Tardor a finals d'hivern

Club de lectura de les Jardineres de febrer: Tardor, de l'Ali Smith 

En el seu dia ( concretament en el post del 3 d'aquest mes) ja vaig comentar una mica les dificultats que tenia per entrar totalment en aquest llibre , que, malgrat això, intuïa bo, i també escrivia que tenia intenció de rellegir-lo.

Ho he fet, gràcies a la proximitat dels Clubs de lectura, que tots dos el teníem per comentar.

I crec que ha valgut la pena. 

Ahir ho deia alguna de les tertulianes/amigues: és un llibre que s'ha de mirar com un quadre abstracte, sense intentar lligar-ho tot a la primera lectura. Si se sap fluir i fruir dels fragments que t'arriben, tot s'acabarà lligant. 

I aleshores hi trobes moltes coses remarcables i bones. Algunes de nosaltres vam remarcar els paràgrafs que més ens havien colpit: converses en espiral que semblen una mica kafkianas, imatges poètiques, l'emoció de l'amistat/amor dels dos protagonistes, la visió de l'Art com a alliberador de la caducitat i l'atonia, el pas del temps, la nostàlgia pel que s'ha perdut, la situació decadent d'un país que troba la metàfora en una tardor esquerpa, el desencant d'alguns personatges, l'intent de capturar el passat a través dels objectes... Tot vehiculat per una escriptura ferma i solvent.

És curios, i ja ho hem constat en diverses ocasions, que no ens han de fer por els llibres que no resulten a primera vista amables, perquè en les mans de lectores apassionades i tan consciencioses com les meves Jardineres, sempre se'n treu una viva tertúlia i molt de suc.

Una de nosaltres, que ja ha llegit la segona part de la tetralogia, Hivern, ens avisa que ens calcem, si aquesta ja se'ns ha fet una mica difícil de llegir. Crec que l'advertiment  ha estat ben arxivat.

I per al mes de març, hem previst un "doblete", La mida justa, del Jostein  Gaarder, i - en una expressió més d'amistat i carinyo - L'amor quiet, el meu últim llibre tot just acabat de publicar. 

Tots dos tracten de l'amor i la mort. Veurem si, salvant totes les distàncies en sabem trobar si hi ha algun punt en comú.

Jo m'atreveixo a plantejar-lo: tots dos són un cant al pas, efímer, però ple de sentit, dels homes i les dones sobre la Terra.

Un cop més, gràcies jardineres meves, per fer possible aquesta font de satisfacció que és el nostre Club.

I el dia que puguem retrobar-nos i abraçar-nos....

💜📚👩‍❤️‍👩

Mercè Foradada recupera les cartes secretes dels seus avis a 'L’amor quiet'

  La web de Saldonar

Mercè Foradada recupera les cartes secretes dels seus avis a 'L’amor quiet':

 L’escriptora vilanovina Mercè Foradada publica L’amor quiet, partint de gairebé 300 cartes que els seus avis es van intercanviar a principis del segle XX. És una  correspondència que havia de ser pràcticament un secret però que després de tres generacions es manté viva....

Garraf Notícies - 'L'amor quiet', la darrera novel·la de Mercè Foradada que recupera cartes secretes dels seus avis

I diuen que un no és profeta a la seva terra!

   

Garraf Notícies - 'L'amor quiet', la darrera novel·la de Mercè Foradada que recupera cartes secretes dels seus avis: 

L’escriptora vilanovina Mercè Foradada publica la seva darrera novel·la, ‘L’amor quiet’, on parteix de gairebé 300 cartes que els seus avis es van intercanviar a principis del segle XX. Una  correspondència que havia de ser pràcticament un secret però que després de tres generacions es manté viva.  La relació dels avis de Foradada a través de fragments d’aquestes cartes s’intercalen en aquesta novel·la amb una relació actual, ja en l’àmbit de la ficció. Tot plegat, també, per posar en valor l’amor de les persones grans.

Mercè Foradada explica 'L’amor quiet' a Eix Diari

                                               Mercè Foradada explica 'L’amor quiet' a Eix Diari:

 L'escriptora Mercè Foradada ha publicat L’amor quiet, un viatge a la Barcelona de principis del segle XX. La novel·la parteix de més de 300 cartes que els seus avis es van enviar entre els anys 1913 i 1925....

