Tardor a finals d'hivern

Club de lectura de les Jardineres de febrer: Tardor, de l'Ali Smith 

En el seu dia ( concretament en el post del 3 d'aquest mes) ja vaig comentar una mica les dificultats que tenia per entrar totalment en aquest llibre , que, malgrat això, intuïa bo, i també escrivia que tenia intenció de rellegir-lo.

Ho he fet, gràcies a la proximitat dels Clubs de lectura, que tots dos el teníem per comentar.

I crec que ha valgut la pena. 

Ahir ho deia alguna de les tertulianes/amigues: és un llibre que s'ha de mirar com un quadre abstracte, sense intentar lligar-ho tot a la primera lectura. Si se sap fluir i fruir dels fragments que t'arriben, tot s'acabarà lligant. 

I aleshores hi trobes moltes coses remarcables i bones. Algunes de nosaltres vam remarcar els paràgrafs que més ens havien colpit: converses en espiral que semblen una mica kafkianas, imatges poètiques, l'emoció de l'amistat/amor dels dos protagonistes, la visió de l'Art com a alliberador de la caducitat i l'atonia, el pas del temps, la nostàlgia pel que s'ha perdut, la situació decadent d'un país que troba la metàfora en una tardor esquerpa, el desencant d'alguns personatges, l'intent de capturar el passat a través dels objectes... Tot vehiculat per una escriptura ferma i solvent.

És curios, i ja ho hem constat en diverses ocasions, que no ens han de fer por els llibres que no resulten a primera vista amables, perquè en les mans de lectores apassionades i tan consciencioses com les meves Jardineres, sempre se'n treu una viva tertúlia i molt de suc.

Una de nosaltres, que ja ha llegit la segona part de la tetralogia, Hivern, ens avisa que ens calcem, si aquesta ja se'ns ha fet una mica difícil de llegir. Crec que l'advertiment  ha estat ben arxivat.

I per al mes de març, hem previst un "doblete", La mida justa, del Jostein  Gaarder, i - en una expressió més d'amistat i carinyo - L'amor quiet, el meu últim llibre tot just acabat de publicar. 

Tots dos tracten de l'amor i la mort. Veurem si, salvant totes les distàncies en sabem trobar si hi ha algun punt en comú.

Jo m'atreveixo a plantejar-lo: tots dos són un cant al pas, efímer, però ple de sentit, dels homes i les dones sobre la Terra.

Un cop més, gràcies jardineres meves, per fer possible aquesta font de satisfacció que és el nostre Club.

I el dia que puguem retrobar-nos i abraçar-nos....

💜📚👩‍❤️‍👩

Mercè Foradada recupera les cartes secretes dels seus avis a 'L’amor quiet'

  La web de Saldonar

Mercè Foradada recupera les cartes secretes dels seus avis a 'L’amor quiet':

 L’escriptora vilanovina Mercè Foradada publica L’amor quiet, partint de gairebé 300 cartes que els seus avis es van intercanviar a principis del segle XX. És una  correspondència que havia de ser pràcticament un secret però que després de tres generacions es manté viva....

Garraf Notícies - 'L'amor quiet', la darrera novel·la de Mercè Foradada que recupera cartes secretes dels seus avis

I diuen que un no és profeta a la seva terra!

   

Garraf Notícies - 'L'amor quiet', la darrera novel·la de Mercè Foradada que recupera cartes secretes dels seus avis: 

L’escriptora vilanovina Mercè Foradada publica la seva darrera novel·la, ‘L’amor quiet’, on parteix de gairebé 300 cartes que els seus avis es van intercanviar a principis del segle XX. Una  correspondència que havia de ser pràcticament un secret però que després de tres generacions es manté viva.  La relació dels avis de Foradada a través de fragments d’aquestes cartes s’intercalen en aquesta novel·la amb una relació actual, ja en l’àmbit de la ficció. Tot plegat, també, per posar en valor l’amor de les persones grans.

Mercè Foradada explica 'L’amor quiet' a Eix Diari

                                               Mercè Foradada explica 'L’amor quiet' a Eix Diari:

 L'escriptora Mercè Foradada ha publicat L’amor quiet, un viatge a la Barcelona de principis del segle XX. La novel·la parteix de més de 300 cartes que els seus avis es van enviar entre els anys 1913 i 1925....

