Amb el mar de pantalla

domingo, 21 de febrero de 2021

Un crit que ressona a la cripta d'El Valle de los caídos




Avi, et trauré d'aquí, Joan Pinyol

 

“Avi, et trauré d’aquí!”, va ser el crit espontani de Joan Pinyol, quan el 8 de setembre de 2010 va estar, al més a prop que mai no havia estat, del seu avi, Joan Colom Solé.

     Un avi, que no havia arribat a conèixer, perquè havia mort el 5 de març de l'any 1939 a la infermeria del camp de presoners de Lleida, havia estat enterrat en una fosa comuna al cementiri de Lleida i, traslladat, vint anys després, i sense permís ni coneixement de la família, al panteó de Cuelgamuros, és a dir al Valle de los Caídos.  

    Un avi que havia estat mobilitzat per l'exèrcit republicà pocs mesos abans que acabés la guerra - sobre el paper, perquè de seguida es va veure que la guerra no havia acabat, l'abril del 39, per al bàndol vencedor -  i que no va arribar a combatre, però que va ser empresonat en entrar els nacionals al camp d'aviació on estava destinat per a tasques de vigilància i, posteriorment, traslladat al Seu de Lleida, convertida en presó inhabitable per als republicans capturats. Allà, en poques setmanes, i degut a les condicions insalubres i inhumanes en què s'amuntegaven els presoners, va morir, probablement de tifus, sense ni ser atès. Immediatament va ser enterrat a la fosa comuna dels republicans, al cementiri de Lleida, on la família durant els anys següents va acudir a visitar-lo i dur-li flors.

    Fins que l'autor, l'any 2008 i per atzar, va fer una colpidora descoberta: les restes del seu avi, havien estat traslladades, con nocturnidad i alevosía,  i, per descomptat sense comunicació ni vist-i-plau dels seus propparents, a Cuelgamuros, per engrossir els ossaris del megalòman monument del dictador. 

      De la descoberta d’aquest fet inqualificable i de la lluita que se’n  seguí, i que va ser protagonitzada per l’autor, per aconseguir treure les despulles de l'avi del mausoleu erigit a major honor i glòria del dictador i portar-lo al cementiri de Capellades, on reposa la seva dona, Teresa, – una lluita que encara no ha acabat – en va sortir un llibre, aquest Avi, et trauré d’aquí!, que ha donat la volta a Catalunya, a part d’Espanya i que ha arribat fins a algunes Universitats nord-americanes, i que és el testimoni documentat i alhora emocionant d’una reivindicació justa, personal i familiar, i, alhora, una mostra entusiasta de  Recuperació de la Memòria Històrica col·lectiva. 

   Des del punt de vista literari, el llibre és d'un gran interès i amenitat, amb grans encerts com és el de convertir l'autor en un personatge, presentat per un narrador amb punt de vista extern. S'estructura en tres parts: Llibre de Família I: el periple de Joan Colom; Llibre de Família II: la descoberta i la lluita de més de deu anys; Llibre de Família III: una carta de l'autor als seus dos fills, encara nens, explicant els fets relatius al seu besavi i la lluita del seu pare. Una carta emotiva i inoblidable.

 I malgrat que la lluita continua, amb progressos desesperadament   lents, Joan Pinyol ja ha aconseguit en gran mesura el seu propòsit: ha tret l'avi de la seva tomba del Valle de los  Caídos, l'ha rescatat de l'oblit i l'ha instal·lat al cor i a la ment de molts homes i de moltes dones que han llegit el seu llibre i l'han sentit explicar la seva creuada en tots els escenaris i mitjans de comunicació. I ens ha ensenyat, a més, l'extraordinari valor de no acceptar la indignitat, per moltes fortaleses que l'odi pugui aixecar.

                          








No hay comentarios:

Publicar un comentario