Entrevista a la revista EL TEMPS

A EL TEMPS d'aquesta setmana, 22 de novembre, el Lluís Bonada m'entrevista sobre Bruixes.

L'entrevista és densa - inconvenients de ser tan xerraire - i em temo que li obligo a comprimir la meva "verborrea" en un espai determinat que és el que és.

La foto, fantàstica - caldrà retenir el nom del fotògraf-mag?

No pretenc que la pugueu llegir al blog. És per si algú vol buscar-la al setmanari.

Apunts de Lectura: Bruixes - Mercè Foradada

Apunts de Lectura: Bruixes - Mercè Foradada: Sorprenent novel·la d’una autora, per a mi desconeguda, que tracta sobre un tema especialment delicat de la dura postguerra de la nostra Gue...

Finalment: fora bastida!

Només un brevíssim apunt sobre el meu paisatge. I sobre que també les coses més empipadores acaben passant.Després de més de dos mesos de veure'l a través d'una polsegosa burka, finalment, han tret la bastida d'unes obres que, com els més apegalosos malsons s'han aturat sense finalitzar totalment.

Quina alegria tan gran! Tot i que són dies de cel entranyinat, tot i que és imprescindible una operació de recanvi de les meves pobres plantes maltractades i trinxades, ara, quan aixeco la vista de la pantalla, o surto a la terrasseta, recupero el decorat que emmarca gran part de la meva vida. I que estimo com una part d'ella.

De comarques amb les Bruixes

Com era de rebut, la primera presentació, el baptisme de foc de les meves Bruixes, havia de ser a La Ràpita (amb un parell de visites, he hagut d'aprendre que als rapitencs el "Sant Carles" els sobra; és més, els fa una mica de nosa). I per qüestions d'agenda - la Fira de la Castanya, amb la seva filial Nit de Bruixes, es cloïa el 5 de novembre amb un sopar per a tots els paradistes i organitzadors -, al dia següent, la segona, a Viladrau.

I precisament en el cap de setmana climatològicament més agitat  que es recorda de fa molts mesos. De Vilanova a les terres de l'Ebre i  al Montseny sota tot tipus de xàfecs i previsions d'alertes! Sort del xofer de luxe amb què vaig comptar, el meu fill Anton, que, a més de ser un prudent i solvent conductor, em va proporcionar una amena i entranyable companyia i, en algun moment puntual, va suportar amb humor i serenitat les manifestació dels meus nervis excessius.
I les dues presentacions van anar prou bé. A La Ràpita, acompanyada per la regidora de Cultura i el regidor de Comunicació, i per en Pep, de Cossetània, vam parlar de dones i bruixes bones, i de llibres en general, amb una cinquantena de persones, entre les quals s'hi trobava una bona representació del Club de Lectura rapitenc, que em vaig comprometre a visitar aviat. A Viladrau, en canvi, amb un format diferent - la gent asseguda a taula i la pressió per a qui havia de fer el "discursillo" de veure com la gent pessigava els panets i  mirava educadament el rellotge - i la presentació i les amables paraules de l'alcalde i en Xavier López, que havia fet una lectura atenta i generosa de la meva novel·la, vam parlar dels llocs i els fets històrics que emmarcaren la vida de la Segimona, la falsa bruixa autòctona d'aquells paratges. Després, el relax i un bon sopar en companyia de part de la meva família, cosa sempre valorable i d'agrair, amb llibre nou o sense ell.

A ambdós llocs vaig signar força exemplars i  xerrar amb persones, que, com sempre en aquestes ocasions, intueixes que amaguen unes secretes ganes d'escriure... si no alguns quaderns ja plens de provatures.
Bé, un començament força esperançador per a unes bruixes benignes, a les quals desitjaría una llarga volada.

 

Sota l'ombra de la Segimona

La segona presentació correspon a Viladrau, a La Barita, ben bé sota l'ombra de la Segimona.
Serà la nit del 5 de novembre en el sopar cloenda de la Fira de la Castanya i de la Nit de les Bruixes.

No sé si des de La Barita es veu Sant Segimon - ben segur que no a l'hora en què parlarem del llibre - però no dubto que la Segimona, mossèn Narcís i la desconcertada Pilar-Marina,  qui, com la bruixa bona, buscà consol a l'empara de la muntanya morada, ens acompanyaran  tota la vetllada.

Les Bruixes comencen a volar

Doncs, finalment, tindré un nou fill de paper. D'aquí a uns dies ja serà a les llibreries les meves Bruixes, una novel·la amb un part llarg (gairebé més de veure-la al carrer que d'escriure-la). Però diuen que "Bien está lo que bien acaba", i, encara que el llibre és un nou nat, aquesta part, la de la gestació, arriba al seu punt final!

Què n'espero? Que agradi, evidentment. Que algú la llegeixi i hi passi una bona estona i...potser... en recordi alguna cosa amb benevolença.

La primera presentació és a La Ràpita, com no podia ser d'una altra manera perquè el premi Sebastià Juan Arbó és convocat pel seu Ajuntament. El dia 4, al vespre. I al dia següent, gairebé a l'altra punta de Catalunya - muntanyes i castanyes enlloc de mar i  llagostins -, a Viladrau, en el marc de la cloenda de la Fira de la Castanya i el sopar de les Bruixes. Pot trobar-se un context més escaient? Jo, personalment, espero retrobar-hi algun alè de la Segimona.

Després... vindrà la presentació a Vilanova, a casa meva, i l'escalf de tots els qui m'hi voldran acompanyar. Tot plegat, molta il·lusió i la sensació, ja vella, que sóc una persona molt afortunada.

Ah!, i a veure si aquesta tarda tan literàriament engrescadora, em fa espolsar la mandra i recupero una certa activitat blogera, que he hagut de barallar-me amb unes quantes teranyines per accedir a aquesta pàgina!

I l'estiu va passant...

Si no tingués relativament a prop, encara, el meu passat laboral, no em plantejaria que ja han passat tres quartes parts de l'estiu. De les vacances. I, segurament, no sentiria la necessitat de fer-ne una mica de balanç en recuperar la vida ordinària i aquest blog.

De moment, no pot anar millor. He pogut  fer

gairebé totes les coses que volia: compartir amb els meus néts dues setmanes intenses en què ens ho hem passat bé, hem viscut moltes coses i m'han demostrat com, i com de bé, creixen... i jo aguanto; llegir i escriure, amb moderació, però de forma distesa i molt gratificant;  fer una escapadeta a Ansó, riquíssima en convivència amb el clan Foradada, amb alguna excursioneta, les habituals depredacions muntanyenques (rovellons, gerds, maduixetes...) i molts i variats tiberis; veure de tant en tant alguns amics i seguir els fills en les seves vacances més o menys allunyades... I encara, la propineta de "col·locar" un conte - fora del meu registre, mig de broma - en un concurs de gènere negre!

Encara queden uns dies i em falta la visiteta de cada any a Viladrau - més fills i néts - i hores de platja, llibres, ordinador, cine i xerrades.

Sembla gairebé immoral escriure amb tanta alegria amb el panorama que descobrim en obrir el diari, connectar la ràdio o posar la tele. O, de vegades, simplement parant l'orella al carrer. Però la vida ja ho té, això de les dimensions distintes. I penso que s'ha de gaudir del que es pot en el dia a dia sense oblidar la nostra extrema fragilitat i el deure irrenunciable a mirar de redreçar tot el que no permet que tothom el tingui, també, el seu estiu fantàstic.