Mercè Foradada presenta la seva nova novel·la, L'amor quiet (Saldonar)

La Laura Marín, de l'Eix Diari, m'entrevista sobre L'amor quiet

                                                                           

Un crit que ressona a la cripta d'El Valle de los caídos

Avi, et trauré d'aquí, Joan Pinyol

 

“Avi, et trauré d’aquí!”, va ser el crit espontani de Joan Pinyol, quan el 8 de setembre de 2010 va estar, al més a prop que mai no havia estat, del seu avi, Joan Colom Solé.

     Un avi, que no havia arribat a conèixer, perquè havia mort el 5 de març de l'any 1939 a la infermeria del camp de presoners de Lleida, havia estat enterrat en una fosa comuna al cementiri de Lleida i, traslladat, vint anys després, i sense permís ni coneixement de la família, al panteó de Cuelgamuros, és a dir al Valle de los Caídos.  

    Un avi que havia estat mobilitzat per l'exèrcit republicà pocs mesos abans que acabés la guerra - sobre el paper, perquè de seguida es va veure que la guerra no havia acabat, l'abril del 39, per al bàndol vencedor -  i que no va arribar a combatre, però que va ser empresonat en entrar els nacionals al camp d'aviació on estava destinat per a tasques de vigilància i, posteriorment, traslladat al Seu de Lleida, convertida en presó inhabitable per als republicans capturats. Allà, en poques setmanes, i degut a les condicions insalubres i inhumanes en què s'amuntegaven els presoners, va morir, probablement de tifus, sense ni ser atès. Immediatament va ser enterrat a la fosa comuna dels republicans, al cementiri de Lleida, on la família durant els anys següents va acudir a visitar-lo i dur-li flors.

    Fins que l'autor, l'any 2008 i per atzar, va fer una colpidora descoberta: les restes del seu avi, havien estat traslladades, con nocturnidad i alevosía,  i, per descomptat sense comunicació ni vist-i-plau dels seus propparents, a Cuelgamuros, per engrossir els ossaris del megalòman monument del dictador. 

      De la descoberta d’aquest fet inqualificable i de la lluita que se’n  seguí, i que va ser protagonitzada per l’autor, per aconseguir treure les despulles de l'avi del mausoleu erigit a major honor i glòria del dictador i portar-lo al cementiri de Capellades, on reposa la seva dona, Teresa, – una lluita que encara no ha acabat – en va sortir un llibre, aquest Avi, et trauré d’aquí!, que ha donat la volta a Catalunya, a part d’Espanya i que ha arribat fins a algunes Universitats nord-americanes, i que és el testimoni documentat i alhora emocionant d’una reivindicació justa, personal i familiar, i, alhora, una mostra entusiasta de  Recuperació de la Memòria Històrica col·lectiva. 

   Des del punt de vista literari, el llibre és d'un gran interès i amenitat, amb grans encerts com és el de convertir l'autor en un personatge, presentat per un narrador amb punt de vista extern. S'estructura en tres parts: Llibre de Família I: el periple de Joan Colom; Llibre de Família II: la descoberta i la lluita de més de deu anys; Llibre de Família III: una carta de l'autor als seus dos fills, encara nens, explicant els fets relatius al seu besavi i la lluita del seu pare. Una carta emotiva i inoblidable.

 I malgrat que la lluita continua, amb progressos desesperadament   lents, Joan Pinyol ja ha aconseguit en gran mesura el seu propòsit: ha tret l'avi de la seva tomba del Valle de los  Caídos, l'ha rescatat de l'oblit i l'ha instal·lat al cor i a la ment de molts homes i de moltes dones que han llegit el seu llibre i l'han sentit explicar la seva creuada en tots els escenaris i mitjans de comunicació. I ens ha ensenyat, a més, l'extraordinari valor de no acceptar la indignitat, per moltes fortaleses que l'odi pugui aixecar.

                          

Mercè Foradada revela centenars de cartes familiars a 'L'amor quiet', un retrat de la burgesia de principis del segle XX

Mercè Foradada revela centenars de cartes familiars a 'L'amor quiet', un retrat de la burgesia de principis del segle XX                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                

El poeta que em seguirà acompanyant

Joan Margarit (1938-2021)

Escric amb molta pena per la pèrdua del, per a mi, millor poeta que teníem viu i en plena activitat poètica i humana.

