Sota l'ombra de la Segimona

La segona presentació correspon a Viladrau, a La Barita, ben bé sota l'ombra de la Segimona.
Serà la nit del 5 de novembre en el sopar cloenda de la Fira de la Castanya i de la Nit de les Bruixes.

No sé si des de La Barita es veu Sant Segimon - ben segur que no a l'hora en què parlarem del llibre - però no dubto que la Segimona, mossèn Narcís i la desconcertada Pilar-Marina,  qui, com la bruixa bona, buscà consol a l'empara de la muntanya morada, ens acompanyaran  tota la vetllada.

Les Bruixes comencen a volar

Doncs, finalment, tindré un nou fill de paper. D'aquí a uns dies ja serà a les llibreries les meves Bruixes, una novel·la amb un part llarg (gairebé més de veure-la al carrer que d'escriure-la). Però diuen que "Bien está lo que bien acaba", i, encara que el llibre és un nou nat, aquesta part, la de la gestació, arriba al seu punt final!

Què n'espero? Que agradi, evidentment. Que algú la llegeixi i hi passi una bona estona i...potser... en recordi alguna cosa amb benevolença.

La primera presentació és a La Ràpita, com no podia ser d'una altra manera perquè el premi Sebastià Juan Arbó és convocat pel seu Ajuntament. El dia 4, al vespre. I al dia següent, gairebé a l'altra punta de Catalunya - muntanyes i castanyes enlloc de mar i  llagostins -, a Viladrau, en el marc de la cloenda de la Fira de la Castanya i el sopar de les Bruixes. Pot trobar-se un context més escaient? Jo, personalment, espero retrobar-hi algun alè de la Segimona.

Després... vindrà la presentació a Vilanova, a casa meva, i l'escalf de tots els qui m'hi voldran acompanyar. Tot plegat, molta il·lusió i la sensació, ja vella, que sóc una persona molt afortunada.

Ah!, i a veure si aquesta tarda tan literàriament engrescadora, em fa espolsar la mandra i recupero una certa activitat blogera, que he hagut de barallar-me amb unes quantes teranyines per accedir a aquesta pàgina!

I l'estiu va passant...

Si no tingués relativament a prop, encara, el meu passat laboral, no em plantejaria que ja han passat tres quartes parts de l'estiu. De les vacances. I, segurament, no sentiria la necessitat de fer-ne una mica de balanç en recuperar la vida ordinària i aquest blog.

De moment, no pot anar millor. He pogut  fer

gairebé totes les coses que volia: compartir amb els meus néts dues setmanes intenses en què ens ho hem passat bé, hem viscut moltes coses i m'han demostrat com, i com de bé, creixen... i jo aguanto; llegir i escriure, amb moderació, però de forma distesa i molt gratificant;  fer una escapadeta a Ansó, riquíssima en convivència amb el clan Foradada, amb alguna excursioneta, les habituals depredacions muntanyenques (rovellons, gerds, maduixetes...) i molts i variats tiberis; veure de tant en tant alguns amics i seguir els fills en les seves vacances més o menys allunyades... I encara, la propineta de "col·locar" un conte - fora del meu registre, mig de broma - en un concurs de gènere negre!

Encara queden uns dies i em falta la visiteta de cada any a Viladrau - més fills i néts - i hores de platja, llibres, ordinador, cine i xerrades.

Sembla gairebé immoral escriure amb tanta alegria amb el panorama que descobrim en obrir el diari, connectar la ràdio o posar la tele. O, de vegades, simplement parant l'orella al carrer. Però la vida ja ho té, això de les dimensions distintes. I penso que s'ha de gaudir del que es pot en el dia a dia sense oblidar la nostra extrema fragilitat i el deure irrenunciable a mirar de redreçar tot el que no permet que tothom el tingui, també, el seu estiu fantàstic.

Retrospectiva

Fan vacances els jubilats? 

Dins de la meva cartesiana mentalitat, sí. O n'haurien de fer.

D'acord que per a qui ja ha completat la seva, llarga d'altra banda, etapa laboral, tots els dies podrien ser-ne, de vacances. Però una servidora no s'ho permet. Perquè encara hi ha moltes coses que vull fer, perquè me n'he guardades unes quantes al tinter, precisament per a aquesta etapa. Perquè tinc l'aprensió/certesa que aturar-se és començar a morir...

Sigui com sigui, la meva setmana, ja no laboral, està plena d'activitats imposades que vull fer i que faig disciplinadament. El luxe, tanmateix, és que, si un dia em convé, me'n salto alguna o la canvio, sense haver de donar explicacions a ningú més que a mi mateixa.

Dic tot això perquè ja s'ha escolat una quinzena de les "meves vacances d'estiu" i avui és el primer dia que he pogut seure per mirar de posar una mica al dia aquest meu abandonat blog. Unes vacances plenes d'actes festius, familiars i, no podia ser d'una altra manera, amb una obligació autoimposada que m'ha fet treballar de valent.