Mercè Foradada presenta la seva nova novel·la, L'amor quiet (Saldonar)

La Laura Marín, de l'Eix Diari, m'entrevista sobre L'amor quiet

                                                                           

Un crit que ressona a la cripta d'El Valle de los caídos

Avi, et trauré d'aquí, Joan Pinyol

 

“Avi, et trauré d’aquí!”, va ser el crit espontani de Joan Pinyol, quan el 8 de setembre de 2010 va estar, al més a prop que mai no havia estat, del seu avi, Joan Colom Solé.

     Un avi, que no havia arribat a conèixer, perquè havia mort el 5 de març de l'any 1939 a la infermeria del camp de presoners de Lleida, havia estat enterrat en una fosa comuna al cementiri de Lleida i, traslladat, vint anys després, i sense permís ni coneixement de la família, al panteó de Cuelgamuros, és a dir al Valle de los Caídos.  

    Un avi que havia estat mobilitzat per l'exèrcit republicà pocs mesos abans que acabés la guerra - sobre el paper, perquè de seguida es va veure que la guerra no havia acabat, l'abril del 39, per al bàndol vencedor -  i que no va arribar a combatre, però que va ser empresonat en entrar els nacionals al camp d'aviació on estava destinat per a tasques de vigilància i, posteriorment, traslladat al Seu de Lleida, convertida en presó inhabitable per als republicans capturats. Allà, en poques setmanes, i degut a les condicions insalubres i inhumanes en què s'amuntegaven els presoners, va morir, probablement de tifus, sense ni ser atès. Immediatament va ser enterrat a la fosa comuna dels republicans, al cementiri de Lleida, on la família durant els anys següents va acudir a visitar-lo i dur-li flors.

    Fins que l'autor, l'any 2008 i per atzar, va fer una colpidora descoberta: les restes del seu avi, havien estat traslladades, con nocturnidad i alevosía,  i, per descomptat sense comunicació ni vist-i-plau dels seus propparents, a Cuelgamuros, per engrossir els ossaris del megalòman monument del dictador. 

      De la descoberta d’aquest fet inqualificable i de la lluita que se’n  seguí, i que va ser protagonitzada per l’autor, per aconseguir treure les despulles de l'avi del mausoleu erigit a major honor i glòria del dictador i portar-lo al cementiri de Capellades, on reposa la seva dona, Teresa, – una lluita que encara no ha acabat – en va sortir un llibre, aquest Avi, et trauré d’aquí!, que ha donat la volta a Catalunya, a part d’Espanya i que ha arribat fins a algunes Universitats nord-americanes, i que és el testimoni documentat i alhora emocionant d’una reivindicació justa, personal i familiar, i, alhora, una mostra entusiasta de  Recuperació de la Memòria Històrica col·lectiva. 

   Des del punt de vista literari, el llibre és d'un gran interès i amenitat, amb grans encerts com és el de convertir l'autor en un personatge, presentat per un narrador amb punt de vista extern. S'estructura en tres parts: Llibre de Família I: el periple de Joan Colom; Llibre de Família II: la descoberta i la lluita de més de deu anys; Llibre de Família III: una carta de l'autor als seus dos fills, encara nens, explicant els fets relatius al seu besavi i la lluita del seu pare. Una carta emotiva i inoblidable.

 I malgrat que la lluita continua, amb progressos desesperadament   lents, Joan Pinyol ja ha aconseguit en gran mesura el seu propòsit: ha tret l'avi de la seva tomba del Valle de los  Caídos, l'ha rescatat de l'oblit i l'ha instal·lat al cor i a la ment de molts homes i de moltes dones que han llegit el seu llibre i l'han sentit explicar la seva creuada en tots els escenaris i mitjans de comunicació. I ens ha ensenyat, a més, l'extraordinari valor de no acceptar la indignitat, per moltes fortaleses que l'odi pugui aixecar.

                          

Mercè Foradada revela centenars de cartes familiars a 'L'amor quiet', un retrat de la burgesia de principis del segle XX

Mercè Foradada revela centenars de cartes familiars a 'L'amor quiet', un retrat de la burgesia de principis del segle XX