Aquests dies s'han dit moltes coses d'ell i el clam ha estat força unànime - lamentablement no puc dir el mateix de, quan fa uns mesos, li va ser concedit un Premi Cervantes, per primera vegada a la història, a un escriptor que escrivia simultàniament en català i castellà - en el sentit de reconèixer la seva extraordinària aportació a les lletres catalanes i universals. S'ha dit que escrivia des del seu interior perquè tothom s'hi pogués reconèixer des del seu, que cantava la llibertat, que era un profeta de l'estesa, de la concòrdia, un defensor del diàleg des de postures oposades, i del respecte fins i tot als posicionaments que no compartia.

Tot això és veritat, però per a mi és sobretot el poeta de  la dignificació del dolor.

Ell havia dit en més d'una ocasió, i ho havia escrit en alguns versos, que la poesia era el darrer camí davant de la desesperació humana: La poesia és una eina de consol molt potent o Una ferida també és un lloc on viure.

I aquesta eina, aquest lloc, els havia hagut d'aplicar i d'habitar al llarg de gran part de la seva vida, com a enamorat, i després abandonat, de la seva filla Joana, malalta i morta prematurament, amb qui va tenir un vincle estretíssim i, malgrat tot, intensament feliç.

Joan Margarit va sofrir molt i va ser profundament feliç, amb aquella rara felicitat que ens volia comunicar al recull Misteriosament feliç (2008), trencant la dicotomia que vol oposats el dolor i la felicitat.

Per a mi, era també, un home molt bo, honest, autèntic, dotat d'una ment que unia el més essencial lirisme amb la visió pragmàtica, racional i ben estructurada de la realitat que li havia tocat de viure.

Un luxe.

Per això, encara que diuen que Joan Margarit ens ha deixat, jo penso que no ha marxat de la meva llibreria, ni del meu imaginari més íntim, ni del meu últim llibre, L'amor quiet, que recull alguns dels seus versos més lúcids, profunds i humans:

El motiu tant és./ Cal buscar entre les restes el que ha sobreviscut./ ¿Podríem no  sentir-nos insegurs,/ si els nostres sentiments són territori de frontera/ perduts, recuperats, tornats a perdre?/ Perquè estimar no és enamorar-se ./ És tornar a construir, una vegada, una altra,/ el mateix pati on escoltar les merles / quan a la primavera encara és de nit./ És l’únic cant d’ocell que podia ser Schubert./ Tu i jo com als vint anys, sols a la cuina, ens fem forts  escoltant aquesta melodia. / Més claredat no l’hem tinguda mai “.

Jo, que no he estat mai gaire lectora de poesia - i em pesa -, torno una vegada i una altra als seus versos i al pròleg del seu Joana , que em sembla uns dels textos més colpidors, autèntics i emotius que mai no he llegit.

Gràcies i per sempre, poeta!

 

Els meus avis

 L'Alejandro i la Maria de bastants anys després de la cartes

Aquests dies, amb la remenada de la publicació de L'amor quiet, he pensat molt en els meus avis.

És el que té haver-los ressuscitat a les pàgines d'un llibre i haver tornat a donar-los vida a través de les seves plomes, emmudides de fa tants anys.

I he pensat en ells ja grans -  bé, no gaire, perquè cap dels dos va ser tan longeu com hauríem volgut -,  en ells com als avis perduts massa aviat.

A ell, el recordo com un home elegant, ben posat i sempre somrient. Al menys quan em mirava. Com que els avis vivien a Barcelona i nosaltres a Vilanova no ens vèiem amb molta freqüència, però ells ens visitaven de tant en tant i nosaltres hi anàvem sempre que podíem. Teníem els estius, això sí: l'agost a Tona i el setembre a la masia "Els cocons", a mig camí de Vilanova, Sitges i Sant Pere de Ribes, que cada any compartíem.

La majoria de records, pocs malauradament, del meu avi, tenen com a marc "Els cocons", el seu somni fet realitat: garrofers, vinyes, gallines,  conills i cabretes a qui anàvem a donar de menjar. No sé si és ben bé un record o una evocació, però em veig caminant pel terra tan irregular dels corrals o dels voltants de la bassa i el pou, agafada de la seva mà i mirant les seves sabates d'anar pel camp: unes curioses botes/espardenyes de lona, amb terra d'espart, amb què sempre l'associo. Deu ser que mirava els seus peus, perquè la meva alçada, quan tenia avi, era ben minça.

També el veig, i aquest és el record més nítid, assegut a la "cama turca" de sota l'escala de la casa verda, a Vilanova, amb mi sobre les cames i fent com una mena d'"Arri, arri, tatanet", que acabava en un repetitiu "goyo-goyo", que m'encantava, i que em va servir per rebatejar-lo, ja que mai no li vaig dir avi, sinó Goyo-goyo.