Anem a pams.

. Ha tingut lloc la Setmana del Mar, les festes del meu barri. Que per a una enamorada del mar com jo, que ha pogut fer realitat el seu somni de tornar a la vora del mar i quedar-s'hi, el seu barri tingui el nom de Barri de Mar ja és un senzill i quotidià regal. Doncs, bé, les festes han passat i hi he participat, modestament, però amb convenciment. M'han semblat remarcables: el magnífic pregó de l'historiador Albert Tubau, la processó de les barques en honor de Sant Pere, el sopar mariner als jardins del Far...

. Hem fet una completa sèrie de comiats i celebracions a l'entorn de la jubilació d'una excol·lega, la Maria Arnal: dinar amb el claustre de professors, berenar-sopar a la seva terrassa sitgetana, jornada d'aiguatònic/dinar/visita turística a les termes Montbrió. Em recorforta i m'aporta una càlida sensació de companyia comprovar com es manté l'amistat amb els companys, fins i tot quan les batalletes docents, que

inevitablement esquitxen la conversa, et comencen a sonar com una cosa remota, que ja no va amb tu i, el que em sembla més greu, que pertanyen a un passat molt i molt passat.

En ben dinat, passeig pels jardins, bastant idil·lics, de les termes i excursió per veure la Mare de Déu de la Roca. Una ubicació curiósa i gairebé impossible, que proporciona una panoràmica del camp de Tarragona molt recomanable. I, com qui diu, a quatre passes de casa.

Sóc mandrosa de mena pel que fa a voltar: viatges, excursions, visites culturals... Casa meva és el meu 

 

regne, el meu cau, "el tibio rincón", que deia el Serrat,

i fa falta una conjunció de circumstàncies no gaire usual per decidir-me a abandonar-la. Tanmateix, i paradoxalment, quan finalment surto, i veig i descobreixo racons i paisatges, solc meravellar-me amb relativa facilitat.
És el que em va passar davant de l'inversemblant pirueta d'aquella esglesiola.

. M'he matat per acabar, pel que fa al text (amb suggeriments per als dibuixos), la novel·leta que vull regalar al Jan el dia del seu desè aniversari, el 24 d'octubre d'enguany. Ara ja és en mans del Jordi i l'Anna que faran, respectivament, els dibuixos de veritat i la compaginació i maquetació. Queden gairebé tres mesos però volia deixar-la resolta abans d'avui en què espero els protagonistes del conte en viu i en directe. Es tracta de l'època de l'any en què puc exercir d'àvia amb més intensitat, l'espero tot l'any i la considero de dedicació exclusiva, per tant... ni llegir, ni escriure, ni res que no siguin els meus Irresistibles.Pel que fa a la novel·la, El Jan viatja a Fattyland, el país dels "pelotilles", es tracta d'una obreta només simpàtica, però que espero que per a ell tingui la gràcia de moltes referències personals, d'una sèrie de "guinyos" que només poden provenir de qui com els seus pares i l'"abu" el coneixen i estimen tantíssim.

 .

Vinieron como golondrinas, de WILLIAM MAXWELL

Vinieron como golondrinas y como golondrinas se fueron... El títol  correspon a un vers del poeta W.B.Yeats i s'emmarca en l'atmosfera elegíaca que travessa una novel·la en què Maxwell sembla voler retre homenatge al record de la seva mare, morta quan ell tenia deu anys com a conseqüència de la grip espanyola.

Aquesta novel·la, publicada  l'any 1937, és la segona de l'escriptor nordamericà William Maxwell (Lincoln, Illinois 1908- 2000), fins fa una setmana perfectament desconegut per a una servidora.

En acabar-la, dues preguntes i una feliç conclusió. La primera: com pot ser que no tan sol no hagués llegit cap llibre seu sinó que ni tan sols em sonés el seu nom? La segona: quants títols més té traduïts? I la tercera: com a mínim em queden dues novel·les per llegir: La hoja plegada i Adiós, hasta mañana ( evidentment, ja encarregades a la llibreria).

Vinieron como las golondrinas és una història trista? Indubtablement, però encara ho és molt més, bonica. Els tres éssers "abandonats" per la mare - n'hi ha un quart que no es manifesta però que participa del desempar general -  que narren per separat les seves vivències: dependència, culpabilitat, desesper... dels dies precedents i posteriors a  la mort de qui ha estat el centre de la seva vida, provoquen una enorme compassió en el lector, però encara més, transmeten la bellesa d'una vivències autèntiques i profundament humanes.

 Vinieron como golondrinas és un d'aquests llibres que es tanca amb llàgrimes i alhora amb una íntima sensació de gratitud. Amb la secreta felicitat d'haver gaudit d'unes pàgines magistralment escrites que et seguiran acompanyant quan el llibre ja faci mesos que descansa en la llibreria.

És imprescindible  seguir explorat un autor que m'ha deixat amb tan bon gust de boca. És imprescindible que altres Maxwell l'acompanyin en el pretatge.