de polítics barcelonins: l’alcalde Clos, l’alcalde Hereu... o al Districte de Ciutat Vella, sempre amb el teclat o el boli a les mans, que va fer-se mestre en l’art d’escriure.

Tanmateix,ell, tal com es defineix al seu compte de twitter: Escric, llegeixo, escolto, aprenc (ho intento), tenia una forta vocació literària – lectora i escriptora – i aviat va començar a mostrar-se com a l’escriptor que és.

El 2012 va obtenir el XVè premi Tinet de narrativa curta amb el relat Ous ferrats, publicat per Cossetània, que ja havia vingut precedit per altres contes que havien merescut un reconeixement: El mirall (finalista del concurs Mercè Rodoreda de contes de la Festa Major de Gràcia (2009), Sense llençols, que guanya el premi Casal Lambda de Barcelona ( 2010) i L’últim mestre de barraques de pedra seca, finalista del 14è premi Tinet de Tarragona (2011). 

A partir d’aquí, ja no s’ha aturat: l’any 2016 va publicar el seu primer llibre en solitari, Porexpan i polaroids , que havia guanyat el Premi 7lletres. El va seguir el recull de narracions Huir no significa nada (2019), que li va suposar la Mención especial del XXIX Premio Gonzalo Ballester i aquest Viatge a l’oblit (2022), que va ser guardonat amb el II premi Portal de Bové, Vila de Montblanc 2021.

Xavier  Ballester ha dirigit el programa de literatura “Lletraferits”, a Ràdio Molins de Rei, i va impulsar i editar la revista digital Rosita, que es va deixar d’editar l’any 2018.

Finalment, casat i pare de tres fills, es  llença a la piscina per portar a terme el seu somni de ser llibreter i s'afegeix a la Carol i al Dioni Porta, company de la revista Rosita, en el projecte de la llibreria Obaga, que des del carrer Girona de l’Eixample Barceloni no només ven llibres sinó que acull exposicions i presentacions de llibres,  ofereix concerts i organitza tallers literaris.

I a hores d'ara, tal com s’afirma a la ressenya d'una altra llibreria barcelonina amb vocació lectora, la Santos Ochoa de Nou Barris:  Si sigue empuñando el bolígrafo es porque todavía cree en la bondad de Andrés Hurtado (el personaje de Baroja), porque no se cansará nunca de escuchar Purple Rain, porque sigue releyendo los versos de Valente y desarmándose con la elegancia de Richard Ford. Si queréis verle en carne y hueso, lo encontraréis en la librería Obaga de Barcelona. 

Però, veiem per què aquest Viatge a l'oblit, ha estat per  a mi una bona  descoberta, un descobriment impensat.

A la contraportada se la qualifica de primera novel·la – les seves altres obres  publicades eren narracions –, la qual cosa és objectivament veritat, però puc assegurar que costa de creure.

Des de les primeres pàgines, dedicades a invocar la importància de recordar els noms dels morts, perquè això és l’únic que els queda, a testimoniar els diversos processos d’oblit a què aboca la guerra ( La guerra esborra les fronteres, fins i tot les d’un mateix), a denunciar la perversió del llenguatge i la importància de preservar les paraules... -  temes tots que aniran apareixent i articulant la narració - te n’adones que et trobes davant d’una escriptura solvent i d’una veu que té moltes coses a dir.

El títol, que més o menys transformat és present a diversos passatges de la novel·la, ens apunta al tema principal: l’anorreament personal i col·lectiu, de vegades per mirar de sobreviure, a què aboca la guerra. Aquí ja no plora ningú, no ens queden forces per plorar ni tampoc ens queden llàgrimes per vessar. O potser és que fins i tot hem oblidat com es fa. Aquesta guerra sembla un llarg viatge per l’oblit. 

Xavi Ballester ha construït un relat que segueix dos personatges, l’un des de la seva mateixa veu i l’altre de la mà d’un narrador extern,  que s’alternen en els diversos capítols fins a arribar a confluir, en el desenllaç. Dos personatges ben diferents - un “pagès” solitari de Valls allistat per la força a la Divisió Blava i un llenyataire de la taigà siberiana reclutat, també sense cap respecte per la seva llibertat personal, per a l’Exèrcit Roig – viuen l’experiència d’un dels episodis més cruents a l’entorn del setge de Leningrad, des de bàndols oposats però amb una conseqüència similar d'aniquilació i destrucció.

Per a mi és important remarcar una obvietat: aquesta novel·la és profundament antibel·licista, però de la manera en què ho són les bones novel·les. No explicita els sentiments i judicis negatius contra l’horror de la guerra, sinó que ens el mostra a través de la trajectòria i conseqüències de l’odissea dels protagonistes. No ens diu: “Mireu quina cosa més terrible va ser aquella guerra” , sinó que ens fa sentir com de destructiu acaba sent aquell i , per extensió, qualsevol conflicte en què els homes es maten. 

Hi ha tota una colla de temes d’interès que es tracten o insinuen en aquestes pàgines: des dels sistemes de reclutament i l’adoctrinament dels voluntaris – no sempre- de la Divisió Blava, el setge de Leningrad, el jurament al Führer i la disciplina de l’exèrcit nazi, la pervivència i les perversions de les dues Espanyes machadianes i l’odi i les revenges personals que es mantenen de guerra en guerra, al poder salvífic del llibre ( el Diccionari del Joan i el Quixot d’en Dimitri )... i me’n deixo, perquè els dos personatges, són d’una manera natural, no apresa, veritables filòsofs.

La solvència de l’autor es fa palesa no només en el retrat del personatges – on continua mostrant més que descrivint – sinó també en la descripció dels paisatges i dels diferents escenaris on es desenvolupa l’acció. Des del camp d’avellaners de Valls o els boscos de la taigà, pàtries reals dels dos protagonistes, als camps d’entrenament  de l’exèrcit nazi, o a l’estepa gelada russa  ( que s’ha dit que va ocasionar més morts i guanyà més batalles que el foc dels dos exèrcits que s’hi enfrontaven), per acabar amb la Barcelona del 1942, amb la rebuda de les restes d’aquella Divisió Blava que s’havia acomiadat amb tant fervor. 

Hi ha molta feina de documentació, i potser algun viatge, al darrere d’aquestes dues històries que s’acaben fonent. L’estil i el ritme narratiu és detallista, en ocasions diria que fins i tot minimalista, però, tanmateix l’interès no decau en cap moments. No és una novel·la a la qual, alguns lectors impacients li retallarien algunes pàgines. Tot els que succeeix té sentit i  enganxa. Un altre mèrit de l’autor.

Resumint: una lectura més que recomanable, tant pels temes que planteja com per la manera ens que ens són presentats.

Apunteu-vos-la!