De la meva àvia, "la abuelita Maria", sí que tinc molts records, i això que va morir quan jo tenia onze anys. El primer que em ve al cap és el pensament de com de "moníssima" la trobava. De fet, crec que tots els néts la vèiem com una nineta. Menuda, prima, polida i olorosa, amb una cara tan dolça i els cabells, blanquíssims, recollits en un monyo sempre perfecte. Una àvia que s'estimava i s'admirava.

Els dos últims anys de la seva vida, va ser, a més, la meva companya d'habitació, perquè vam anar a viure a Barcelona, a casa de l'àvia, ara penso que per cuidar-la, perquè ja se li devia haver declarat el càncer que se l'enduria.

La veig, cada dia després de dinar, a la taula-camilla del menjador en el ritual de fer el cafè amb la cafetera Cona de vidre, una mena d'alambí, que propiciava una cerimònia preciosa que ens tenia a tots els néts al·lucinats. Va fer-ho fins al final, i ara penso, amb l'estómac encongit, com en els últims mesos se li escapava, en plena manipulació, una mena de gruny de dolor, que els petits afortunadament no sabíem interpretar i atribuíem a una brometa: "Abuelita, pareces una fiera salvaje".

Quan la malaltia ja va apretar massa, em van treure de l'habitació, per instal·lar-me al darrere, al "cuarto de los armarios". L'excusa va ser que jo estava refredada i podia molestar el seu son, però jo, encara no sé com, vaig intuir que ja no tornaria a dormir amb ella i em vaig passar tota la nit plorant.

Ella ens feia un joc que entusiasmava tots el néts. Tenia una caixa de bombons, folrada de roba amb unes grans flors, que guardava en l'armari de la roba i que ens deia que era màgica, perquè estava plena de caramels que per molt que ens oferís no s'acabaven. Miraculosament, si un bon dia en quedaven poquets, l'endemà tornava a estar plena.

Quan ja era inminent el final, els meus pares ens van repartir per cases de cosins i tiets. 

Recordo que el primer día que vaig parlar per telèfon amb un dels meus germans, ja amb la mala notícia revelada, jo li vaig preguntar. "No estàs trist?" I ell em va contestar : "És clar, i ara què passarà amb la caixa màgica?".

Un intercanvi epistolar de fa un segle és la base de 'L’amor quiet' de Mercè Foradada

 

Un intercanvi epistolar de fa un segle és la base de 'L’amor quiet' de Mercè Foradada: El digital La Fura destaca la publicació a Saldonar de L'amor quiet de Mercè Foradada. Podeu llegir l'article aquí. L’escriptora vilanovina Mercè Foradada acaba de publicar un nou llibre, L’amor quiet (Saldonar), que traslladarà el lector a la Barcelona del primer quart del segle XX i el farà entrar en la vida d’una parella de l’alta burgesia catalana....

Les cites de "L'amor quiet"

   

Rafel Alberti, Gabriel García Márquez, Rabindranath Tagore, Francisco de Quevedo, Annie Ernaux i Salvador Espriu, les paraules que il·luminen L'amor quiet 

  

Tú no te irás , mi amor, y si te fueras,

aún yéndote, mi amor, jamás te irías.

RAFAEL ALBERTI

No llores porque ya se terminó, sorie porque sucedió.

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

Quan la meva veu calli amb la mort,

el meu cor et seguirá parlant.

RABINDRANATH TAGORE

Alma a quien todo un Dios prisión ha sido,

venas que humor a tanto fuego han dado,

médulas que han gloriosamente ardido,

su cuerpo dejará, no su cuidado; serán ceniza, más tendrá sentido;

polvo serán, más polvo enamorado.

FRANCISCO DE QUEVEDO

El que compta per a ella és, al contrari, captar aquesta durada que constitueix el seu pas per la Terra en una época concreta, el temps que l'ha travessada, el món que ella ha enregistrat només vivint.

ANNIE ERNAUX, "Els dies"

Desperta, és un nou dia,

la llum

del sol llevant, vell guia

pels quiets camins del fum.

No deixis res

per caminar fins al ponent.

car tot, en un moment, 

et serà pres.

SALVADOR ESPRIU, "Cançó de l'albada"

   

Els llibres, les orquídies i la meva gata

 Premi

Quan vaig publicar  En el prestatge - un ja llunyà 2002 - , i encara borratxa d'il·lusió, de veure fet realitat l'antic i mig inconfessat somni de ser escriptora, em vaig comprar una orquídea.

La primera orquídia de la llarga història d'orquídies de què he gaudit en la meva vida. Sempre m'havien agradat i atret, però tenia el prejudici que eren extremadament delicades i que no les sabria cuidar.

Ara bé, en l'eufòria de tenir un llibre que jo havia escrit, em vaig atrevir i me la vaig auto-regalar.

Era blanca, de tres tiges i altíssima i em va acompanyar molts mesos, potser anys.

Després n'han seguit un fotimer: de tots colors, regalades o comprades... sempre bellíssimes i agraïdes a poc que m'hi hagi dedicat mínimament.

Fins que va arribar a casa la nostra Irish Cofee, que també sembla molt atreta per aquesta i totes les plantes, i les poques que van sobreviure a les seves primeres abraçades d'amor, van anar a parar dalt de tot d'una llibreria.

Vaig pensar aleshores, que s'havien acabat les orquídees per a mi, fins que avui m'ha sembla que el meu L'amor quiet me'l demanava i he decidit que encara que sigui a dalt de la llibreria, aquest darrer llibre també tindria la seva orquídia. Entonada, a més.

 

L'emoció de tenir a les mans el nou fill de paper

 

El subidón de veure  la teva il·lusió plasmada

Quan començo un nou llibre,sempre, en l'amalgama dels sentiments, hi ha una proporció d'inseguretat i desconfiança: me'n sortiré?, és interessant el que vull contar?, me'l voldran publicar?, arribaré a veure'l imprès?

Després, la passió d'escriure arracona gran part dels dubtes i se segueixen moltes hores d'esforç i de gaudi. Sobretot de gaudi, encara que de vegades, esquerp.

I quan el teu editor et dóna el vist-i- plau, fins i tot en unes circumstàncies tan anòmales i difícils com les que estem vivint, i saps que en farà una edició impecable perquè no ho sap fer d'una altra manera, comença aquest "subidón" que culmina quan tens a les mans la teva il·lusió encarnada en paper i tinta.

Ara, a L'amor quiet, als seus protagonistes ficticis, El i Ella, i als reals, l'Alejandro i la Maria, els meus avis materns, els desitjo una llarga i feliç singladura per l'oceà de la lletra impresa.

Jo ja els tenia al meu cor, però ara també els tinc al meu prestatge. 💕

Un llibre que intueixo important, però que encara no he acabat de fer meu

 

Tardor, Ali Smith

A banda del plus d'emoció de començar un llibre que em van regalar unes amigues molt estimades en unes circumstàncies curioses i especials, aquesta novel·la, Premi Llibreter 2020, el vaig començar a llegir amb les expectatives més altes, perquè la novel·la no pot haver generat més elogis i bones crítiques.

Ali Smith sona ja com a possible futur Nobel, i la seva originalitat i força no són discutibles.

Amb tot, Tardor m'ha resultat un llibre no gaire fàcil de transitar. Potser perquè, per les circumstàncies que travessem, demano lectures que se m' enduguin, que em captivin, que tingui necessitat de seguir llegint? Potser per la seva fragmentació i, en ocasions, hermetisme? L'he llegit amb interès i admiració, això indiscutiblement, i el rellegiré ben aviat, amb l'esperança que aquest cop, ja sabent què m'espera , el pugui gaudir com es mereix. 

Vet aquí, la fitxa que n'he fet:

L’autora: Ali Smith

Aquesta autora escocesa, respectada i valorada entre els autors actuals en llengua anglesa, i reconeguda  amb l’Ordre del Imperi Britànic i membre de la Royal Society of Literature, va néixer a Inverness l’any 1962 i actualment viu a Cambridge.

És filla d’una família treballadora i va créixer en un habitatge social de la seva ciutat, on va cursar la primària i la secundària.

Entre els anys 1980 i 1985 va estudiar una llicenciatura conjunta en llengua i literatura anglesa a la Universitat d’ Aberdeen. L’any 1984 va guanyar el premi Bobby Aitken Memorial d’aquesta universitat, de poesia. Després va iniciar els estudis de doctorat sobre modernisme irlandès i estatunidenc, al Newnham College de Cambridge, i va escriure algunes obres de teatre. No va completar el seu doctorat.

En aquesta etapa de joventut va realitzar diverses i variades tasques a temps parcial: cambrera, netejadora d’enciam, assistent de la Junta de Turisme, recepcionista de la BBC i redactora publicitària.

El 1990 es va traslladar a Edimburg i va començar a treballar com a professora de literatura escocesa, anglesa i estatunidenca en la Universitat de Strathclyde, però dos anys després la va abandonar a causa del síndrome de fatiga crònica que se li va manifestar. Va tornar a Cambridge i es va convertir en escriptora a temps complet.

Ha escrit, obres de teatre, relats curts i novel·les de les quals només unes quantes han estat traduïdes, però que han merescut diversos premis i reconeixements. En destacarem:

. Free Love and other Stories (1915). Premi Saltire First Book of the year award.

. Hotel World (2001). Premi Encore award

. Accidental (2005), premi Whitbread novel award i l’Orange Prize for Fiction

. Com ser-ho alhora (2014). Premi Goldsmith Prize, el Costa Novel Award, el Book of de year award i el Femení de ficció.

Ara l’editorial Raig Verd publica el quartet estacional que comprèn:

. Tardor (2019). Premi Llibreter

. Hivern (2020).

. Primavera (2021)

. Estiu (2022)

que ha rebut els elogis de crítica i públic ja que segons s’ha dit l’obra “supera totes les expectatives”.

Ali Smith escriu articles per a The Guardian, The Scotsman, New Statesman i el Times Literary Supplement.

Actualment, viu a Cambridge amb la seva parella, la cineasta Sarah Wood.

 

L’obra: Tardor

 

Amb aquesta novel·la, Ali Smith inaugura la tetralogia del pas del temps, on parla de la realitat anglesa post-Brexit, de la comunicació i de l’amor , de les relacions familiars i de la importància de l’Art a la vida efímera de les persones i les coses.

 

Quan arriba la tardor, una dona jove , l’Elisabeth, observa els canvis al seu entorn, després d’un estiu que ha regirat el seu país. El temps continua amb el seu pas inalterable tot i que les opinions dels ciutadans s’han polaritzat i regna l’escepticisme sobre el pas donat i el futur de la nació. Algunes persones del seu voltant també sembla que es transformin.

L’autora parla del temps a base de jugar-hi, hi ha flashbacks constants i comença en una mena de no-temps ( la mort o el somni?) per alternar-ho amb episodis de la més brutal quotidianitat com us tràmits kafkians per treure’s un passaport en l’Anglaterra post-Brexit. El relat, calidoscòpic, que té com a principals eixos l’Elisabeth i el Daniel Gluck i la seva entranyable, original i poètica relació, va cap endavant o cap endarrere però l’autor té cura d’acotar l’edat dels protagonistes a cada episodi per tal de no augmentar el desconcert dels lectors.

Els dos protagonistes, a qui separen setanta anys, formen una parella atípica: ell és un home savi, amb un passat misteriós i cap vincle familiar aparent; en canvi ella és una nena curiosa, molt o massa madura per a la seva edat i que no s’acaba d’entendre amb una mare convencional. En Daniel exerceix de guia a la nena de com prendre’s la vida i introdueix l’Art en el seu horitzó i ella acaba sent la seva única família.

Hi ha dos grans personatges secundaris que són la mare d’Elisabeth i la seva amiga Zoe, i d’altres ja molt més circumstancials que propicien els diàlegs absurds i en forma d’espiral que esquitxen el llibre. També hi apareixen personatges de la vida real , com la Pop Art Pauline Boty i Christine Keeler, la model que va propicià l’escàndol del cas Profumo.

Tot el llibre està esquitxat amb recordatoris enamorats a escriptors universals i a les seves obres.

Tardor no resulta un llibre sempre fàcil de llegir però en general compensa haver-ho fet per l’autenticitat i poesia d’algunes situacions, imatges i personatges. La crítica n'ha dit:

 

"Ali Smith és una de les nostres millors novel·listes vives, la Virginia Woolf del nostre temps. Llegiu el seu quartet estacional, llegiu Com ser-ho alhora, llegiu L’accidental, llegiu-ho tot!"

The Guardian

"Una novel·la sobre la finitud, sobre com la vida és fugaç, extraordinària i improbable […]. Smith revela els anhels enterrats dels seus personatges: la seva agonia, el seu afany esperançador, la seva por a la mort."

Joanna Kavenna, The Guardian

"Bella, subtil… Plena d’humanitat i inclinant-se, malgrat tot, a l’esperança."

The New York Times Book Review

"Maliciosa, però elegant; enfadada però reconfortant. Espero que segueixi així."

Melissa Katsoulis, The Times